Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Buscant una foto

Una expedició física (i sentimental) per descobrir l'escenari d'una instantània de Xavier Miserachs

Full de contactes del fotògraf Xavier Miserachs, amb la sèrie del nen porter.
Full de contactes del fotògraf Xavier Miserachs, amb la sèrie del nen porter.

"MISERACHS Foto BBNFC 0194". Registre de l'arxiu del Macba per a l'original dels contactes on està atrapada la imatge del nen porter de futbol davant l'esquelet d'un edifici en construcció, una de les fotografies més icòniques de les 371 que apareixen al mític volum Barcelona Blanc i Negre, de Xavier Miserachs. També es pot veure a l'exposició que la Fundació Catalunya La Pedrera li dedica aquests dies. “Va tenir sort: és l'única que no surt velada de les cinc de la sèrie”, fa notar l'estudiosa Laura Terré, comissària de la mostra. El seu pare, fotògraf, va exposar col·lectivament amb Miserachs i Ramon Masats. O sigui, alguna cosa en sap...

És cert. A la primera (10A-11), la llepada de llum encegadora està enganxada a la gran pedra que fa de pal esquerre de la porteria; a la segona (11A-12), el raig desintegra mig roc i els turmells del porter, que s'estira de manera notable per blocar la pilota. Hi té traça, el nano. A la bona (12A-13), aquesta franja afecta només el cel, que Miserachs guixa amb bolígraf blau, tot i que al llibre la imatge encara deixarà entreveure un intermitent filet gris.

“Fixa't que és l'única vertical; és antinatural, perquè la imatge exigiria una captura horitzontal”, apunta, sagaç, la historiadora. Té raó, un cop més: la pilota semiborrosa gairebé fora de camp; la figura del noi, tot just la punta del peu esquerre com a únic contacte amb el camp, de terra, té molt de gra, i la mà dreta es difumina; al fons, la construcció quadriculada, nítida. “Ciutat que organitza amb immenses prestatgeries la vida i la mort”, descriurà, sobri, profund, Josep Maria Espinàs, autor dels textos del llibre, en arribar a aquesta imatge. “Li interessa l'edifici, però no hi donis gaires voltes: Miserachs i la seva generació no busquen significats complexos, captaven la vida. Aquí són edificis a mig fer i un nen jugant; et diu que això tenia vida abans de la vida; algú altre et faria la foto sense ningú, ell espera algú per buscar més humanitat... No és malenconia, hi ha fins i tot certa picardia molt seva: els nens són els amos del territori; passa el mateix amb les preses següents”, fa notar. Són les del pagès, aixada per damunt del cap, assetjat per edificis gegantins a punt de néixer. “Un pagès en ple esforç conreant un hort que desapareixerà per les construccions; més que dramatisme, busca ironia”, deixa anar Terré, intuint el posat lànguid del periodista que indaga sobre què pretenia Miserachs.

Hora i mitja amunt i avall amb les carpetes de negatius (mans humides sota guants de làtex), saltant del contacte original als ja ordenats i datats per Dolors Tapia, que en va acabar fent una tesi doctoral que va defensar el 1991: Barcelona Blanc i Negre de Xavier Miserachs i el reportatge urbà en la Barcelona dels anys seixanta, un cum laude que va sorprendre un membre del tribunal, que es pensava que el fotògraf ja havia mort. “Estic viu i present”, es va aixecar sorneguer, d'entre el públic, el mateix Miserachs...

Resumint les investigacions: a) Se li devia velar el rodet o l'hauria reaprofitat perquè hi falten les nou primeres imatges d'un rodet de 36; b) Potser no era la seva famosa Leika, però li fallava l'arrossegament per la diferència d'espais entre presa i presa; c) Miserachs duia dues càmeres, segur: una, amb una òptica angular i l'altra, amb un teleobjectiu: amb aquesta fa la foto; d) De la imatge se sap que és del 1962, però no el mes: Terré dedueix que potser d'entre finals d'agost i mitjans de setembre (cau entre negatius de la festes majors de Gràcia, Sants i la de la Mercè); f) Ni idea d'on es va fer: “Prop del carrer Guipúscoa, perquè a partir de la 21A-22 hi apareix un ciclista poc abans que es faci fosc; però era poc metòdic: apuntava amb un retolador al rodet i a la bossa”.

“Barri de la Verneda, al sud-est de la ciutat”, diu, raquític, l'índex d'il·lustracions per a la que és la número 12 del volum, que curiosament té un altre nano que intenta interceptar una pilota en una porteria dibuixada amb guix a la porta de fusta de l'església de Sant Pau del Camp. Un pantocràtor petri sobre el travesser ni s'immuta davant la proximitat de la pilota; un noiet amb bata escolar de ratlles, assegut a terra (l'angle del fotògraf), es mira l'acció... “Crec que sé quins són aquests tres blocs”, comenta el periodista expert a desxifrar detalls impossibles José Ángel Montañés, virtuós, a més, del llançament del ninotet de Google Maps, que ja està catapultant en plena Verneda. Passa que ha vist obsessionat el seu company de taula, aquest paladí d'un altre periodisme perdut, davant d'una fotocòpia dels contactes i les dues últimes instantànies de la sèrie, que Miserachs capta des de darrere del porter, cosa que permet veure qui xuta (un noiet, amb un parell més) i, sobretot, tres grans edificis d'habitatges.

“Als blocs els anomenàvem segons el gremi del treball de la gent: hi havia el dels cullerers pels de la fàbrica Rivière; els del tèxtil, els de la policia, els de la Fecsa o els de La Caixa, que eren els millors”, recorda ja in situ, perquè al cap de 24 hores érem aquí, només faltaria, passejant per aquest carrer Guipúscoa, inaugurat, és clar, un 18 de juliol del 1958, nascut com a via ràpida i avui la rambla més llarga de Barcelona.

Aquest matí laborable hi transita gent d'edat provecta i modesta condició. La captació d'imatge aèria en 2D de Google Maps i la còpia dels contactes en paper giraran desenes de vegades a les mans i nosaltres, nous ninotets, al darrere, com agulles imantades. Qualsevol pista val: una sobrecoberta, el nombre de finestres, un canvi intuït d'un color de gris més fosc o un gairebé negre; una edificació potser més a prop de la vorada que una altra... “Cadascú veu en les fotos una significació o una altra”, havia sentenciat Terré, frase convocada perquè el col·lega escampa per cruïlles i carrers records d'infància com qui escampa molles de pa: el descampat on es cruspia l'entrepà de l'hora del pati, un forn de pa, l'antic cinema Verneda, el pis on vivia amb els pares, el primer propi...

Resum de l'expedició: a) Miserachs va veure els nens que devien estar jugant en un terreny prop del que avui és la zona de la plaça Eduard Torroja, i que el guia encara recorda com a descampats, molt a prop de l'actual camp de futbol municipal de Sant Martí de Provençals. Hi ha, al costat d'una escola, tres edificis veterans de maó vist i pintura crema, ambigus balcons que es confonen amb galeries i molta roba estesa; b) Des d'aquí, devia agafar un carrer transversal (apunta a Treball) i dirigir-se cap a Guipúscoa, en direcció Besòs, mirant a Barcelona, per fer la del ciclista, aturant-se prèviament per enxampar el pagès.

Misteri plausiblement resolt i, en canvi, insatisfacció. Retorno a la imatge: és possible que sigui gol, però al rostre del noi no hi ha cap ganyota; és feliç en aquesta posició inestable, amb les celles alçades i ben marcades, el nas recte, els cabells curts, encara que s'intueix que mal tallats; amb els bessons tot just formats en massa poca cama per a tant camal de pantalons curts. Un jersei potser per no rascar-se amb el terra o per un aire que ja refresca perquè vespreja. Potser unes prematures bosses als ulls, senyal d'una vida modesta amb una alimentació diària que no devia variar gaire aquell 1962 de la que descrivien les enquestes del barri cinc anys abans: pa amb oli per esmorzar i berenar; sopa i pa per dinar i sardines per sopar, un menú que permetrà als pares, al cap de 20 anys de pagar una quota mensual que no era lloguer sinó amortització, ser propietaris del petit pis...

"OCT 1969", diu la foto en color, redescoberta ara a les primeres pàgines de l'àlbum familiar; la pilota també sortint de la imatge; el camp, ara gespa, i el pal de la porteria, una branca clavada; la senzilla bata a ratlles blau clar i el coll blanc gairebé tapa el rostre del nen de sis anys. Pràcticament no se'l veu, però també se l'intueix feliç. Li ha xutat, amb la cama esquerra, el seu pare, que no apareix a la imatge. La pilota ha estat interceptada o ho serà perquè l'estirada és notable i molt enganxada al pal. Hi té traça, el nano. És el matí o a primera hora de la tarda, no gaire abans o després d'una llesca de pa amb una presa de xocolata, segurament Xocolates Torras, la d'aquesta zona de Sant Feliu de Pallerols. La imatge l'ha fet la mare, una altra demostració de les moltes potencialitats que la feina de mestressa de casa va frustrar. La germana petita no deu rondar gaire lluny...

Tornar aquí. Poder fer i refer camins, què es va fer i què es va deixar de fer, quines decisions es van descartar, per què es va torçar tot...

No, no vaig estar buscant ni Miserachs ni la seva foto. Em buscava a mi mateix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ