Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La batalla dels relats

A través de la visió judicialitzada del conflicte es pretén una argumentació tan allunyada de la realitat de l’1 d’octubre com ho va ser l’arcàdia feliç promesa pels líders independentistes

El penyal de Gibraltar.
El penyal de Gibraltar. REUTERS

“Com que volen marxar? O sigui que com que no aguanten més el Govern de Rajoy, toquen el dos d’Espanya i ens deixen tirats als altres. Que insolidaris!”. Ni la gràcia andalusa dissimulava el disgust. Com si fos un acudit, el veí de La Línea de la Concepción mostrava el seu malestar amb els catalans cansats d’Espanya, a qui reconeixia el seu dret a aspirar a una relació diferent. Però no ara. “Ajudeu-nos a fer fora el PP i després nosaltres us ajudarem a resoldre el vostre problema”, afegia entre riures i cerveses mentre buscava la complicitat dels qui l’escoltaven per intentar convence’ls i així compartir la mateixa sensació d’abandonament.

Amb la negociació del Brexit oberta en canal i la incertesa nedant en abundància, el Miguel no les té totes. Treballa a Gibraltar i cada dia travessa la frontera per complir les seves obligacions laborals. Igual que ell, més de 8.000 persones que repeteixen el camí diàriament temen pel seu futur immediat. S’han acabat els temps de millors salaris gràcies a la diferent cotització de la moneda, de bones condicions a causa de factors diferencials, de grans facilitats que compensaven el cansament del dia per les cues arbitràries que la duana espanyola provocava sense cap causa racional aparent. Tot això queda enrere.

Entre els efectes de la crisi i el nou marc de relacions amb la Unió Europea que Londres està buscant, els espanyols que tenen un peu a cada costat de l’antiga tanca viuen entre intranquils i expectants. Saben que al Penyal van votar massivament contra la retirada, però que la decisió no els va servir de res. Es va imposar la tesi contrària. Saben que els llanitos volen ser ells mateixos, però que les noves circumstàncies els estan arrossegant cap a un territori desconegut. Saben que la seva ciutat, La Línea, és lloc de pas, atur i droga i que si el veí es veu obligat a girar-los l’esquena només pot anar a pitjor. És una realitat constatable en una de les dues úniques fronteres terrestres del Regne Unit.

A l’altra, Irlanda del Nord, autèntic calvari de la negociació, les coses són diferents i molt més complexes. El pes dels molts i llargs anys de violència cau sobre els records i alerta sobre les aspiracions, ara incertes. Encara no se sap si es veuran truncades o dinamitzades. Un desconcertant present fruit d’una victòria general del Brexit, que allà també van rebutjar. El vintè aniversari de l’acord de Divendres Sant fa que la història observi els nous passos mentre reclama la seva vigència a través del relat generacional. El dels nord-irlandesos segueix intacte per la gravetat de les ferides i l’ombra de la mort; el dels gibraltarenys, per la necessitat de sobreviure a una frontera tancada durant tretze anys i que ha deixat una cicatriu tan profunda que impedeix oblidar.

Els uns i els altres mantenen vius els records d’èpoques més recents en la memòria que no pas en el calendari. I ho fan mitjançant arguments personals molt més emocionals que els escrits en documents oficials i cròniques periodístiques. Hi ha matisos, és clar, que tenen a veure amb les aportacions dels amics i companys de fatigues i amb l’herència familiar. Transmissió oral de vivències i sensacions. Actives, concretes, dolgudes. Això és un relat.

Ho veiem també en qualsevol societat convulsa a causa de la influència d’aquests temps digitals. Una nova època en la qual l’exposició inicial d’una part es veu alterada per la resposta immediata de la contrària sense concessió ni pietat. Els camps de batalla avui són a les xarxes, perquè és allà on s’imposa la descripció que es vol dominant, la narració que es pretén convincent, els arguments que es volen irrebatibles. Però no ho són. Com mai ho va ser la propaganda, artífex primer i històric de tot aquest magma tecnificat.

En alguna cosa, no obstant això, coincideixen passat i present: en la confusió i els dubtes que conflueixen en els qui fugen dels bàndols i pretenen tenir una mirada personal. Martellejats per la guerra de relats, intenten preservar la seva pròpia observació dels fets tal com els van presenciar i no deixar-se influir pels qui els hi volen alterar des de les seves trinxeres. Seria injust no reconèixer a l’independentisme català la seva capacitat de crear un relat idíl·lic que el Govern espanyol ha trigat a contradir. Al contrari, ha deixat que dominés la descripció del paisatge abans de la batalla.

Ara passa a l’inrevés. És a través de la visió judicialitzada del conflicte que es pretén una argumentació tan allunyada de la realitat de l’1 d’octubre com ho va ser l’arcàdia feliç promesa pels líders independentistes els mesos anteriors. Passa, no obstant això, que en comptes de neutralitzar-se aquests dos relats reforcen les posicions antagòniques. I així seguirem molts mesos més, cosa que lamentarem tots.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >