Selecciona Edició
Connecta’t

El Suprem rebat el tribunal alemany i defensa que hi va haver violència i rebel·lió

La sala penal sosté que si el que ha passat en el procés s'hagués produït en un 'land' alemany no hi hauria una sentència "simbòlica"

Carles Puigdemont durant una roda de premsa a Alemanya després de sortir de la presó.
Carles Puigdemont durant una roda de premsa a Alemanya després de sortir de la presó. Getty

La sala penal del Suprem ha dictat una interlocutòria en la qual rebat el tribunal alemany i defensa que sí que hi va haver violència en el procés que pot encaixar en el delicte de rebel·lió. Els magistrats ratifiquen l'existència d'indicis de delicte de rebel·lió i rebutgen els arguments dels jutges alemanys que estan estudiant l'euroordre contra Carles Puigdemont. A més, recorden que en la presentació de la querella la Fiscalia ja va deixar oberta la porta al fet que els fets fossin considerats sedició, una possibilitat que segueix vigent, segons l'alt tribunal.

En una interlocutòria notificada aquest dimarts, la sala d'apel·lació del Suprem rebutja el recurs presentat per Jordi Sànchez contra la decisió del jutge Pablo Llarena del 9 de març de no deixar-lo assistir al ple d'investidura convocat per al dia 12 d'aquest mes. En la seva resolució, la primera dictada per la sala després de conèixer que el tribunal alemany que decideix sobre l'extradició de Puigdemont no considera que hi hagi delicte de rebel·lió, els magistrats rebutgen els arguments dels jutges d'aquell país i adverteixen que “no és raonable” que comparin, com han fet, el procés secessionista dins d'un país de la Unió Europea, “amb una democràcia assentada”, amb les revoltes organitzades contra l'ampliació de l'aeroport de Frankfurt.

“En el nostre cas no es tractava d'ampliar o no una de les pistes de l'aeroport del Prat de Llobregat i que això generés la protesta de milers de manifestants per impedir-ho. El que aquí realment passava era que després de més de dos anys dedicats a laminar l'ordenament jurídic estatal i autonòmic, i d'oposar-se frontalment al compliment de sentències bàsiques del Tribunal Constitucional, es culminava el procés secessionista dins d'un país de la Unió Europea, amb una democràcia assentada, posant les masses al carrer perquè votessin en un referèndum inconstitucional oposant-se per força legítima de l'Estat que protegia uns suposats col·legis electorals”, afegeix la interlocutòria.

Rebel·lió perquè tenia el poder

La sala analitza en la interlocutòria la naturalesa del delicte de rebel·lió, que està regulat en els delictes contra la Constitució, i afirma que “en aquest cas sembla que, si més no indiciàriament, s'ha atacat la sobirania nacional i la unitat territorial de la nació espanyola (articles 1 i 2 de Constitució)”. La diferència amb el cas que posa com a exemple el tribunal alemany rau, segons els jutges espanyols, en el fet que en el cas català els principals responsables dels fets ja tenien el poder. “No es tracta d'una rebel·lió d'una munió de persones, més o menys organitzada, contra l'Estat espanyol per prendre els seus centres de poder”, sinó que les persones que van portar la iniciativa eren “subjectes que ocupaven oficialment i legítimament els poders constitucional i legalment establerts en una comunitat autònoma”, adverteix la sala, formada pels magistrats Miguel Colmenero, Francisco Monterde i Alberto Jorge Barreiro.

Per aconseguir el seu objectiu, segons el Suprem, en lloc d'utilitzar la violència per prendre el poder central de l'Estat els responsables del procés intentaven desconnectar o esqueixar de l'Estat espanyol les institucions autonòmiques de les quals tenien el poder. Per fer-ho disposaven dels mitjans jurídics que els havien proporcionat la Constitució i l'Estatut d'autonomia a través d'unes eleccions legítimes, “instrumental jurídic que van acabar utilitzant amb finalitats totalment contràries a les disposades per les normes que legitimaven la seva funció”.

“En un context d'aquesta naturalesa, és clar que la violència física passava a un segon pla, ja que només calia utilitzar-la en algun encreuament o trànsit puntual de la línia de ruta que s'havien marcat. Especialment per fer el referèndum d'independència, ja que es tractava d'un esglaó imprescindible en la seva marxa per a l'objectiu de la secessió, i en haver-ho de materialitzar massivament i en centres públics es trobarien amb l'oposició de la força legítima de l'Estat”, explica la interlocutòria.

Els magistrats destaquen sobre l'1-O que el Govern espanyol va desplaçar a Catalunya uns 6.000 agents que tenien l'obligació que es complissin les sentències i resolucions del Tribunal Constitucional, prohibint la declaració d'un referèndum declarat inconstitucional. No obstant això, malgrat tots els advertiments dels tribunals, “els protagonistes del procés van prosseguir amb el seu full de ruta i van induir a uns dos milions de persones al fet que sortissin al carrer per votar il·legalment”. El resultat va ser que, com era “totalment previsible i inevitable”, va haver-hi violència i més de cent enfrontaments físics entre persones que van anar a votar i la Policia.

La interlocutòria analitza la intensitat de la violència que hi va haver i la valoració d'aquest aspecte que fa el tribunal alemany del qual depèn el lliurament de Puigdemont i que va estimar que aquest grau de violència no va ser suficient perquè el Govern espanyol s'hagués vist obligat a rendir-se a les demandes dels insurgents perquè no era suficient per doblegar la voluntat de l'Estat. “Si haguessin intervingut un nombre bastant major de policies és molt probable que tot acabés en una massacre i llavors sí que seria molt factible que el resultat de l'euroordre fos molt diferent”, adverteixen els jutges.

Els magistrats espanyols carreguen de manera contundent contra els jutges alemanys. A més de considerar “no raonable” que s'homologui el que va passar en el procés separatista amb unes revoltes organitzades per l'ampliació de l'aeroport de Frankfurt, la sala qüestiona el relat que fa en el seu escrit l'Audiència de Schleswig-Holstein. Adverteix que crida l'atenció que comenci amb un exemple hipotètic molt adequat al cas de Catalunya, com és preguntar-se què passaria a Alemanya si el president d'un land incorregués en una conducta com la perpetrada a Catalunya, “però a les poques línies abandona aquest discurs sense aprofundir-hi i deriva sobtadament cap al supòsit fàctic de la pista de l'aeroport, fugint així del pantanós exemple comparatiu que resultava tan adequat i pertinent”.

“El supòsit hipotètic del president del land donava molt de si, però molt probablement en el cas que se seguissin en la seva anàlisi argumental les regles pròpies del discurs de la racionalitat comunicativa, el seu desenllaç acabaria en la concessió de l'euroordre”, diu la interlocutòria.

El Suprem no té dubtes que si el que ha passat a Espanya s'hagués produït en un land d'Alemanya “amb els mateixos factors d'evolució, temps i resultat”, no se saldaria jurídicament “amb una sentència condemnatòria merament simbòlica”.

La sala centra la seva argumentació a defensar l'existència del delicte de rebel·lió, però recorda que, en qualsevol cas, la Fiscalia va deixar oberta la porta en la seva querella perquè, en el cas que no es constatés suficientment l'element de la violència, se subsumís la conducta dels subjectes investigats en el tipus penal de la sedició.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ