Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

El dimarts negre de Colau

L'alcaldessa de Barcelona ha vist com s’esvaïen dos dels projectes estrella del seu mandat: la multiconsulta i la unió de les dues xarxes de tramvia

Ada Colau, al ple del passat dimarts. rn rn rn
Ada Colau, al ple del passat dimarts.

Ada Colau ha vist fa uns dies com s’esvaïen dos dels projectes estrella del seu mandat: la multiconsulta –amb la proposta de municipalització de l’aigua i el canvi de nom de la plaça Antonio López– i la unió de les dues xarxes de tramvia. El revés no ha estat una sorpresa, però és un element que posa en relleu, més enllà de la precària majoria de Barcelona en Comú (11 regidors de 41), que el tacticisme instigat pel procés ha convertit Barcelona en cobejada perla de la corona. L’alcaldessa ha vist torpedinats els seus projectes no només per la resta de grups municipals, sinó pels recursos de corporacions –com Agbar–, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, o la Cambra de Concessionaris i Empreses Vinculades al Sector Públic. Colau ha constatat la seva palmària falta d’aliances, ha subestimat el grau d’homogeneïtat gramscià i ha sobreestimat l’esperit solidari que les seves propostes –avalades per més de 40.000 signatures de ciutadans– havien de suscitar en els tres grups de l’esquerra (el PSC, ERC i la CUP). L’alcaldessa ha xocat violentament i ingènuament amb la realitat en forma de correlació de forces. I tot això era previsible.

Era fàcil intuir l’oposició del PDeCAT, el Partit Popular i Ciutadans: ideològicament estan en contra de la remunicipalització de l’aigua i no els sembla de bon gust canviar el nom de la plaça del comerciant i esclavista Antonio López, marquès de Comillas, pel d’Idrissa Diallo, un guineà que va saltar la tanca de Melilla el 5 de desembre del 2011 i va morir un mes després al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Zona Franca, on estava detingut. Sobre el PP i Ciutadans ben poc cal dir: votarien per principi en contra de qualsevol proposta de l’alcaldessa. La formació de Colau i ella mateixa representen el que la gent d’ordre més detesta: una esquerra encara amb arestes, que el frec amb els poders no ha amansit prou.

Aquesta visió és compartida per la vella Convergència, que es va sentir expulsada de la Casa Gran pels “descamisats” el 2015. Però el procés fa que els regidors de Trias conreïn camps semàntics que els són estranys, més aviat propis d’aquells anarquistes que el 1936 van convertir en munició de guerra el metall d’una estàtua barcelonina del marquès de Comillas, anomenat López el Negre pels seus detractors. Mentre al món real existeix una distància abismal amb els Comuns, els convergents mantenen en el seu univers paral·lel processista un agermanament terminològic fins i tot amb els vells àcrates. Utilitzen amb fluïdesa termes com “Estat feixista”. Potser aquest ecumenisme de centredreta que traspua el procés ha contagiat les regidores de la CUP de Barcelona, que van considerar sobrer el referèndum per remunicipalitzar l’aigua, cosa que al món real va convertir les anticapitalistes en aliades d’Agbar. En contrast, els seus companys de Pins del Vallès –nom amb el qual es va conèixer Sant Cugat del Vallès durant la revolució del 1936– sí que són favorables a una consulta per decidir el futur del subministrament d’aigua. L’esquerra independentista és capaç de donar llum verda a un pressupost de la Generalitat de Puigdemont i negar-li el pa i la sal a l’executiu municipal de Colau. Les decisions de la CUP, com els camins del Senyor, són inescrutables.

La resta de l’esquerra es divideix en antics aliats i nous socis potencials. Entre els primers se situa el PSC, que va ser expulsat del govern municipal pels Comuns per votar al Senat favorablement a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya. La formació de Colau, que va pactar amb els socialistes que els assumptes “externs” a l’Ajuntament no havien d’entorpir la seva relació política, va acabar fent exactament el contrari, pressionada pels independentistes, mitjançant una consulta en la qual l’equip de govern no va donar la seva opinió i va llançar els socialistes a les tenebres exteriors. El PSC, com un amant ressentit, va donar suport al tramvia –no sense retrets– i es va oposar a la multiconsulta amb l’argument que “se’n desconeixia el cost”. En fi, és el que passa quan cal repartir inclinacions, ja siguin veritables o espúries, amb els Comuns o amb Agbar.

Finalment, Esquerra Republicana, en qui Barcelona en Comú va veure una taula de salvació després de trencar amb el PSC, també va girar l’esquena a Colau en el cas del tramvia, no per la multiconsulta. El més curiós és que mentre ERC a l’Àrea Metropolitana defensa el tramvia, el grup municipal de Barcelona s’hi oposa, contra el criteri del Govern de la Generalitat, que en el seu moment s’hi va mostrar favorable. Costa interpretar els signes quan els temps que vivim són excepcionals i, sobretot, molt confusos.