Dalí és immortal
Un documental, amb material inèdit, mostra l'interès del pintor per transcendir més enllà de la mort
“De què té por, senyor Dalí?”, li va preguntar una periodista al pintor de Figueres el 1970: “Només de la mort. M'horroritza la mort”. A Salvador Dalí no li agradava parlar del tema. “Jo no crec en la meva pròpia mort”, va arribar a dir. Tampoc li agradava a Gala. La mort causava una gran impressió a la parella i davant seu era impossible fer referència al tema, ni esmentar que algú havia mort a Cadaqués, tal com recorden persones que van viure amb ells a Portlligat. La por de Dalí era tan gran que quan passava per davant del cementiri on hi havia enterrat el seu pare des del 1950, li deia al seu xofer: “Arturo, passa de pressa, passa de pressa!”. Dalí va lluitar durant tota la seva vida per aconseguir que la mort no l'atrapés, marcat des del primer moment pel fet que havia nascut amb l'ombra d'un germà gran que no va conèixer perquè va morir abans que ell nasqués, però de qui va heretar el seu nom: Salvador.
La vida més enllà de la mort que va conrear l'artista en les seves pintures i en els seus escrits és el tema del documental Salvador Dalí. A la recerca de la immortalitat, que ha produït la Fundació Gala-Salvador Dalí i que es podrà veure a gairebé 70 sales de tot Espanya, 15 de les quals catalanes, avui i els dies 19 i 20 d'abril. També podrà veure's ben aviat a països com França, el Regne Unit, Itàlia, el Canadà, l'Equador, Mèxic i la Xina, que ja n'han adquirit els drets.
La cinta, de gairebé dues hores de durada, és un recorregut vital des del 1929, quan Dalí coneix Gala, aterra a París i es fa clau en el moviment surrealista, fins a la seva defunció física el 1989. S'ha plantejat com un diàleg entre Montse Aguer, directora dels Museus Dalí i del Centre d'Estudis Dalinians, i Jordi Artigas, responsable de les cases museu de Portlligat i Púbol, en presència del director de la cinta David Pujol (DocDoc Films). Tots tres recorren els principals escenaris dalinians, des de la casa de Portlligat, construïda a partir d'una petita barraca que va anar creixent “com una veritable estructura biològica… A cada nou impuls de la nostra vida li corresponia una nova cèl·lula, una habitació”. La casa creixia i la vida de Dalí i Gala era cada vegada més complexa i popular. El documental, profusament il·lustrat amb centenars de les fotografies que Gala va reunir i va conservar durant la seva llarga vida, moltes de les quals són inèdites, inclou veus de Dalí a partir dels textos escrits per ell, sobretot a La vida secreta de Salvador Dalí, però també de la seva germana Ana Maria, de Gala o del constructor Emili Puignau, que va treballar durant anys per aconseguir que la barraca primigènia acabés sent l'habitatge que coneixem avui.
El documental, de factura esteticista, fa incidència en tres de les històries d'amor de Dalí, segons Pujol: “El paisatge, la pintura i Gala”. La càmera, amb impressionants vistes zenitals, recorre els paratges del cap de Creus que Dalí va pintar de forma incansable. “Em sé de memòria tots els contorns de les roques i les platges de Cadaqués, totes les anomalies geològiques del seu paisatge únic i la seva llum… Jo no soc l'home que va robar un paisatge. El paisatge em va robar a mi”, va escriure i es pot sentir en off durant el documental que remarca la faceta més humana i íntima de l'artista per sobre de la tòpica plena d'histrionisme del personatge Dalí.
Paper actiu de Gala
De Portlligat el film passa a Púbol, el castell que Dalí va regalar a la seva musa, en el qual ella, fent ús del seu concepte d'amor cortès, només hi permetia l'accés de la seva parella amb invitació prèvia. El documental explica detalladament l'adaptació i la reforma del castell. I acaba, com la vida de Dalí, a la Torre Galatea i el Teatre Museu de Figueres. Entre els testimonis que apareixen a la pel·lícula, el d'Antoni Pitxot, que va acompanyar a Dalí fins a la seva mort, o el de l'especialista Estrella de Diego, que reivindica el paper actiu de Gala en la popularitat i el reconeixement de Dalí, un aspecte que serà l'eix central de l'exposició de la qual ella fa de comissària pel MNAC i que s'inaugura al juliol.
La Fundació Dalí ja produeix un nou treball audiovisual centrat en la joventut del pintor, que possiblement s'estrenarà el 2019, coincidint amb els 40 anys de la seva mort. Perquè Dalí va morir el 1989, però la seva obra, no. En donen fe els 1,4 milions de persones que van visitar Portlligat, Púbol i el Museu de Figueres el 2017 —o qualsevol de les exposicions en les quals hi ha obres d'aquest artista—, que fan llargues cues per admirar les seves enginyoses creacions, tal com es mostra en els crèdits finals de la pel·lícula. Per això, si tenim en compte la sentència clàssica que algú viu mentre se'n parli, Dalí és immortal.
Cent fotografies en un minut
Entre els actius del documental que estrena la Fundació Gala-Salvador Dalí hi ha el gran nombre d'imatges inèdites que dona a conèixer. Per fer la transició entre els anys cinquanta i els setanta el director de la pel·lícula utilitza més d'un centenar de fotografies que passen en un minut. Les fotos són una petita part de les 13.561 que van arribar la tardor del 1993 de Portlligat al Centre d'Estudis Dalinians de Figueres i constitueixen una de les seves principals riqueses.
Les fotografies, que reflecteixen la intensa vida de la parella i que va reunir Gala fins a la fi dels seus dies, són en realitat fotos descartades de les quals ella va seleccionar per crear un enorme àlbum; un collage de la vida i els èxits de Dalí (i d'ella) que va crear a les portes dels armaris del seu vestidor. Allà es poden veure tots els que van ser alguna cosa per a aquesta parella irrepetible: famosos de tot el món i anònims de Cadaqués.
Sobre la firma
