Selecciona Edició
Connecta’t

La Barcelona que va fer néixer Loquillo

El músic rememora la seva infantesa i adolescència a la ciutat on va començar la carrera com a artista. Aquest any celebra els 40 anys de trajectòria i ho commemora amb un gran recopilatori i una gira

Loquillo camina per la Rambla de Barcelona.
Loquillo camina per la Rambla de Barcelona.

Com si fos una gran estàtua de bronze situada al bell mig del parc, Loquillo (Barcelona, 1961) s'atura i intenta dibuixar amb les seves paraules unes vies de tren, les que veia des de la finestra de casa seva, pels volts dels seixanta del segle passat. "Em sabia de memòria els horaris, de matí, tarda i nit. El soroll dels trens em perseguia. Impossible no voler escapar-se ben lluny", confessa. El primer record que té d'aquelles vies, ara substituïdes per zones d'arbres i de lleure, va ser quan la seva mare el va portar, "ben agafat de la mà", a veure el 1965 els centenars de joves amb cabellera que havien sortit de l'històric concert dels Beatles a la Monumental, la mateixa plaça on, el 1976, ja d'adolescent, va treballar fent tasques de seguretat o "el que calgués" per veure els Rolling Stones. "A la gent del barri ens colaven durant l'últim toro de les corrides, però això era una altra cosa. Aquí els grisos van repartir i la meva feina va consistir a recollir les ampolles que la gent llançava", explica.

Aquest any es compleixen quatre dècades des que Loquillo va debutar en la música. És migdia i el músic ha tornat al seu barri barceloní, uns dies abans de publicar, aquest divendres, un gran recopilatori de tres discos en el qual repassa tota la seva carrera i que serà el pas previ a una gira. La primera de les composicions que es recullen a l'antologia és Esto no es Hawái, la cançó que li va canviar la vida després que Jesús Ordovás la punxés a Radio 3 el 1981. Aquell nano, que s'havia quedat captivat amb les històries de Jules Verne, Robert Louis Stevenson i Tintín, estava pensant a fer carrera militar amb la finalitat de pujar a un vaixell per recórrer el món. "Hauria marxat a qualsevol lloc", reconeix. "Ja tenia decidit que pujaria a Elcano. De fet, vaig saber que la cançó sonava a la ràdio quan, fent pràctiques de tir, un oficial va venir i m'ho va dir".

El Clot, que vol dir "forat", tal com recorda Loquillo amb una mica de sorna, és un dels llocs més simbòlics de la vella Barcelona, un barri industrial que es coneixia com "el Manchester català". Malgrat la imparable gentrificació de la ciutat, encara s'hi poden veure alguns edificis de maó vermell, com el mercat, on es va produir la primera aparició, gens coneguda, del músic a la ràdio, quan sent un nen Joaquín Soler Serrano li va demanar al seu programa que dediqués una cançó a algú i José María Sanz Beltrán va demanar per a la seva mare Summertime, de Mondo Jerry. Un altre edifici és la Farinera, una antiga fàbrica convertida avui en un centre cultural, on Loquillo es torna a aturar per remarcar que aquest era "un barri fronterer" i assenyala la plaça de les Glòries, "eternament en obres". "Era un gran descampat on es feia un mercadillo i, sobretot, era centre de tràfic de drogues", relata. Durant una parada al bar La Coctelera, presidit per fotografies en blanc i negre de l'antic barri, un dels cambrers més veterans, el Joaquín, rememora que el mateix lloc on Loquillo jugava a bàsquet era "territori habitual del Vaquilla i el Torete per vendre gènere".

La frontera del Clot quedava també marcada per la línia ferroviària en direcció a França i pels tallers de Renfe, que eren just al davant de la casa de 49 metres quadrats del carrer Hernán Cortés on el cantant vivia amb els pares, la tieta i l'àvia. Des del balcó veia els grisos "clavant hòsties" als treballadors de la fàbrica Hispano Olivetti que es manifestaven contra el franquisme. El Clot era un destacat assentament obrer i sindicalista des que va ser lloc de resistència republicana, arribant a amagar en un dels edificis que hi ha al costat de la carboneria dels seus avis Buenaventura Durruti, una de les figures més rellevants de l'anarquisme espanyol i de l'organització sindical CNT. "Però, tot i això, la vida al barri es feia en família, de portes enfora", apunta.

El barri encara conserva cert ambient proper i acollidor. Loquillo passeja tranquil mentre els joves li demanen fotografies i els més veterans s'aturen a xerrar amb ell, com ara el pare de la família Ballesta; de fet, el seu fill li va fer conèixer l'àlbum Paul Simon Songbook, que el va marcar, igual que d'altres de Bob Dylan o Buddy Holly. Va passar el mateix amb les primeres bandes de rock and roll barcelonines que va saber pel seu pare, un estibador que treballava amb el germà del cantant dels Sírex i li passava discos. "Me'ls ficava en vena", diu. Tant que la Paqui, que el coneix des que era petit i és propietària del celler La Paqui, on s'atura a fer un vermut, reconeix que el veia passejar pels carrers amb “les seves pintes” de jupa de cuir, botes i tupè, i canviava de vorera “per si no era ell”.

En passejar per la Rambla plena de turistes i comerços de souvenirs, marques de roba i menjar ràpid, Loquillo, que al maig publicarà el llibre En las calles de Madrid, on narra la seva arribada a la capital, reconeix que “Barcelona ara és un horror”. Fa 15 anys se'n va anar a viure a Sant Sebastià i des de llavors han estat vàries les ocasions que no s'ha mossegat la llengua per opinar contra el que no li agrada de la ciutat. “Soc barceloní”, sentencia. També s'indigna amb els llaços grocs en solidaritat amb els presos independentistes que pengen d'alguns balcons i edificis públics. “No sé què en diria el meu pare, que era republicà. Aquells sí que eren presos polítics i patien repressió. Molts ho pagaven amb la seva vida”, assegura. I torna a parlar de la “Barcelona llibertària” que ell va conèixer.

En aquella Barcelona que “llançava tomàquets als senyorets que entraven al Liceu”, va pujar per primera vegada a un escenari el 1978. Va ser a la sala Taboo, llavors un lloc de reunió de senyores. Buscaven gent que cantés oldies en anglès. Loquillo i el seu amic Óscar Manresa no en tenien ni idea i s'inventaven la lletra de les cançons de Chuck Berry. “Era divertídissim”, reconeix Manresa. “Podia haver estat un fracàs, però al guanyador se'l coneix a la línia de sortida”, afegeix. El guanyador era Loquillo, que, com cantaria poc després en un dels seus himnes, volia ser una rock and roll star, aquell noi del Clot que sabia quan passava el tren nocturn cap a la glòria.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >