Els jutges alemanys mereixen respecte. Exactament igual que els espanyols. Per una qüestió de principis, no de persona. Amb motiu de la seva independència, imperatiu constitucional en tots dos països i clau de volta de la separació de poders en un Estat de dret.
Així que denigrar els magistrats de Schleswig-Holstein per “donar aire al colpisme”, com va fer la caverna quan van excarcerar Carles Puigdemont; o querellar-se contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena per (imaginada) prevaricació pertany al mateix esperit de violació de les regles del joc i el seu arbitratge.
Pot fer-se i alguns ho han fet, però atempta contra el marc establert de convivència, i contra la sensatesa: és una conducta, amb perdó, idiota.
La resolució dels jutges del land alemany —res de província— ha suscitat no només el respecte, sinó la simpatia de molts catalans i espanyols que no veuen un perfecte encaix dels possibles delictes del compatriota Puigdemont en el tipus de la rebel·lió. I dels qui dubten raonablement que les mesures cautelars de presó preventiva contra aquest i altres reus siguin pertinents. Un enfocament tan opinable i respectable com el contrari, en un procés tan complex.
Això no pretén ser equidistància, sinó sobrietat.
Ara bé, no seria intel·lectualment fastuós opinar sobre aquesta resolució —com s'ha fet a mansalva— en funció primària de la concepció prèvia, els prejudicis o la sensibilitat de cadascú sobre el procés, l'actuació de Puigdemont en el mateix o les conseqüències sobre la vida individual i col·lectiva dels catalans. Dit d'una altra manera, si un considera que el processat mereix condemna o glòria. És comprensible que així passi, però no per això és menys menyspreable.
La qualitat de la resolució dels jutges alemanys del 5 d'abril passat ha de calibrar-se sobretot sota estàndards estrictament tècnics: de tècnica jurídica. Si en formular-se interpreta adequadament —o per contra, de manera esbiaixada— la Decisió marc europea de detenció i lliurament de delinqüents, de 13/6/2002.
Aquesta norma, com se sap, organitza el lliurament de delinqüents jutjats, o de sospitosos processats, sobre la base que hagin comès als seus països delictes iguals als inserits en la tipificació del dret de l’Estat d'execució (sobre una llista de 32 delictes); o mitjançant el reconeixement mutu de delictes equivalents.
Aquest reconeixement mutu s'até més al formalisme que al contingut. Segons l'article 2.4 de l'euroordre, el lliurament només podrà “supeditar-se al requisit que els fets que [la] justifiquin siguin constitutius d'un delicte respecte de l’Estat membre d'execució” [en aquest cas, Alemanya].
I això “amb independència dels elements constitutius o la qualificació del mateix”.
Així que si Puigdemont no hagués estat responsable d'actes violents, no podria imputar-se-li delicte a Alemanya. Però els jutges de Schleswig sostenen el contrari: afirmen que “la responsabilitat pels actes violents produïts durant la jornada de votació pot atribuir-se a l'imputat, en la seva qualitat d'iniciador i promotor” del referèndum.
Si això es considera així, llavors, a aquests jutges els quedaria poc marge per ignorar la comissió d'un delicte: quin? Caldria veure-ho, però “amb independència” de la gradació dels seus “elements constitutius” o de “la qualificació del mateix”.
Poc marge no és marge nul, perquè les cauteles de l'article 2.4, i les concomitants de l'article 4.2, estan recollides a l'euroordre per alguna cosa: els jutges del país soci no es limiten a estampar un segell automàtic en allò que resolen els seus col·legues.
Però la qualitat d'aquestes cauteles és excepcional: és l'excepció. La regla és la cooperació entre els jutges, com té establert el Tribunal de Justícia de la UE amb seu a Luxemburg (sentències Poplawsky, Tupikas, Aranyosi), en les mans de les quals potser acabi desembocant el desacord. La denegació de la cooperació ha de ser producte de senyals “objectius, fiables i degudament autoritzats”.
I no d'una exploració judicial com la del 5 d'abril segons la qual “no n'hi ha prou que la llei alemanya consideri punibles comportaments equiparables en el que és fonamental... sinó que ha de poder imaginar-se el cas en el seu conjunt com si s'hagués produït a Alemanya”. Aquest imperatiu —que genera una resolució amb obres de sentència, enfront d'una mera interlocutòria del Tribunal Suprem espanyol— convindria a l'antic procediment d'extradició. Però sembla exorbitant d’acord amb la visió més contemporània de l'euroordre.
Amb tot respecte.
