Acció directa
La història mai és benèvola amb els destructors d'imatges i ells ho saben o ho intueixen (solen emmascarar-se, com els botxins)
No podien votar, els seus líders eren a la presó, tenien raó que aviat els reconeixeria la història, però ni el govern ni el parlament ni els jutges els feien cas. Era urgent continuar posant en evidència la justícia de la seva causa inevitable, la misèria del poder que els era negat, la ceguesa de mig país. Encara que fos amb una destral de carnisser. Recorrien així amb freqüència a l'acció directa, a les vies de fet, sense mediació de la política ni del dret.
Va entrar sense titubejar al museu, l'acer amagat entre la roba. Va passar una estona contemplant aquella imatge posseïda durant segles, gairebé en secret, per homes rics i erotòmans. El 1906, el país l'havia adquirit en subscripció pública (fins i tot el Rei hi havia contribuït) per exhibir-la a la National Gallery de Londres.
La imatge d'aquella dona nua i ajaguda d'esquena (aleshores no es podia dir de cul, amb prou feines ara) va ser l'objecte del furor iconoclasta de la sufragista Mary Richardson, reflectit (multiplicat mimèticament) als ulls avorrits dels homes presents a la sala que admiraven, morbosos i torbats, la Venus del mirall de Diego Velázquez, l'únic dels seus quatre grans nus que havia arribat al segle XX. Richardson va trencar el vidre que el protegia i va esquinçar el llenç mitja dotzena de vegades.
Velázquez l'havia pintat en el seu segon viatge a Itàlia, entre 1647 i 1651, a partir d'una tradició ben establerta de Venus sedents davant un mirall. Però va arribar moltíssim més lluny: fascinat per l’Hermafrodita Borghese, va reclinar la dona d'esquena. Encara avui vostès poden admirar la còpia en bronze de l’Hermafrodita que Velázquez va encarregar a Roma i va portar a Espanya: el pobre està sol i incongruent, lluny de la Venus que va inspirar, a la sala dotze del Museu del Prado, molt a prop de Las Meninas, que no hi casen. Veiem el cos de la dona, però el seu rostre únicament a través del mirall des del qual ens observa ficant-nos a l'escena.
Els defensors de l'acció directa contra les imatges acostumen a dir que rebutgen la violència, no la força. La iconoclàstia és tan vella com la història de les religions i de les seves germanes de sang, les visions totals i mil·lenàries de la societat, per fi confoses en la noció que la imatge és l'ombra del seu prototip.
Dissociar força de violència no és fàcil en aquest punt: a la destrucció a viva força d'una imatge el nostre cervell associa gairebé inevitablement la violència contra qui representa. Se’ns presenta el dubte de si quan algú esquinça un quadre, derroca una estàtua inerta o copeja amb un mall el seu rostre, no estarà, a més d'allunyant el seu record de les nostres ments, rematant el personatge (i encara més si era un déu) que la imatge va representar, i d’aquesta manera fa màgia per fi. David Freedberg, un historiador de l'art que fa mig segle que estudia l'eterna tornada de la iconoclàstia al llarg dels segles, és més prosaic i diu que el nostre cervell experimenta la desfiguració de les imatges materials com si fos la dels éssers (reals, imaginats) que representaven.
Quan és decidida pel poder, en la destrucció celebrada d'un objecte material, hi ha un trasbals entre l'acció i la fetilleria, un ritual d'alegre execució pública que prevé i estremeix els reflectits per la imatge mateixa.
Però, per hipòtesi, els qui protagonitzen una acció directa encara no han aconseguit el poder i la seva conducta es projecta sobre la imatge com un succedani de l'objecte de les seves ires. Llavors, com més valuosa és la imatge atacada, millor, ja que malmetre un quadre famós és més efectiu que cremar-ne la fotografia.
A la llarga, la història mai és benèvola amb els destructors d'imatges i ells ho saben o ho intueixen (acostumen a emmascarar-se, com els botxins).
Per això, per amansar la ferocitat de l'iconoclasta, crec en la contraimatge més que en els frens legals: res més efectiu que reproduir l'aparença del destructor d'imatges (en acció o ja juntament amb la seva obra, el seu trofeu), alguna cosa que opera la màgia pròpia i sarcàstica de les imatges mateixes: amb el temps, el destructor demanarà, suplicarà, exigirà la destrucció de la seva pròpia imatge.
Richardson va tenir el seu moment de notorietat .
Un altre li arribaria als anys trenta del segle passat quan va ser cap de la secció femenina del partit feixista anglès. Són les coses de l'acció directa.
Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.
