Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI i

Querella per disparar la inestabilitat

La mesura de Torrent és covarda (fora riscos) segons l'èpica del secessionisme ultra, i un disbarat en termes de la dignitat institucional del Parlament.

El president del Parlament, Roger Torrent.
El president del Parlament, Roger Torrent. EL PAÍS

Volíem creure que el president del Parlament, Roger Torrent, militava a Esquerra. I que per això s'apuntaria a l'estratègia pragmàtica del seu partit, el retorn a la llei i la tornada a l'autogovern.

Tot, davant de la tàctica de la tensió, la inestabilitat i la prolongació del 155 —a la pràctica— defensades pel cercle de Carles Puigdemont i la CUP.

Serà que no. La presentació d'una querella per presumpta prevaricació contra el jutge Pablo Llarena no provoca el tancament o la intervenció del Parlament. Si Torrent fos més suïcida, no hauria suspès el Ple, hauria fet votar Jordi Sànchez. Amb el preu d'enviar tota la Mesa, ell inclòs, a la presó per desacatament al Tribunal Constitucional.

De manera que la querella és a la vegada una mesura covarda (fora riscos) segons l'èpica del secessionisme ultra, i un disbarat en termes de la dignitat institucional del Parlament.

Políticament, aquesta acció —una altra vegada la meitat de l'hemicicle— és un tret al seu propi peu. Jurídicament li falta recorregut. Prevaricar és dictar resolucions sabent que són injustes. Llarena encertaria o no, però només podria haver prevaricat si hagués negat a Jordi Sánchez que comparegués davant del Parlament negant que li limités els seus drets polítics (sabent que això era fals).

Per dues vegades ha reconegut (interlocutòries del 9/3 i del 12/4) que limitava "la llibertat de l'encausat", i "el dret de sufragi passiu [a ser votat] que li correspon". Però ho va fer per un bé superior, perquè la "protecció" dels "drets de tota la població" [al respecte a l'Estat de dret] "resulta preponderant respecte" dels de Sánchez, davant del "risc de reiteració delictiva" que li atribueix.

És pesat haver de recordar el que és obvi. Com destacar que les quatre temptatives (ni tan sols intents seriosos) d'investir a candidats inviables (Puigdemont, Sánchez, Turull i Sánchez de nou), no s'inscriuen en una estratègia de recuperar un Govern efectiu.

Al contrari, s'insereixen en la de multiplicar la inestabilitat: normal en la CUP; contradictori amb el discurs oficial d'Oriol Junqueras i Esquerra.

Aquest sainet continuarà almenys fins al 22 de maig (data límit d'investidura, o crida automàtica a eleccions). Encara que convé al secessionisme recuperar alè i forces des d'un poder autonòmic recobrat, ja no es veu tan segura aquesta previsió. Alguns creuen que la tensió (seguida d'eleccions) li dona rèdit polític i bases de rearmament judicial i internacional. És una jugada d'alt risc, poden perdre-ho tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >