Selecciona Edició
Connecta’t

El poema minvant

El poeta Josep Pedrals fa un símil entre les fluctuacions del trànsit i el ritme dels versos

Quan hom va per l’autopista,

hi ha un fenomen sorprenent 

que li fa alentir el vehicle

sense un motiu aparent

per, tot seguit, tornar a un ritme

més autònom, no tan lent.

A què es deu l’indefugible

tap que sols dura un moment?

 

Segons l’anàlisi físic

dels fluxos vehiculars,

perquè tot el trànsit minvi

la seva velocitat

en un punt determinat,

hi ha d’haver algun fre d’inici:

un prudent que desconfiï

d’algun moviment sobtat,

que una afectació limiti

els carrils on circular

o algun recelós que es guiï

amb un zel exagerat.

Hi ha d’haver allò que detingui

la cadència natural.

 

Aquest fre de la corrua,

aquesta mena d’embut,

apareix en la mesura

dels versos si, per costum,

ens avesem a la cua

que alterna mots plans i aguts

i, sobtadament, l’esdrúixola

fa el vers següent més curt.

Sentint-lo com fluctua,

no sembla haver perdut

el ritme, no s’atura

per més que s’insinua

que hi ha un error ocult.

Aquest no-res que dura

de més un vers fa un buit

al vers següent: l’escurça.

 

Sí, la minva del vers

no és pas com la del cotxe,

té l’efecte de fre

però (gran paradoxa),

com que queda més breu,

el text cada cop corre

a un ritme més lleuger.

 

Però, què pot ocórrer

si el fre es torna freqüent?

 

Si, poc a poc, es perd

la sòlida llargada

de síl·labes del vers

per culpa d’una pràctica

tal que el redueix,

al cap d’un cert lapse

no en quedarà res:

si el text se’ns escanya

s’arriba al no-text. 

Això ho conreava

Christian Morgenstern

(també Apollinaire)

traçant uns triangles

on els dos catets

així com baixaven

es feien estrets:

poema infundíbul.

 

En la tradició

dels versos amb forma,

la presentació

triangular dona

molt joc, és l’opció

més típica i tòpica

del colofó.

 

I és just aquí

on es fa tensa

la llei que dic,

cap a la fi.

La rapidesa

d’un vers petit,

de cop, palesa

molt més l’estrip

de l’enteresa,

el disminuït,

perquè és menys densa

la verborrea,

l’atapeït,

i cada resta

fa més d’aresta,

de punxa i cim.

 

De mica en mica,

l’oïda entén

que un element

com és la síl·laba

va perdent

fesomia

lentament

i es desvia,

impotent,

del seu ritme

pertinent.

 

I llavors,

quan la lletra

va veloç

i penetra

tot el cos

per transmetre

com l’esforç

de la mètrica 

retorç

i premsa

ressons

de llengua,

és, doncs,

quan pots

preveure

la fi.

 

I atènyer-la,

sí.