Fal·laç internacionalització del postprocés

Després del clamorós fracàs del reconeixement o la mediació política internacional en la fase insurgent del procés, es fa ara una nova cerca de suports externs en la fase judicial, que, de fet, està reduint el degradat relat independentista català a la crònica de successos i tribunals. L’intent d’apel·lació a instàncies internacionals de protecció dels drets humans s’entén com a estratègia de defensa del nucli dirigent del procés, acusat de greus delictes per la justícia espanyola. Ara bé, sigui quin sigui el curs que se segueixi en l’àmbit judicial, amb totes les garanties internes i externes del corresponent procés per als acusats, és també imprescindible salvaguardar la transparència i la claredat informatives amb la finalitat d’evitar les impostures habituals dels implicats que ens han portat fins aquí.

Un antecedent fal·laç de voler involucrar l’Organització de les Nacions Unides (ONU) com a garant del procés ha estat la invocació en va del dret a l’autodeterminació, encobert en l’eufemisme del “dret a decidir”, ja prou desmentit per portaveus oficials de l’ONU i de la mateixa Comissió de Venècia del Consell d’Europa. Hi ha també una imatge emblemàtica, poc difosa, quan, després de la proclamació de la non nata “república catalana”, el nucli dirigent es mostra ufanós a la balustrada del Parlament utilitzant com a “bandera de conveniència” l’ensenya de Nacions Unides, en un intent abusiu d’homologació internacional de la seva via unilateral de secessió de l’Estat espanyol.

L’episodi actual és la sol·licitud presentada davant del Comitè de Drets Humans pel polític pres i diputat electe del Parlament Jordi Sànchez, a causa d’una suposada conculcació dels seus drets, que posaria en dubte manifest la reputació de l’Estat de dret i la separació de poders a Espanya. Aquí es tergiversa com a informació verídica que l’ONU qüestioni la validesa jurídica de la presó preventiva ordenada per a Jordi Sànchez, per decisió judicial motivada. Els titulars que transmeten aquesta falsa informació per confondre l’opinió pública són d’aquest estil: “L’ONU insta l’Estat espanyol a garantir els drets polítics de Jordi Sànchez”… i d’aquí s’infereix que la tramitació i l’aprovació de la seva investidura seria un acte conforme al marc normatiu internacional dels drets humans avalat per l’ONU.

Espanya, amb la seva Constitució (CE), és un dels Estats democràtics del món en els quals els seus compromisos en matèria de drets humans estan revestits de la protecció més reforçada i oberta a processos internacionals de supervisió (articles 10.2 CE i 96 CE). Segons els índexs més exigents de valoració internacional de qualitat democràtica, Espanya figura durant l’últim decenni en el top 5/10% del món. Així, en l’informe més recent de l’Institut Freedom House, Freedom in the World 2018, Espanya obté una puntuació de 94/100, en què 100 correspon al “més lliure i democràtic”. Iguala països com Alemanya, i supera altres democràcies consolidades com França, els EUA o Itàlia. Per descomptat, l’Estat de dret espanyol és perfectible, però dins de les normes i els procediments marcats per la mateixa Constitució, que al seu torn és reformable.

L’ONU no ha qüestionat la presó provisional de Sànchez. Els intents d’intoxicació informativa fan al·lusió al document G/SO 215/51 ESP (140), de 23 de març del 2018, que no és un document oficial de l’ONU, sinó del Comitè de Drets Humans (CDH, un comitè tècnic de 18 experts), encarregat de la vigilància del compliment del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP, 1966), del qual forma part Espanya. L’ONU no nomena els membres d’aquest Comitè, sinó que ho fan els Estats que són part en el Pacte. Quan l’ONU insta qualsevol país a vetllar pels drets humans ho sol fer mitjançant els seus òrgans representatius: l’Assemblea General, el Consell de Seguretat, el secretari general o el Consell de Drets Humans. El document esmentat del CDH és un recordatori purament formulari, fins i tot abans que el Comitè hagi admès a tràmit la queixa presentada en el cas de Sànchez. El CDH no prejutja en cap cas que s’hagi produït una vulneració del dret de participació política del reclamant, registra la Comunicació (3160/2018), no adopta mesures cautelars específiques, i sol·licita a l’Estat espanyol que informi sobre la situació, segons l’article 25 del PIDCP. Si hi hagués admissió a tràmit per part del Comitè, Espanya i el reclamant presentarien les seves argumentacions en un procés contradictori sobre les raons que avalen cadascun. Finalment, el CDH faria una recomanació final a l’Estat espanyol, sense caràcter jurídic vinculant. La tramitació pot durar mesos i fins i tot anys.

D’altra banda, no deixa de ser una gran incongruència simbòlica que els perpetradors de la via unilateral de ruptura de l’Estat de dret espanyol recorrin ara a les Nacions Unides, l’organització multilateral par excellence, a la recerca de protecció dels seus drets suposadament conculcats.

Víctor M. Sánchez Sánchez és professor agregat de Dret Internacional Públic, director del Programa de Màster Universitari en Drets Humans, Democràcia i Globalització de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Tomás Jiménez Araya és exfuncionari de l’ONU com a representant del Fons de Població. Actualment és professor consultor de l’esmentat màster de la UOC