Selecciona Edició
Connecta’t

‘Félix’, un ‘Fargo’ andorrà?

La minisèrie de Cesc Gay juga amb l'espectador presentant-li més d'un personatge amb una doble identitat

Leonardo Sbaraglia encarna Félix.
Leonardo Sbaraglia encarna Félix.

La setmana passada Movistar+ va estrenar la minisèrie (sis capítols d’una hora) Félix, de Cesc Gay. Vergüenza, La peste, La zona o Mira lo que has hecho, al marge de resultats desiguals, són una bona empenta a la indústria audiovisual des d’una plataforma de televisió. Per analitzar més d’un aspecte de la peça de Gay s’hauria de cometre l’imperdonable pecat de l’spoiler, que cada cop, amb un maleït creixement, és un concepte que abasta més i que hauríem de començar a combatre.
Per resumir, com faríem en una tertúlia d’amics, direm que encara que arribis fatigat al quart episodi per res del món se t’acudeixi abandonar... et perdries massa coses.

Els primers quatre episodis es basen en Félix (Leonardo Sbaraglia) intentant trobar o saber alguna cosa d’una noia xinesa, Julia (Mi Hoa Lee), que va conèixer circumstancialment i de la qual s’ha enamorat. L’espectador ho ignora tot d’aquesta noia, i en funció de les indagacions de Félix va construint diferents hipòtesis sobre qui és, què és o era... Mafiosa? Prostituta? Félix coneix tan poques coses del seu amor que la seva perquisició, de qui no sap que està tocant os, resulta la bogeria d’un tipus patètic. Però també està de sort, per exemple perquè a la policia local hi ha un detectiu que és, per dir-ho d’alguna manera, familiar sobrevingut, i li perdona la seva insistència i algunes malifetes. Aquesta exploració està plena de misteris que emboiren el perfil de la dona. Construir-lo i arribar a la certesa de qui és té una gran dificultat. En aquest camí hi ha molta administració de pistes i no totes fan progressar la història amb la mateixa força.

L’acció es viu en una Andorra moderadament nevada. Això ha fet que es parlés d’un Fargo andorrà com podria parlar-se de True Detective o de La isla mínima en el tractament zenital del paisatge. Però si hi ha alguna semblança amb la sèrie Fargo és l’humor negre que amenitza un bany de sang, particularment als dos capítols darrers, on, quan tot semblava acabat, resulta que hi havia molts caps per lligar a més de la identitat de la Julia, que seria l’enorme macGuffin de la sèrie.
Gay juga amb l’espectador presentant-li més d’un personatge amb una doble identitat, o el fa tremolar pensant que Félix comet un error mortal deixant uns xiclets a la caixa de seguretat d’un banc que resulta que solament són això... xiclets.

Gay i Sbaraglia administren amb intel·ligència l’obstinació de Félix, més producte d’una fidelitat emocional, de qui no vol renunciar fàcilment al seu amor, que d’una voluntat malaltissa. Sbaraglia és present pràcticament a totes les seqüències. Sap que no pot cansar l’espectador i, quan no cal, procura passar-hi de puntetes, sense fer escenes o que no ho sembli. Gay i l’actor van treballar junts a l’esplèndida Una pistola en cada mano i es tenen les mides preses. Però hi ha un bon grapat de personatges que l’acompanyen, servits amb igual encert, per una sèrie de boníssims actors, de Pere Arquillué a Pedro Casablanc.

Precisament, aquest darrer és el coprotagonista d’un dels més brillants desenllaços que Gay va plantant durant tota la narració, i en els dos darrers capítols molt en particular. A la sèrie hi ha una discreta barreja de gèneres. Des de la comèdia, molt a càrrec d’Arquillué, fins al cinema negre. Una aposta arriscada, ben resolta, recomanable... que un cop vista i pensant-la retrospectivament, dona més valor a aquells primers capítols on hi ha escenes de massa parsimònia o reiteració. Són sis horetes de bona televisió, de bon cinema.