Selecciona Edició
Connecta’t

Grans sobretaules

'Autoretrats de Jordi Garcés' conté lliçons òbvies per als millors arquitectes

La indolència cultivada i la discreta opulència fa brillar el llibre sobre Garcés.
La indolència cultivada i la discreta opulència fa brillar el llibre sobre Garcés.

L’invent ja no és original, però segueix sent suculent, com una llaminadura culta amb sorpreses, desenganys, alguna xafarderia i una munió de dades de la microhistòria d’un país, d’una classe i fins i tot d’un sector cultural. Les esplèndides maniobres autobiogràfiques d’Oriol Bohigas segueixen sent una excepció clàssica i difícil d’emular. Però la llarga tanda de converses que han confegit Josep Cots (fundador el 1975 de la llibreria Documenta) i l’arquitecte Jordi Garcés facilita la feina i la dota d’una immediatesa directa, oral i franca prou suggestiva com per passar-s’hi unes quantes tardes. Nascut el 1945, es va poder trobar al convent dels Caputxins, quan la tancada del 1966, amb el cepillo que els havia acabat de fer amb el despatx on treballava, quan tot era petit i tothom sabia el què i el com de tothom. Al final el llibre recala a l’obra més recent de l’arquitecte, però és potser un dels hams més immediats. Aquella despullada brutalitat de les noves estacions del metro o l’ampliació, més antiga, del Museu Picasso contenen lliçons òbvies per als millors arquitectes, però no pas per als que no ho som.

Grans sobretaules

Autoretrat de Jordi Garcés

Josep Cots

Llibres Anagrama

249 pàgines

18,90 / 9,99 euros

La virtut és en el to i en la manera caòtica i estructurada d’evocar el passat, però és sobretot la indolència cultivada i la discreta opulència allò que fan brillar el llibre, sense amagar una propensió decidida a la fatxenderia (“Errors? Segur que en dec haver fet, encara que ara no en recordo cap”), a l’heterodòxia moderada, a la llibertat de pensament sense embafament ni èmfasi. Sura sovint el selecte i intel·ligent lector de literatura de qualitat, estrangera, castellana, catalana, i es declara devot del memorialisme francès, amb més raó que un sant perquè “a la literatura biogràfica d’aquí hi noto un pudor, una fredor i una por exasperants”.

Potser tot arrenca de casa o d’una part de casa. La bona situació social i econòmica i l’esplèndida dotació cultural que porta al damunt Garcés, fill de Tomàs Garcés i beneficiari programàtic del seu món cultural, ultrapassen el convencionalisme barroer, limitat, petitburgès i una mica precari de la resta de mortals. No és estrany, doncs, que la solució a les dificultats de l’estudiant d’arquitectura amb el dibuix es resolguin demanant a un amic de casa, Bohigas, que el posi en ordre al despatx, ni que les amistats de casa acabin traspuant al llibre i a la persona de Garcés, i això va de J. V. Foix als Manent. Per això és natural que digui sense embuts: “Jo coneixia els entrellats de la gent de Barcelona”, on ja s’entén què vol dir entrellats i què gent de Barcelona, tant si s’està d’acord com si no que els castellanismes que usaven ell i la seva família són ben catalans.

Tot plegat té molt de circuit il·lustrat i glossat de professions i locals i famílies, llocs d’estiueig i sopars i trobades, ara amb el nou món de l’edició culta a casa d’Herralde o a can Tusquets, quan encara hi era Oriol Tusquets amb Beatriz de Moura, ara Carlos Fuentes i Carme Balcells una pila de vegades, ara els Feduchi i els García Márquez, ara la munió d’arquitectes que han estat a prop seu —particularment Enric Sòria— o que han passat per les seves classes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Haver d’explicar fora d’Espanya que Coderch era franquista i alhora un gran arquitecte no és una novetat —Joan Margarit, poeta i arquitecte, ho ha fet un munt de vegades. Però encara convé repetir-ho per als més sords i amarats als prejudicis, alhora que és oxigenant i alliberador reconèixer que ell volia fer una casa modesta i petita al paratge de Tamariu on tenia un terreny Nuria Amat, però va ser ella qui la va voler gran i transitable: el resultat segueix sent espectacular. També és seva la remodelació de les casernes de Ciutadella per a la Universitat Pompeu Fabra i fins i tot ho és, si se’m permet la grolleria dolça, la cadira de pensar convertida en Espai de Meditació, amb Tàpies com a ideòleg de l’invent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >