Selecciona Edició
Connecta’t

El vertigen de la fuga

Amb 'Els vulnerables', Julià de Jòdar transporta els lectors a la Barcelona de 1929 i la lluita de classes en el context de l'Exposició Universal

El món obrer i anarquista de la Barcelona de 1929 és el context que utilitza Julià de Jòdar.
El món obrer i anarquista de la Barcelona de 1929 és el context que utilitza Julià de Jòdar.

El pare del senyor Remullí havia tingut una fàbrica de filferro, que, per culpa dels deutes, va haver d’hipotecar els immobles a un particular, el qual hi va fundar una nova societat per fer el mateix que l’anterior, però les necessitats de caixa del nou amo el van obligar a posar-se a mercè del seu cunyat, un dels grans joiers de Barcelona, el qual va arrendar la fàbrica a una societat que pretenia fer el mateix que l’anterior, formada per l’esmentat cunyat i un soci nou, el fracàs de la qual va acabar amb l’arrendament de la fàbrica a la societat Verrières e Hijos per continuar fent el mateix que totes les que l’havien precedida”. En aquesta frase s’hi pot xifrar el vertigen de la fuga que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) adopta per organitzar la matèria narrativa d’Els vulnerables, tercer número d’una col·lecció de set novel·les en què uns altres tants escriptors commemoren els 200 anys de la publicació de Frankenstein, assumint el repte de construir un argument amb tres condicions de compliment obligatori: cada novel·la havia de passar en un any concret —en aquest cas, el 1929—, l’escenari no podia ser cap altre que Barcelona, i en totes calia que hi aparegués un mateix personatge secundari que aniria evolucionant al llarg del temps. Més enllà de les traves dissenyades per l’editorial Comanegra, s’ha de dir de seguida que el lector entusiasta de De Jòdar hi trobarà tot el que espera trobar-hi i més, i que a l’hora d’enfrontar-se al joc l’autor no ha traït gens la seva manera d’entendre la literatura.

Llegir Els vulnerables representa llegir la pràctica de la novel·la entesa com una construcció autònoma per part d’un novel·lista que se sap com un ésser sobirà que retoca, dramatitza i transforma la realitat. Com passava a la trilogia L’atzar i les ombres o a El desertor en el camp de batalla, Jòdar escampa tones de dinamita cerebral en els racons més insospitats de la novel·la, juga amb els punts de vista del relat, introdueix desdoblaments de la veu narradora, i li plau freqüentar el territori de la incertesa o de la contradicció. I com que res no és com sembla que és, la recerca de la identitat psicològica, del compromís polític i social, de la veritat literària, esdevé una feina tan feroç com assetjar l’absent. El lector, però, sempre té la sensació que l’autor és un geòmetra de la novel·la, i que es limita a traslladar de manera impecable sobre el paper el que la seva ment ja ha elaborat minuciosament.

En un principi, Els vulnerables no deixaria de ser una novel·la de militància ideològica, amb herois anarquistes que a la Barcelona de l’Exposició Internacional covarien una revolta social a les barraques de Can Tunis per defensar-se de la infinitud de degradacions humanes que s’imposen des de les esferes del poder econòmic i polític. I, encara que sigui des d’una òptica grotesca, el lector llegeix la recreació d’un món industrial i dels seus processos tècnics, accedeix a la vida dels obrers catalans i a la de la generació d’immigrants, a les transformacions que ocasiona a la fàbrica una nova manera d’entendre l’organització laboral, als assumptes clandestins que Frank Goldstein, el director general de la fàbrica Verrières, du a terme a la factoria del port.

En un principi, doncs, Els vulnerables podria ser un fulletó de quiosc per recalcar als lectors ingenus i àvids d’experiències exemplars qui són els bons i qui són els dolents en l’eterna lluita de classes. Però De Jòdar no s’oblida en cap moment de la seva manera d’entendre l’art de la novel·la, i, des de la primera pàgina fins a l’última, el lector assisteix estupefacte a un espectacle memorable de focs artificials destinats en especial a abolir la paciència del lector que només voldria entretenir-se com si consumís una sèrie televisiva: De Jòdar trenca a cada moment el ritme del relat, no hi ha escena on no busqui evidenciar la falsedat de la ficció, utilitza fins al paroxisme el recurs d’interrompre eternament el suspens elaborat fins aleshores, el simbòlic i el real es tutegen sense amagar que actuen contra natura, i, com no podia ser d’una altra manera en un homenatge al doctor Frankenstein, saqueja, recompon i cus uns materials d’autors diversos per construir aquest sorprenent pastitx o collage narratiu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >