_
_
_
_
_
Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

La descapitalització del Barça

El fracàs reiterat a la Champions obliga la directiva blaugrana a revisar una política que compromet l'estil, la identitat i el futur de la Masia

Ramon Besa
Messi abandona el camp després de caure 3-0.
Messi abandona el camp després de caure 3-0.LLUIS GENE (AFP)

La derrota del Barça a Roma es pot explicar de manera conjuntural, com si hagués estat un mal partit en el pitjor moment d'un equip que només n'havia perdut tres dels 51 disputats des de la Supercopa, tan sòlid i solvent que únicament havia encaixat tres gols en nou partits de la Champions. L'alineació que va perdre precisament per 3-0 era, al cap i a la fi, la mateixa que havia guanyat per 4-1 a l'anada.

Els blaugrana van jugar molt malament a l'Olímpic, espectadors insensibles d'un partit protagonitzat exclusivament per un equip giallorosso enfebrat i passional, encertat i molt canviat respecte al que va penar pels seus errors al Camp Nou. Mansos, impotents i sense caràcter, els futbolistes del Barça no es van arribar a rebel·lar i Valverde no va saber llegir l'alineació, ni el joc, i encara menys el partit que va plantejar Di Francesco.

Fort amb els febles i feble amb els forts, el tècnic blaugrana va ser conseqüent, de tota manera, amb els seus principis futbolístics i va apostar per un quart migcampista abans que un tercer davanter en un partit transcendent, una norma des de la marxa de Neymar. El partit, no obstant això, no va ser un accident ni una situació sorprenent si es para atenció en la trajectòria del Barça, especialment a Europa.

La derrota de l'equip a Roma, que competeix per ser tercer en el calcio, podria haver passat abans contra el Chelsea, descavalcat de la zona Champions de la Premier. El context era preocupant pels símptomes de fatiga i vulnerabilitat que oferia l'equip en jornades exigents, com la visita a Sevilla.

Encara que no perdia, li costava guanyar, i alguns jugadors fonamentals no estaven en la seva millor forma, com Busquets, Umtiti o Messi. Els blaugrana han sobreviscut durant un temps per les seves jugades més que pel seu futbol, molt depenents del 10.

Res de nou en un equip que envelleix malament des de la final de Berlín. Valverde no ha resolt l'equació del jugador número 11 i la seva mirada ha estat més defensiva que no pas ofensiva, esforçat a compactar el planter després de la desfeta estiuenca amb el Madrid. El tècnic no ha fomentat la competitivitat i fins a 10 jugadors han sabut que eren titulars en camp aliè i al Camp Nou.

El desgast ha estat majúscul i ha afectat decisivament la Copa d'Europa. Tal com ja va passar amb Tito Vilanova en la temporada 2012-2013, Valverde va apostar sense reserves per la Lliga i la Copa del Rei quan va veure que el Madrid es distreia. Malgrat tenir menys jugadors i un planter pitjor, els blaugrana van desbordar els blancs en els tornejos espanyols per caure a la Champions quan han faltat els gols de Messi. L'èxit o el fracàs del Barça ha estat en funció de si en les eliminatòries marcava o no el 10, que a Roma va complir el seu partit 100 en el torneig continental amb Iniesta i Piqué.

La derrota del Barça a Roma remet, per tant, a deficiències estructurals que no s'han corregit ni amb la inversió de més de 500 milions en 15 jugadors des del 2015-2016. Els blaugrana van ser doblement campions (2009 i 2011) i semifinalistes continentals (2010 i 2012) amb Guardiola, mentre que al comandament de Tito Vilanova van ser eliminats a les semifinals pel Bayern Munic (2013).

Els números són especialment eloqüents en els últims cinc exercicis perquè en quatre no van passar de quarts —dos amb Luis Enrique (2016, 2017), un amb Tata Martino (2014) i l'últim amb Valverde— i en un van ser campions amb Lucho a Alemanya (2015). El fil conductor ha estat sempre Messi. Passa que el 10 només ha guanyat una de les últimes set edicions de la Champions. La incògnita és saber si la junta ha sabut generar les millors condicions per al triomf del número u. Aparentment la conclusió és que no, malgrat dedicar els màxims esforços econòmics i esportius per complaure'l. La figura del 10 ha tapat les misèries de la institució presidida per Josep Maria Bartomeu.

El màxim responsable del club s'ha encadenat al de Rosario i ha substituït la figura del director esportiu per executius en la majoria de les seccions professionals, també òrfenes de títols europeus des del 2015. El Palau passa per una situació tan delicada com la Masia, i la llotja del Camp Nou és l'expressió de la descapitalització del Barça. Bartomeu no ha substituït la vicepresidenta econòmica Susana Monje ni l'institucional Carles Vilarrubí, i projectes com l'Espai Barça són tan confusos com la Masia 360º.

El Barça s'ha anat empetitint des del mandat de Laporta fins al de Bartomeu, des de Txiki i Zubizarreta fins a Robert i Pep Segura, des de Puyol i Xavi —i pròximament Iniesta— fins a Sergi Roberto. L'equip ha perdut identitat i essència, allunyat de les seves arrels, per guanyar convencionalitat, mancat de lideratge i irreconeixible en la derrota, víctima d'una política de consentiment cap als jugadors que abandera Messi. No se sap gaire bé què busca al mercat ni tampoc què necessita i, no obstant això, des del consell directiu es reitera un missatge triomfalista que incideix en la frustració fins i tot quan domina la Lliga per la seva falta de grandesa a Europa, dominada últimament pel Madrid.

L'eliminació continental obliga a revisar conseqüentment la política d'un club que futbolísticament s'empobreix progressivament, sense grandesa ni autoritat, incapaç de saber què li convé a Messi.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_