Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Escoltar Monzó

Hem sabut premiar en Monzó, sí, però no hem estat capaços d’escoltar-lo

He de reconèixer que la concessió del 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a en Quim Monzó em va il·lusionar, no només perquè em sembla un premi merescudíssim, sinó perquè vaig pensar que, amb el guardó, també es reconeixia una tradició que no ha acabat mai d’entrar en la literatura catalana. Per això em va sorprendre que en Martí Domínguez es referís a Monzó com a tastador de bona literatura «especialment dels autors nord-americans com Carver o Hemingway». O que en Jordi Marrugat afegís Cortázar i Borges a la llista de referents de l’ungit i repetís per enèsima vegada la genealogia Trabal-Calders, una mena de tió literari del qual, a cops de bastó, s’han fet caure L’illa de Maians o El perquè de tot plegat. I és cert que hi són tots presents, en l’escriptura monzoniana. Però seguim convocant l’Escola de Sabadell i les Cròniques de la veritat oculta com si fossin la pilota de l’escudella i la resta de referències, quatre espècies d’última hora que s’hi poden afegir al gust del crític.

En Monzó, per altra banda, no s’ha cansat de repetir quatre noms en els trenta anys i escaig que separen «Enfilall» (Self-Service) de l’entrevista que Enric González li va fer per a Jot Down: Giorgio Manganelli, John Barth, Robert Coover i Donald Barthelme. De Manganelli, però, només se n’ha traduït al català L’aiguamoll definitiu; ni tan sols Centúria, que és tan responsable del minimalisme monzonià com Carver (Monzó en citava la idea que una novel·la són «deu línies i dos metres cúbics d’aire» i que escriure, com a mínim segons Manganelli, consisteix a desinflar), i potser el seu llibre més icònic. De Barth (de qui, incidentalment, Calders també parlava, i bé), només en tenim dos assaigs que li va traduir Monzó just després de tornar dels Estats Units. De Coover, de qui Monzó en treu el joc postmo de reescriure, actualitzant-los i desencantant-los, pel·lícules i contes de fades (Barth ho fa amb els mites grecollatins), només en tenim La festa de Gerald, a Quaderns Crema, sospito que gràcies a Monzó mateix, i Una nit al cinema, a Empúries. De Barthelme, ni una línia.

L’absència en català de la tradició que convoquen les nostres patums frega el ridícul. I que no se m’entengui malament, no és una qüestió de xovinisme, sinó de cura editorial, d’ampliació de les possibilitats d’una llengua, de ganes de ser contemporanis. Al capdavall, Monzó és Monzó perquè ha llegit tota aquesta colla, de manera que premiar-lo és premiar-los a ells també. No obstant, encara arrosseguem la mania de parlar dels autors catalans com si només haguessin llegit autors catalans, i seguim alimentant una fantasia d’autonomia quasi-solipsista que no ajuda ningú. Hem sabut premiar en Monzó, sí, però no hem estat capaços d’escoltar-lo.

 

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >