Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La cultura de l’independentisme

El sentiment ultranacionalista no està en relació de causa i efecte amb la voluntat de comprar i llegir llibres en català

Llibres en català.
Llibres en català.

És un misteri que, amb un nombre tan elevat de vots independentistes, no s’hagi produït més consum de llibres en català. Teòricament, l’auge independentista hauria d’haver coincidit amb un increment significatiu de la lectura en català, especialment després de dècades d’immersió lingüística i monolingüisme als mitjans autonòmics de comunicació. Però no ha estat així. En bona part la venda del llibre en català se salva pels llibres de text obligatoris, la literatura infantil que els pares regalen als fills i perquè la prefabricació de best-sellers opera en el marge procel·lós entre la literatura de qualitat i el subproducte editorial. Després del recompte del nombre de militants i càrrecs dels partits sobiranistes –per no incloure-hi els votants– hi ha dret a sorprendre’s que el llibre en català no tingui una demanda més quantitativa, però passa pràcticament el contrari, mentre que una de les raons que s’ofereixen per a la secessió és el presumpte maltractament que Espanya dona a la llengua i a la cultura catalanes. Només als ajuntaments hi ha més de 2.000 regidors independentistes. La conclusió provisional però no del tot aventurada és que el sentiment ultranacionalista no està en relació de causa i efecte amb la voluntat de comprar i llegir llibres en català.

Actualment, pocs escriptors en català poden presumir de liquidacions substancioses de drets d’autor, de la mateixa manera que les col·laboracions en mitjans de comunicació –públics i privats– tenen des de la crisi del 2008 una minsa remuneració. És natural que, com a tots els països, les editorials en general prefabriquin llibres que acaben sent, amb poques excepcions, els més llegits i premiats. Però un acaba sospitant que la minvada valoració de la qualitat literària no havia estat mai tan ofensiva, ni la destrossa de la llengua de Carles Riba o Joaquim Ruyra tan sistemàtica.

En temps de política-tómbola, la cultura compta poc. D’aquí la pregunta: llegeixen llibres en català els centenars de milers de secessionistes? Certament, no sembla que els diaris en català estiguin batent rècords de vendes. Vet a saber si deu ser una vella entelèquia la condició de lector català il·lustrat que cerca bona literatura, llenguatge, coneixement i també entreteniment, si entenem que són extremadament entretinguts L’illa del tresor o Els tres mosqueters. El perímetre de lectura és, en general, estret i en el cas del llibre en català no es nodreix de lectors de Mercè Rodoreda, Villalonga, Ferrater o dels clàssics de la Bernat Metge.

Joan Maragall venia una mica més d’un centenar dels seus llibres de poesia i alhora era l’escriptor amb més prestigi d’aquell moment. Però aquesta llengua va tenir moments qualitatius, tot i que no majoritaris, amb la Renaixença, el Noucentisme o, per exemple, els anys seixanta del segle passat. En els seus assajos, Morris Berman –amb un to apocalíptic no mancat de raó– es planteja l’opció monàstica com l’única manera que la cultura tingui valor, es deslligui de la trivialització i generi energia intel·lectual. Una colla de personatges de Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, s’amaguen al bosc per preservar la memòria dels llibres.

Segurament, l’error de perspectiva –al contrari del que pensen els ideòlegs del manifest Koiné– és des de fa molt negar la realitat bilingüe de la literatura en català. En realitat, si cada vegada hi ha més nacionalistes –segons les cèlebres majories indestructibles d’Artur Mas–, no es pot dir que creixi el nombre de lectors. Per raons que valdrà la pena estudiar, hi ha més victimisme lingüístic quan la Generalitat té plenes competències culturals, amb el poder transmissor de TV3 i ara que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu.

Morris Berman no creu que la institucionalització sigui la millor manera de transmetre cultura perquè la lectura, per exemple, és un hàbit mental individual que “no pot ni ha de ser canalitzat a través d’estructures”. Afegeix que si no intentem preservar el millor de la cultura, la possibilitat d’un renaixement cultural queda descartada. Es pot aplicar al cas de la Catalunya que practica el reduccionisme lingüístic. Com a element de col·lectivitat, es diria que ja no existeix l’afany de crear un cos substantiu de literatura i de vitalitat intel·lectual. Des de fa un temps, la cultura catalana s’ha limitat –amb excepcions– al deure d’afirmació nacionalista. Almenys els Jocs Florals, per més mustis que acabessin sent, premiaven Josep Carner.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >