Selecciona Edició
Connecta’t

Xerrades a l’ombra de llibres

Les trobades que l’arquitecte Jordi Garcés va tenir amb el llibreter Josep Cots donen motiu a un llibre autobiogràfic que retrata Barcelona

Els arquitectes Oriol Bohigas, Jordi Garcés, Gabi Mora, David Mackay i Josep Maria Martorell, d'esquerra a dreta.
Els arquitectes Oriol Bohigas, Jordi Garcés, Gabi Mora, David Mackay i Josep Maria Martorell, d'esquerra a dreta.

El primer sou que va tenir va ser de 25 pessetes al despatx d’Oriol Bohigas on va anar a parar per suggeriment del seu pare, el poeta —i advocat— Tomàs Garcés, per veure si podia superar els problemes que tenia a primer de la carrera d’arquitectura amb l’assignatura de dibuix, que va suspendre. Uns estudis que, a més, va emprendre no per iniciativa pròpia sinó per indicació d’un dels seus germans. “En acabar el batxillerat, un dia el meu pare em va preguntar què estudiaria. No ho tenia gaire clar i vaig dir que Dret. Però el meu germà, Pere, em va dissuadir de convertir-me en advocat. Ja n’hi havia tres a la família, el meu pare, el meu germà Ventura i en Pere”. Així és com Jordi Garcés (Barcelona, 1945) va acabar estudiant arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) a partir del 1963 encara que amb un “baptisme” iniciàtic que el va portar a aprendre no només de Bohigas, sinó també amb Ricardo Bofill, Federico Correa —professor a l’ETSAB— i José Antonio Coderch: “El fet de tenir quatre mestres demostra la meva condició, que jo en dic de nen consentit”. Ho reconeix l’arquitecte en el llibre Autoretrat de Jordi Garcés escrit pel llibreter Josep Cots (Anagrama), fundador i ànima de la llibreria Documenta. Un autoretrat en diferit sorgit d’una manera peculiar. El primer despatx de Garcés, que va compartir durant més de dues dècades amb un altre projectista de pes, Enric Sòria, estava a un pas de la llibreria en la seva primera vida, al carrer de Cardenal Casañas del barri Gòtic.

L'arquitecte Jordi Garcés.
L'arquitecte Jordi Garcés.

L’arquitecte consultava amb Cots sobre llibres —l’afinitat en els gustos va ser un factor a favor— en unes converses en les quals sortien a relluir moltes coses més. “Aquestes xerrades des del taulell, com les anomeno jo, van començar el 1975 i Garcés m’explicava tot tipus d’anècdotes seves, del seu pare, amics, viatges”, explica el llibreter. Per exemple, de l’amistat de Tomàs Garcés amb Joan Salvat-Papasseit o Josep Pla, amb els músics Frederic Mompou i Joaquim Toldrà, de pintors de l’època, com Togores, o de fotògrafs com Català-Roca; de la marxa de la família a França amb l’esclat de la Guerra Civil; d’un oncle matern, oficial de l’Exèrcit, que es va revoltar el 1936 contra la República; i d’infinitat d’episodis ja de l’arquitecte Garcés, de la seva vida personal —de com va participar en la Caputxinada el 1966 perquè era delegat d’una classe de l’ETSAB i de la por que va passar quan va entrar la policia—, de la seva intensa vida social i de la seva manera d’entendre i ensenyar l’arquitectura. Un material que era tota una miscel·lània de la Barcelona d’una llarga època —des del segle passat per les vivències que li explicava el seu pare, nascut el 1901, fins a l’inici d’aquest— que Cots es va imaginar en blanc i negre. La idea del llibre com a tal va prendre forma el 2015: “Li vaig proposar mantenir converses llargues, relaxades”, explica el llibreter.

Al final van ser dotze llargues trobades al llarg de dos anys, fora de la llibreria. Sense interrupcions. Un baptisme com a escriptor per a un dels llibreters amb nom propi de Barcelona: “Jo sempre he estat un lector intens però reconec que la derivació d’escriptor la vaig prendre sense saber ben bé què en resultaria”. D’entrada, Garcés es va preparar una llarga llista de noms per afrontar el seu autoretrat. “De seguida va quedar eliminada”, reconeix Garcés. Sí que hi ha un cert ordre cronològic encara que relatiu perquè en les converses es transita entre dècades o, millor dit, entre records. No es tracta d’una biografia exemplar, coincideixen l’arquitecte i l’escriptor. També hi està d’acord l’editor Jorge Herralde: “És gloriosament singular perquè el personatge, un arquitecte lletraferit, i l’època, ho són”.

Salt a la política

Malgrat que va coincidir amb l’etapa de plena efervescència de l’arquitectura i l’urbanisme amb els ajuntaments democràtics, Garcés explica que fer el pas a la política o a la gestió institucional mai el va temptar: “Tinc remordiments per no haver pres posicions en què hauria exercit un cert poder cultural”, confessa en el llibre. En ser preguntat, reconeix que Bohigas el renyava per aquesta falta d’implicació: “Ell sí que ho podia fer perquè la seva capacitat sempre va ser infinita, podia ser l’ànima de l’urbanisme de Barcelona i del despatx”. En les converses amb Cots, desgrana la seva peculiar visió de l’arquitectura “la poso al mateix nivell que la literatura o la música”. I no amaga que li segueixen irritant els arquitectes que defensen els seus projectes per l’interès social: “Vaig decidir fer el contrari per denunciar l’escapisme de qui es creia que, perquè feia una cosa socialment avançada, la comuna més futurista, era més bon arquitecte”, raona.

Professional i docent

Malgrat ser un retrat d’un arquitecte, l’arquitectura no és el fonament del llibre. “No més enllà del 30%” calcula Cots. Hi ha moltes més referències que situen Garcés en l’ambient professional i de docència —ha estat professor durant més de quaranta anys de l’ETSAB— més que amb els seus projectes. L’arquitecte és autor del Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron, de les ampliacions del museu Picasso des del 1981— “que Porcioles va posar al carrer de Montcada per amagar-lo”—, de l’IMAX i l’hotel Barcelona Catalonia Plaza, a la plaça d’Espanya, entre altres obres a Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >