Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La tercera Catalunya

La Catalunya independentista es creu la continuació i maduració de la Catalunya històrica i la Catalunya antisobiranista es considera expressió de l'única Catalunya possible

Una senyera, una bandera espanyola i l'estelada.
Una senyera, una bandera espanyola i l'estelada.

Abans del Procés, hi havia una única Catalunya. En qüestió d'infraestructures, el consens català era tan ampli que abastava tothom. També ho era en fiscalitat, abans que el Procés descobrís la fórmula divisiva per excel·lència: amb l'eslògan 'Espanya ens roba' es va trencar un consens que en algun moment havia arribat fins al PP català. Pel que fa a la llengua, va ser precisament la fugida cap endavant de la segona legislació lingüística pujolista, de clara vocació monolingüista, la que va trencar el consens i va obrir l'espai on ha crescut Ciutadans. Per no esmentar les institucions, la Generalitat, acceptada per tothom i identificada amb tothom fins a la fugida cap endavant del sobiranisme.

La idea de Catalunya era la del catalanisme, una ideologia adaptable i tan ecumènica que no deixava ningú fora. Fins que va començar l'erupció independentista, el més difícil era quedar fora del consens catalanista. I era lògic, perquè com a ideologia centenària que ha travessat tots els accidents de la història tenia una capacitat camaleònica d'adoptar els colors i les formes del seu entorn. Era possibilista i pragmàtica, oberta i amable, sensata i racional, sense perdre el toc de sentimentalitat i emoció capaç de mobilitzar tothom, especialment els nouvinguts.

Qui millor representa aquest catalanisme contemporani idealitzat és Josep Tarradellas i qui millor l’aprofita políticament, i també el perverteix, és Jordi Pujol, un president polaritzador que realitza la proesa política de fer dues coses contradictòries alhora: unir com Tarradellas i començar a separar com després sabran fer amb tota desimboltura Artur Mas i Carles Puigdemont.

Un dels debats actuals tracta sobre el pes del pujolisme en la configuració del Procés. Si el Procés li deu tot a Pujol, anem ben servits perquè el catalanisme sencer i les seves institucions corren perill d'impugnació. Si Pujol és només una de les moltes formes del catalanisme, pervertida per la corrupció i enverinada per un projecte secret secessionista, llavors la ideologia transversal centenària està salvada. La realitat és que si Tarradellas va unir, Pujol va aprofitar la unitat i va permetre que, a poc a poc, en els seus 23 anys de presidència, s'anés esquerdant. Sobretot amb el relleu generacional i els pactes oligàrquics amb el PP.

El fet és que els consensos es van anar estrenyent fins fer-se malbé i les dissensions escadusseres, que eren sobre les essències, es van convertir en centrals i determinants. On hi havia una Catalunya ara ja n’hi ha dues. Dos pobles, cadascun amb la seva llengua, si fem cas dels essencialistes de cada bàndol. I dos pobles exclusivistes en el seu propòsit de segrestar la representació del conjunt. La Catalunya independentista es creu la continuació i maduració de la Catalunya històrica i la Catalunya antisobiranista es considera expressió de l'única Catalunya possible.

Si se les deixa soltes aquestes dues Catalunyes no s’entendran mai. Les divergències aniran en augment i no trobaran cap punt en comú. Els seus emblemes més conspicus ho diuen tot sobre l'accelerat allunyament en què es troben. Són la República inexistent i la Tabàrnia inventada, actors d'un teatre amb tanta impostació tràgica com ironia malhumorada, en què ningú creu en l'autenticitat del plor ni en la frescor del riure i tot és aspre i divisiu, fruits postmoderns i digitals d’un guerracivilisme que ja s'ha instal·lat en moltes mentalitats.

No s'entendran, però tampoc aconseguiran res que no sigui enfonsar-se juntes en una decadència buscada i obtinguda. Això si tenen èxit en el seu afany suïcida, és a dir, si ningú interromp aquesta bronca cavalcada cap al no res: si les dues Catalunyes segueixen rebent dels ciutadans els vots per continuar paralitzats i dividits, en lloc dels vots per tornar a governar i a governar-se.

Hi ha qui diu que Catalunya no està dividida i qui assenyala que si ho està no és en dos segments sinó en tres, i és el tercer el més detestat perquè és el que vol més autogovern sense trencar l'Estat espanyol. Probablement són certes les dues coses. La divisió encara està en marxa i no és definitiva: pot empitjorar, per tant. I encara que siguin ben visibles els dos segments que ja s'estan configurant, també es fa molt desitjable l'aparició del tercer, el de la tercera Catalunya que propugna Josep Maria Vallès.

La debilitat i fins i tot la dubtosa existència d'aquesta tercera Catalunya és del tot lògica. En realitat, tot el Procés ha consistit a destruir qualsevol idea que pogués interposar-se entre les dues Catalunyes que anaven creixent vocacionalment enfrontades en la seva mútua exclusió. Si vols més autogovern, serà fora d'Espanya. Si vols continuar a Espanya, serà amb menys o fins i tot sense autogovern. Aquest és el doble i pervers missatge que ens arriba des de totes dues Catalunyes polaritzades.

Cap d'aquestes dues Catalunyes serveix als interessos dels catalans. Cap de les dues Catalunyes servirà per donar-nos estabilitat política, prosperitat econòmica i garantir-nos la pau i l'harmonia dins de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Les dues Catalunyes enfrontades s'exclouen i alhora es necessiten mútuament, perquè viuen de la negació i del rebuig, mentre que la tercera Catalunya té tota la capacitat per incloure-les totes dues, com ja va passar fa 40 anys amb Tarradellas, i tota la força, a més, per aspirar a la màxima capacitat d'autogovern, dins naturalment de la Constitució espanyola, és a dir, per obtenir la síntesi política de les aspiracions més legítimes de tots els catalans.

Encara no ha pres cos aquesta nova Catalunya capaç de tallar d'una vegada amb la malaltissa deriva actual, divisiva i nihilista, de les dues Catalunyes cap a la irrellevància. Però l'hora ja ha arribat. De moment podem anomenar-la com a tercera Catalunya, però tot seguit haurem de dir que en realitat és la primera i l'única perquè és la Catalunya autèntica i real, assentada en una història sense tergiversacions ni mites, però també en la voluntat política d'autogovern persistentment defensada al llarg dels segles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >