Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

De primaveres i creus

Arribats a la vora del precipici, alguns creuen que ha arribat el moment de fer un pas ferm endavant

Creus grogues a una platja de Cadaqués, a favor de la llibertat.
Creus grogues a una platja de Cadaqués, a favor de la llibertat.

Aquesta Setmana Santa ens ha mostrat diversos esdeveniments dignes d’esment. D’una banda, sembla que ha anat fent fortuna l’expressió “primavera catalana”, cosa que ha suscitat un lògic interès, almenys a qui subscriu aquestes línies. Descartat que la consigna es pugui vincular d’una manera o altra al Festival Primavera Sound o al vers de la cançó de Cara al sol que diu “volverá a reír la primavera que por tierra y mar se espera...”, queden poques opcions. Una, la primera cronològicament parlant, està commemorant aquests dies els 50 anys. Aquí només la recorden alguns estudiosos o nostàlgics, i allà els supervivents dels qui la van viure al país que llavors es deia Txecoslovàquia. Mereix un recordatori, ja que va ser un dels intents (fallits) més clars de reformar des de dins un sistema polític de tipus soviètic.

Abans, la “reforma des de dins” intentada a Hongria l’octubre del 1956 havia acabat amb la dura repressió d’aquest intent a càrrec dels tancs soviètics. Després del 1968, podem comptabilitzar la temptativa polonesa del 1981, sota l’impuls i el lideratge del sindicat paral·lel a (l’oficial i obligatori) Solidaritat, fundat per gent de la talla de Walesa, Kuron, Michnik i d’altres. La primavera de Praga, iniciada el gener d’aquell any de glòria que va ser el 1968, es va endinsar sota la direcció de Dubcek en una experiència que molt aviat es va anomenar “el socialisme de rostre humà”, i l’abril d’aquell any el Partit Comunista txecoslovac hi va donar suport per unanimitat del seu comitè central. A Breznev i la cohort de dinosaures que governaven al Kremlin l’experiment no els va agradar gens ni mica, i la nit del 20 al 21 d'agost van entrar al país uns quants milers de tancs i tropes de la URSS i el Pacte de Varsòvia. Fi de l’experiment primaveral.

Una altra referència, molt més recent, podria ser la de les anomenades “primaveres àrabs”, que es van iniciar el gener del 2011 en una cadena sense precedents de revoltes socials que va travessar el món àrab de punta a punta, amb poques excepcions. Allò va suscitar grans esperances i força interrogants, però les esperances ja s’han apagat i els interrogants han tingut respostes contundents. Només a Tunísia, a dia d’avui, sobreviu (i amb sobresalts) l’expectativa de consolidar una transició democràtica real. A la resta de països àrabs, els desastres estan a la vista. Reformes molt limitades des del poder, com al Marroc o Jordània, o guerres civils, caos i destrucció, com a Líbia, el Iemen o Síria, passant per una etapa de repressió de les revoltes i un retorn a la casella zero de la dictadura militar, com a Egipte.

I aquí se'ns acaben les referències primaverals. Les referències a la “primavera catalana” són d’una total irresponsabilitat, i una vergonya, acompanyades de consignes tipus: “S’ha acabat la revolució dels somriures”, i diversos etcèteres. Per això va ser encara més xocant allò del dia 1 d’abril, quan diverses platges catalanes es van llevar amb una miríada de creus grogues, cadascuna amb els eslògans habituals. Fins i tot vam poder sentir (a la del Port de la Selva) algun comentari del tipus “sembla el desembarcament de Normandia”, o “com a performance no està malament”. És igual, a les 13.00, la forta tramuntanada i l’hora de dinar van donar per acabat l’esdeveniment.

Però la cosa no es va acabar aquí, van portar l’assumpte a Argelers, al costat francès de la frontera. Sinistra picada d’ullet múltiple a “això no ha canviat des del 1939”, “els presos d’Argelers eren catalans (només?)” i “la nostra lluita actual continua la d’ells, els exiliats d’ara enllacen amb els de llavors”.

Ja està bé. Els qui vam tenir familiars (de primer grau) a Argelers, Saint Cyprien o Agde, que de vegades van trigar dos anys a sortir del camp per escapar-se dels nazis amb el que duien a sobre —literalment, una camisa i uns pantalons donatiu de l’ONG nord-americana Quàquers— sentim aquesta farsa com una ofensa personal i col·lectiva. Però això no és gaire diferent d’allò de l'exposició a la presó Model, on pel que sembla no va haver-hi presos anarquistes, socialistes ni, sobretot, comunistes. Som davant d’una altra versió del Final de la Història, els frames o “marcs mentals” i altres “relats” ens l’estan reescrivint. No sembla que aquests noies i nois que, com a màxima heroïcitat, la setmana passada van aixecar barreres a l’AP-7 s’aturin en detalls tan insignificants. Arribats a la vora del precipici, alguns creuen que ha arribat el moment de fer un pas ferm endavant.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política (UB).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >