Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Investiràs amb dolor

Un Parlament sense Govern arriba a un punt de saturació per falta de matèria primera: ni pot controlar, ni té gaire sentit que legisli perquè ningú executi

La bancada independentista al Parlament aquest dijous.
La bancada independentista al Parlament aquest dijous.

El ple d’aquest dijous –el quart en quinze dies– feia pensar en un d’aquests funerals en què la concurrència està pendent de l’últim acudit i l’última tafaneria del parent i passa del mort i de la cerimònia. No m’extrapoleu el símil, no dic que el Parlament estigui difunt, sinó que l’atenció se centrava més en la perifèria que no pas en l’interior de l’hemicicle. Normal. Un Parlament sense Govern arriba a un punt de saturació per falta de matèria primera: ni pot controlar, ni té gaire sentit que legisli perquè ningú executi. Total, qui més qui menys caminava pels passadissos especulant sobre investidures i investibles. Sense gaire convenciment, perquè aquest Govern ve a ser com un curs d’anglès a principis d’any: tots ens proposem començar-lo però passen els dies i es queda en projecte.

La investidura està tocada pel protocol, la retòrica i l’emotivitat. Bé, i pel jutge Llarena. L’acord al qual va arribar Junts per Catalunya amb una ERC encara noquejada pel resultat electoral imposa un nom de la llista de Puigdemont, començant per Puigdemont. Admetre que les opcions desitjades són tan reals com una barbacoa d’elfos costa dolor, contrició, modèstia i suportar les acusacions de traïdor, que van des d’una piulada fins a una pintada a la seu del partit. En públic, Junts per Catalunya reprèn la candidatura de Jordi Sànchez, però als passadissos es parla d’Elsa Artadi, de Marc Solsona –alcalde de Mollerussa–, de noms fins i tot més extemporanis (algun obligaria a fer renunciar a l’escó sis diputats, no per raons judicials sinó per fer-li lloc).

Sense certeses, els periodistes se submergeixen en una kremlinologia nostrada i millennial: que si Artadi fa dies que està en silenci, que si treuen Marc Solsona en roda de premsa… Però mentre la CUP rebutgi investir ningú que no sigui Puigdemont, i Toni Comín no renunciï a l’acta de diputat, no hi ha cas. Tret que el protocol, la retòrica i l’emotivitat es reservin per als homenatges i les commemoracions, i es posi sobre la taula un candidat d’Esquerra. Que potser seguiria sense tenir els vots de la CUP, però podria provocar el sí o l’abstenció dels Comuns, i potser del PSC (em va cridar l’atenció la llarga conversa d’escó entre Eva Granados, portaveu socialista, i Sergi Sabrià, d’ERC: em surt el kremlinòleg nostrat que porto dins).

Però en realitat, gairebé ningú sap res. Hi ha diputats que es passegen pel Parlament tan desconcertats com un coala mirant una pel·lícula de Lars von Trier: “Que em diguin amb quin programa farem govern, jo he recorregut el país fins a l’últim dia defensant unes coses i després no s’ha complert res”.

Mentrestant, a l’hemicicle, Ciutadans intenta que no pari la festa, the show must go on, amb iniciatives clòniques de ple a ple. La seva obsessió més recent és el president del Parlament, Roger Torrent. És clar, sense govern, Torrent és la màxima autoritat autonòmica... A qui se li pot cantar canya, si no? Arrimadas l’acusa de partidisme, i la resta de partits, tret del PP, li salten a la jugular a ella. Amb especial acarnissament la socialista Granados: davant d’una possible repetició d’eleccions, el PSC va “a la cerca de l'àrea metropolitana perduda”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >