Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | JORDI FÀBREGAS

“Escollir la música ‘tradifolk’ ja és una decisió política”

Jordi Fàbregas vol que se’l conegui només com a músic, però la seva llarga tasca de lluita per la recuperació i la gestió de la música tradicional i folklòrica en fa d’ell tot un referent

Jordi Fàbregas, director del festival Tradicionàrius.
Jordi Fàbregas, director del festival Tradicionàrius.

No, els afeccionats a les músiques tradicionals, populars, d’arrel... o com vulgui anomenar-se’ls, no viuen tancats en una urna hermètica, ni són un poblat d’irreductibles lluitant en un entorn hostil. Ben al contrari, són persones normals que viuen mirant cap al futur, però, això sí, amb els peus ben arrelats a la terra. La música tradifolk és més viva que mai, amb múltiples projectes que no tenen gens d’arcaic o revisionista. I Jordi Fàbregas (Sallent, 1951), músic abans que agitador cultural, és un dels eixos sobre els quals gira aquest moviment: president de l’associació cultural que gestiona el Centre Artesà-Tradicionàrius (CAT) i director del festival Tradicionàrius, que ja ha arribat a la recentment acabada 31a edició, acumula el Premi Nacional de Música 1993, el Premi Nacional de Cultura Popular 1996 i la Medalla d’Honor de Barcelona 2006.

Pregunta. Els números fan certa patxoca: 30 anys de Tradicionàrius i 25 de CAT...

Resposta. El primer Tradicionàrius va ser el 1988, i el CAT el comencem a gestionar l’abril de 1993.

P. Però no tot va començar aquí...

R. No, és clar. Jo venia de la cançó d’autor. El meu primer disc és de 1968 com a cantautor. Després formem el trio Coses, treballant sobre poetes, entre 1972 i 1979. I més tard neix La Murga, ja sobre música tradicional. En 1984 ens reunim amb l’Orquestrina Galana i El Tercet Treset per muntar els Saraus de Primavera al jardí de l’antic Hospital de la Santa Creu. Va ser el primer punt de contacte del sector. Els Saraus duraven un cap de setmana, en vam fer tres, i ja vam iniciar tallers d’instruments i de ball, animació, música antiga i, fins i tot, menjar amb Pep Salsetes.

P. A principi dels vuitanta existia ja un brou de cultiu per a aquesta música?

R. Sí. No érem molts, però els que hi érem, hi érem. En aquella època va començar també el Festival Internacional de Música Popular Tradicional, el FIMPT, de Vilanova i la Geltrú, les Trobades d’Arsèguel... Els grups tenien feina, es feien discos... Hi havia activitat, però molta menys que ara.

P. Com ha canviat l’ambient?

R. En aquests 30 anys la progressió ha estat molt bona: hi ha molta gent interessada, molts grups, moltes propostes de creació. S’ha avançat molt, encara que històricament sempre ens queixem perquè a aquest sector li costa fer-se visible com una proposta més del país, com el jazz, el pop, el rock, la clàssica... Va ser la cerca d’aquesta visibilitat el que ens va portar a crear els Saraus, i des de sempre dèiem que era necessària una programació regular per aconseguir la normalitat, perquè ens considerem un moviment cultural que crea treballs nous i els ensenya amb els mitjans que té.

P. I avui existeix un públic interessat?

R. Al meu entendre, sí. Si vols una salsa per a una pasta, vas a una tenda i trobes un expositor en el qual hi ha diverses salses i esculls la que més t’agrada. No passa igual amb la nostra proposta musical. Seguim reivindicant aquest expositor, en igualtat de condicions amb altres propostes, perquè la gent pugui escollir. Si la gent no coneix alguna cosa, no la pot anar a buscar.

“Als anys vuitanta, des de la Generalitat se’ns va dir que era el moment del rock i del pop català... i se’ns va deixar de banda”

P. Si en tres dècades no s’ha aconseguit, qui en té la culpa?

R. És molt fàcil carregar les culpes a algú. Ara les xarxes hi ajuden... però els grups segueixen tenint problemes perquè la seva proposta estilística es conegui amb normalitat i assíduament.

P. Mitjans, institucions, Govern... què s’hauria d’haver fet per buscar aquesta igualtat?

R. Jaume Arnella i jo mateix ho hem repetit des de fa molts anys: hi ha d’haver una confluència d’interessos per part dels diferents agents. En altres moments hi era, però en una altra direcció. Als anys vuitanta, des del Departament de Cultura se’ns va dir que era el moment del rock i del pop català, i se’ns va deixar de banda. Així, hem seguit treballant cadascú al seu aire. Es fan programacions en molts llocs, però costa molt que es vegi tota la informació que generem i llancem. Ens agradaria traslladar aquesta creativitat al dia a dia, per no sentir-nos extraterrestres. Ara, però, ja no hem d’explicar el que fem a les institucions perquè ja se’ns coneix. Una altra cosa són els recursos que hi ha per distribuir. El percentatge que es destina a cultura és molt baix, és molt difícil que arribi a les proporcions que a nosaltres ens agradaria.

P. Parlant de distribució de recursos, com es financen el CAT i el Tradicionàrius?

R. Les parets del CAT són del districte de Gràcia, amb el qual mantenim un acord, i també tenim un conveni amb l’Institut de Cultura Municipal i amb la Direcció General de Cultura de la Generalitat. Són acords que es renoven anualment. Tot això significa al voltant d’un 45% del pressupost. La resta ho obtenim de l’activitat generada: tallers, concerts i cessions de sala.

P. Hi ha feina per a tots els músics que van sortint? Poden viure d’aquesta música?

R. Depèn del llistó que cadascun es posi, però és complicat. La gent ha de realitzar diverses activitats. Grups tan assentats com Quico el Cèlio viuen de la seva música, però perquè fan tallers, classes, han muntat la Casa de la Jota... Aquesta pluriactivitat és, per a bé o per a mal, necessària.

P. I amb tot aquest panorama, com veu el futur?

R. El veig bé. Si només ens haguéssim quedat la gent de la meva generació aguantant seria diferent, però hi ha molta gent jove. Cada vegada hi ha més músics i més grups amb un nivell tècnic millor i s’està obrint la porta perquè entrin gent d’altres sectors, com el jazz.

P. En la dècada dels vuitanta, interpretar aquesta música era una forma de prendre partit social i fins i tot polític. Significa alguna cosa tocar ara en el Tradicionàrius?

R. Crec que sí. Per a mi, escollir la música tradifolk per expressar-te ja és una decisió ideològica i política perquè estem fent això i no una altra cosa. La tradició et fa saber d’on vens, i si tot això està arrelat al territori, encara més. Es pot fer amb peces instrumentals, i ja significa una presa de partit enfront de la uniformitat sonora que existeix. Si hi afegim text es poden cantar coses antigues i traslladar-les a la situació actual, com el feminisme, que està molt mal tractat en la tradició, pot servir per fer una denúncia social. La improvisació cantada, garrotins, nyacres, glosses, jotes... juguen amb la ironia per dir coses amb les lletres. L’art de glossar és germà del rap. I en aquest aspecte la cosa en aquest moment, sota el meu punt de vista, és molt greu. Sobretot pel que fa a les llibertats d’expressió. Aquella lluita que hi va haver a l’època de La torna i Els Joglars, aquell cartell amb la marca vermella sobre la boca, ha tornat a sortir, com si estiguéssim en el mateix lloc. Sense anar més lluny, tot el que ha succeït darrerament amb Valtonyc, Hasél o els quadres de Santiago Sierra a ARCO...

P. Oficialment, no existeix la censura...

R. Bé... si no existir vol dir que no s’han de presentar papers per obtenir permisos al Govern Civil abans dels concerts perquè decideixi què es pot cantar i de 20 cançons te’n deixin dues o tres, doncs sí, ja no s’ha de fer aquest tràmit, però és més perillosa l’autocensura i hem de lluitar perquè no passi, perquè l’autocensura no et deixa viure, et talla la creativitat. Hem de seguir fent el que creiem que hem de fer. Estar arrelat al país té importància i, en aquest moment, hem de dir les coses amb tota normalitat i manifestar la nostra oposició al fet que això hagi desembocat cap aquí. El sector ha de poder treballar amb plena llibertat. Hem d’intentar no autocensurar-nos.

P. Com ha afectat la implantació del 155 en el CAT i el festival?

R. La inseguretat afecta, però la veritat és que l’hem tingut sempre. No saps mai què faràs el mes que ve. A nivell municipal, tot segueix funcionant. Com cada any, hem de tornar a negociar els acords. Pel que fa a la Generalitat, va ser una casualitat que al setembre signéssim un acord que ja estava pactat d’abans. Per tant, seguim tres anys més sota aquest paraigua. Pel que fa a altres acords anuals, la informació que tenim és que oficialment s’obriran igualment els terminis de presentació de propostes. O sigui, que seguirem amb els tràmits burocràtics que ens roben tant temps, i més des del saqueig del Palau de la Música. Les mateixes institucions han posat molts més filtres, sense tenir en compte l’interlocutor. Tothom ha de presentar molts més papers, i això significa una dificultat afegida perquè nosaltres no som buròcrates. Si pogués posar que, abans que qualsevol altra cosa, soc un músic, l’hi agrairia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >