Selecciona Edició
Connecta’t

“¡El Estatuto de Cataluña ha muerto!”

Aquest dijous fa vuitanta anys que el general Franco va derogar l’autonomia catalana, un dels principals objectius del cop d’Estat dels militars rebels. N’analitzem el moment

Militars franquistes i feixistes estrangers camí de la Seu, a Lleida. Ampliar foto
Militars franquistes i feixistes estrangers camí de la Seu, a Lleida.

El Caudillo ha firmado la ley que deroga aquella otra nefasta que las Cortes republicanas en mal hora votaron. Este decreto, que coincide con la presencia de nuestro glorioso Ejército en tierra Catalana debe ser el principio de una nueva era en la que todos olviden los innobles sueños de injustos privilegios”. Així saludava el Diario de Burgos, en el seu editorial El Estatuto de Cataluña ha muerto, del 9 d’abril de 1938, el decret-llei de derogació de l’Estatut d’Autonomia de 1932, aparegut el dia anterior al BOE.

En aquell moment, l’Exèrcit rebel es trobava enmig d’una ofensiva de gran abast iniciada en començar el març al front d’Aragó. L’objectiu: arribar a la costa mediterrània i partir en dos el territori republicà. La Guerra Civil feia vint mesos i mig que havia començat. El 27 de març, els sollevats havien conquerit Massalcoreig i havien iniciat l’ocupació de Catalunya. Aquell mateix dia, un seguit de bombardeigs sobre Lleida va debilitar la resistència local. Quan els franquistes hi van entrar el 3 d’abril van fer desaparèixer els toms del Registre Civil, on s’havien anotat les defuncions. No volien que se’n conegués l’efecte devastador. Era el principi de la fi de la República.

Una decisió gens improvisada

La del Segrià era la primera capital catalana que queia en mans rebels. Ben just consolidat el poder a la plaça, el dia 5 d’abril Franco va signar el decret de derogació a Burgos, aleshores capital administrativa del Nuevo Estado. “El Alzamiento Nacional —començava el text— significó en el orden político la ruptura con todas las Instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concebido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día 17 de julio de 1936”. La llei, doncs, més que derogar l’autonomia donava l’Estatut per obsolet des del dia del sollevament militar.

Joan Maria Thomas, historiador, investigador ICREA de la Universitat Rovira i Virgili, explica a QUADERN que “la idea de la derogació és estructural amb els objectius de la contesa: suprimir les dues autonomies realment existents. Així, doncs, s’escollí de fer-ho tan bon punt es va posar peu en terra catalana”. Comparteix l’anàlisi Joan Villarroya: “Des de l’inici de la guerra hi havia la voluntat de posar fi a l’autonomia perquè el cop d’Estat anava contra qualsevol idea que fos contrària al model d’Estat centralitzat”, comenta el catedràtic d’Història Contemporània de la UB.

Aleshores només quedava dempeus l’autonomia catalana. En començar l’estiu de 1937 els rebels havien ocupat el País Basc. Després de prendre Bilbao el 19 de juny, Franco havia abolit el concert econòmic de Guipúscoa i Biscaia per ser “provincias traidoras al régimen” amb un decret-llei del 23 de juny que afirmava que no era “admisible que subsista ese privilegio sin agravio para las restantes regiones”. En canvi, sí que es va mantenir el privilegi per a les províncies d’Àlaba i Navarra, on el sollevament havia triomfat.

Xosé Manuel Núñez Seixas creu que Franco va optar per aquesta fórmula en comptes de derogar tot l’Estatut de Gernika “perquè els carlins navarresos i alabesos van pressionar bastant i el lema dels furs es trobava sovint a la propaganda de guerra dels tradicionalistes”. El catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic afegeix que “les contribucions militars i el fet que els carlins navarresos i també, encara que menys, els alabesos consolidessin estructures semiautònomes al voltant de les diputacions, entre l’agost de 1936 i l’abril de 1937, van jugar al seu favor”.

De tota manera, les províncies traïdores basques no van ser mai en la ment dels rebels un botí tan llaminer com Catalunya. Franco havia expressat a la premsa estrangera que aquesta era “precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento”. El mateix decret de derogació, en el seu preàmbul, s’excusava de no haver-ho fet abans, encara que per fi es tornava a “aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. D’acord amb això, a proposta del ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer, cunyat del Generalísimo, es disposava en dos articles que tota l’administració de les províncies catalanes es regiria per les normes que s’aplicaven a la resta i que es revertia a l’Estat la legislació, execució i serveis que s’havien transferit a la Generalitat.

Bibliografia escassa

La literatura entorn del pensament franquista sobre la derogació de l’Estatut català és escassa, tret de la seva recepció hemerogràfica. A continuació es detallen alguns treballs que tracten aspectes col·laterals al fet.

Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya (Edicions 62, 2005). Dirigida per Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villarroya, inclou l’únic article monogràfic publicat sobre la qüestió, Una setmana tràgica: la derogació de l’Estatut, de Joan B. Culla. Inclou, com a teló de fons, l’afusellament el 9 d’abril de 1938 del fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera, a Burgos.

Falange, Guerra Civil, Franquisme. FET y de las JONS de Barcelona en els primers anys de règim franquista (Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1992). El professor Joan Maria Thomas, un dels experts en franquisme i feixisme més reconeguts, hi explora els antecedents del partit únic del règim franquista a nivell de tot Catalunya durant la República i la Guerra Civil. Essencial per comprendre com un partit petit com la Falange als anys trenta esdevingué tan rellevant durant la contesa i, a la vegada, com va perdre ascendent en el nou règim.

La Lleida vençuda i ocupada del 1938 (Pagès Editors, 2014). L’historiador Joan Sagués signa el millor treball monogràfic sobre la conquesta franquista de les terres de Ponent. Basat en la seva tesi doctoral de 2001 —Lleida en la Guerra Civil espanyola (1936-1939)—, és una detallada explicació dels fets bèl·lics que van menar a la presa de la ciutat i del seu dia a dia entre l’abril de 1938 i l’inici de 1939.

El poder franquista a Lleida, 1938-1951 (Publicacions de la Universitat de Lleida, 2012). El treball de Josep Gelonch és, d’alguna manera, la continuació de l’obra de Joan Sagués. Un complet estudi sobre la institucionalització i consolidació del règim a la capital del Segrià en el marc de la construcció del Nuevo Estado. Bàsic per comprendre com funcionaven els ressorts del primer franquisme.

El professor d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan B. Culla sosté que el decret “no va ser fruit de la casualitat ni de la improvisació”, a més, que “el Caudillo feia el mateix que havia fet Felip V amb el seu Decret de Nova Planta quan invocava una victòria militar per decretar, de nou, el desmantellament institucional de Catalunya. El moment era diferent, però les similituds, remarcables”. En efecte, el Diario de Burgos assegurava que “el decreto traerá a los habitantes a la realidad para recordarles que no pueden ser más que españoles y después de eso catalanes y que tenemos fuerza sobrada para obligarles a ello si no quieren serlo de grado”.

Des de la ciutat castellanolleonesa, Destino lloava el fet pel que tenia de propagandístic. Per al setmanari falangista, l’aprovació de l’Estatut havia dut els catalans a la “desunión y desavenencia” i encimbellat figures polítiques que “aprovechándose de una real y apolítica vibración sentimental, la transformaron en plataforma para sus ambiciones”. D’acord amb això, el veritable càstig hauria estat mantenir l’autonomia. A Lleida, Ruta, el periòdic falangista que de seguida s’hi va publicar, constatava que Catalunya “más que ninguna región precisaba vivir esta etapa sangrienta, pero de espléndido resurgir, para que, de una vez y para siempre, quedase definitiva e indisolublemente ligada a España”.

Conseqüències immediates

“L’objectiu de l’Alzamiento —explica Joan Sagués, historiador de la Universitat de Lleida, a QUADERN— era acabar amb tot el que havia aixecat la República: recuperar l’administració directa del territori i les seves institucions. Fou per això que, a banda de designar nous alcaldes i delegats d’Ordre Públic, s’inicià el restabliment dels governs civils, que en la República s’havien substituït per comissariats de la Generalitat”.

El mateix 5 d’abril va ser nomenat per al càrrec a Lleida Lluís Ventalló, tradicionalista terrassenc i secretari d’Alfons Sala Argemí, quan aquest havia exercit de darrer president de la Mancomunitat (1924-1925) durant la dictadura de Primo Rivera. Tal com explica Mariona Vigués en la biografia Lluís G. Ventalló i Vergés (1903-1980): de la fidelitat a Sala al compromís amb el Règim (2005), aquest era, paradoxalment, germà del periodista vinculat a ERC i al grup del diari L’Opinió, Joaquim Ventalló, conegut per retransmetre el primer partit de futbol per ràdio en català el 8 d’abril de 1928 a Ràdio Barcelona i, després, per les seves traduccions al català de Les aventures de Tintín a partir dels anys seixanta.

“El règim franquista es caracteritzava per un fort centralisme i la unificació del poder, i va enfortir la figura dels governadors civils”, assegura Josep Gelonch, historiador a la Universitat Oberta de Catalunya. “Aquest perfil s’assemblava al prefetto del règim feixista italià, que va esdevenir un instrument fonamental de centralització i reforçament del control del territori per part del poder executiu”, diu. Ventalló, però, no va durar. Va ser cessat el 30 d’agost per les males relacions amb les autoritats militars locals, a causa, entre d’altres, del desbocat anticatalanisme d’aquestes autoritats.

Adolfo Suárez (esq.) i Josep Tarradellas. ampliar foto
Adolfo Suárez (esq.) i Josep Tarradellas.

Precisament, la llengua catalana va ser una de les grans damnificades per la derogació de l’Estatut, que en comportava la pèrdua de l’oficialitat en la zona ocupada. Al governador civil de Lleida li van fer penjar en dependències públiques els rètols Si eres patriota, habla en español i es va prohibir l’ús del català en públic. Com el mateix Ventalló, no pocs catalans que donaven suport al sollevament aviat van veure que allò que s’imposava no era l’esperat.

“Era previst. Però al llegir-ho m’ha donat un cop”, va anotar en el seu dietari el dirigent de la Lliga favorable al bàndol franquista i diputat al Parlament, Raimon d’Abadal, des del seu exili italià. “El govern de Franco ha aprovat un projecte de llei abolint l’autonomia de Catalunya. L’havien prostituïda els esquerrans, que les coses més sagrades poden ser prostituïdes. Tornem a Catalunya, sembla que diu la llei, l’honor de ser governada a l’igual que les altres províncies espanyoles. Era previst, però m’ha donat un cop”.

La reacció republicana

El decret de derogació no va passar desapercebut a Barcelona, que era des de finals d’octubre de 1937 seu del govern de la República i acollia també el govern basc. El va eclipsar, però, una qüestió que s’entenia més cabdal. El mateix 5 d’abril es va formar el segon govern presidit pel socialista esquerrà Juan Negrín. A l’executiu, que excloïa el moderat Indalecio Prieto, entraven el PCE i la CNT i s’hi mantenien ERC, el PNB, a més de socialistes i republicans. La propaganda el va vendre com “el govern d’unió nacional” o “de la victòria definitiva”. Pura il·lusió.

El nou ministre d’Estat, Julio Álvarez del Vayo, en una entrevista el 8 d’abril al rotatiu conservador francès L’Ordre, va qualificar la derogació “d’error psicològic màxim” i va afegir que era “l’únic que faltava per posar a tota Catalunya en peu”. La premsa catalanista compartia el diagnòstic del socialista. La Humanitat, el diari d’ERC, es congratulava del gest perquè “traurà de dubtes d’una vegada per sempre a tots aquells que creien compatible el triomf dels generals traïdors amb l’existència de Catalunya”. La Publicitat, periòdic ben afí a Acció Catalana, sostenia que el fet “pot tenir una influència més positiva en el curs d’aquesta lluita que sostenim que la mateixa rebuda d’unes tones de material bèl·lic”.

Ambdós diaris titllaven la informació que sobre la derogació havia donat Ràdio Nacional de Salamanca d’“humorisme dels facciosos”. Com era habitual, però, qui va anar més lluny en la mofa va ser L’Esquella de la Torratxa, que va comentar la notícia per mitjà d’una entrevista fictícia a l’aleshores primer ministre de Prússia i capitost nazi, Hermann Göring. Per prendre-li l’Estatut, se’n reia el setmanari satíric, Catalunya no calia que fos conquistada, “com que n’hem trobat una colla d’exemplars en els pobles que ja tenim conquistats, doncs els hem anul·lat i en paus”.

El primer dimarts després del decret, el dia 12 al vespre, un cop acabada l’habitual reunió del govern Companys, el secretari i conseller de Governació i Assistència Social va llegir en nom de l’executiu “representant autèntic i democràtic del nostre poble” una declaració. La derogació, va expressar Antoni Maria Sbert, d’ERC, “pel seu origen no té ni pot tenir cap força legal”. En la mateixa línia d’Álvarez del Vayo i de la premsa republicana s’afirmava que “aquest acte facciós ha de ser un major incentiu i nou i ardent estímul per tal que els fills de Catalunya refermin la seva valentia i coratge”.

Fi de partida

Res, però, no succeí com preveia la República. El 15 d’abril, l’Exèrcit sollevat va arribar al port de Vinaròs i va dividir el territori republicà en dos. Els rebels ocupaven aleshores una franja vertical de Catalunya que baixava de la Vall d’Aran i seguia els cursos dels rius Noguera Pallaresa i Segre i també la franja meridional del delta de l’Ebre. Després d’optar per frenar l’avenç de les tropes i allargar la guerra uns mesos, en plena ofensiva final, el 19 de gener de 1939, el govern de Franco va dictar normes transitòries sobre la recuperació administrativa en les províncies catalanes per les quals les diputacions provincials prenien possessió dels edificis, instal·lacions i establiments on hi hagués serveis de la Generalitat i funcionaris que en virtut del decret-llei de 5 d’abril de 1938 passaven a l’Estat o a les diputacions provincials. L’Estatut, l’autonomia, en efecte, havia mort. Trigaria gairebé 40 anys a recuperar-se.

Derogar la derogació de l'Estatut?

J. Esculies

El 29 de setembre de 1977, arran de les negociacions de Josep Tarradellas i els partits catalans amb Adolfo Suárez per tractar el retorn del president de la Generalitat a l’exili i de la institució que representava, el rei Joan Carles I va signar el reial decret-llei sobre el restabliment de la Generalitat de Catalunya. “Queda derogada la Ley de la jefatura del Estado de 8 de abril de 1938”, sostenia la seva disposició final segona.

Aquesta va ser la fórmula escollida per empeltar jurídicament Tarradellas, que sostenia la seva aspiració legitimària en la legalitat republicana que Franco havia escapçat amb la seva norma. Encara que aquesta via fou acceptada i ben vista en el seu moment, entre altres pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, Josep Maria Pi i Sunyer, hi hagué qui, tot i no estar-hi en contra, no hi estigué del tot d’acord.

Recentment, els historiadors Mercè Morales i Jaume Sobrequés han rescatat i publicat, al número 28 de 2017 del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (consultable on-line), un document de Josep Maria Batista i Roca del 5 de juny de 1976 sobre la qüestió. Qui havia estat delegat del govern Companys a Londres durant la Guerra Civil considerava que “el més extraordinari del decret de Franco és que el seu fonament és ideològic, però no jurídic. L’Estatut fou, doncs, abrogat manu militari, no per cap causa vàlida en Dret".

Ni tan sols, recordava Batista, el general Franco hi havia fet referència en la seva proclama del 18 de juliol des de Radio Canàries. Per tant, considerava que el decret de l’abril de 1938 no tenia valor jurídic per derogar un text, l’Estatut, referendat per la ciutadania de Catalunya i aprovat per les Corts. L’historiador i etnòleg separatista hauria preferit que el govern Suárez fes el mateix que, aconsellat pels juristes francesos, va fer Charles de Gaulle amb les mesures promulgades pel govern de Vichy: declarar-les nul·les i com a no publicades. Així, sense més dilació, Catalunya podria haver donat com a vàlid de manera automàtica l’Estatut de Núria.