Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA ANÀLISI i

Feu’s-e un petó

La llengua literària també té lloc per als registres més informals

Un nens jugant en un parc infantil.
Un nens jugant en un parc infantil.

Dues mares duen els fills al parc, nen i nena. Bé, ara toca fer un gir de guió, i farem que siguin dos pares. Tot sovint, als pares (i les mares) els agafa la tonteria que la canalla —que potser fa temps que no es veuen i són l’excusa perquè els adults es trobin un cop han entrat al túnel de la paternitat— es facin un petó, així perquè sí. “Guiu, que no te’n recordes de la Dàlia?” (ara els noms són així, ja ningú posa Josep o Montserrat; Rudolf és fantasia), “Vinga, feu’s-e un petó”, i ja teniu la pobra canalla acostant llavis amb galta i maleint la seva tendra edat, en què el repertori per insultar els adults és encara escàs.

Poseu’s-ho al cap, aquestes fórmules sempre han estat ben vives en la llengua oral, on la normativa les ha reclòs a través d’una ortografia inversemblant que, davant del dubte en haver de traslladar-ho al paper, feia prevaler a forma seriosa, culta, amb els pronoms desenvolupats com déu mana i l’ortografia escaient: feu-vos un petó, poseu-vos-ho al cap. Cada registre té el seu codi: si el registre formal, escrit, ja et dona una solució, et pots permetre el luxe d’abandonar el registre informal, oral, a l’extravagància, amb construccions que has de gratar a la lletra petita de la nova gramàtica (p. 211). I ara tenim els pares psicòpates que, després d’aconseguir que es facin un petó, volen que els fills es donin les mans: “Vinga, doneu’s-e les mans”, i ja hi tornem a ser.

És clar que no hi ha gaires registres escrits on aquestes fórmules (sempre amb imperatiu) hagin de treure el cap. Potser en l’audiovisual, evidentment en la fase d’elaboració, però interessarà només a poques persones, guionistes i actors, que faran un ús d’aquestes solucions merament eventual. I la premsa, per molt que es vulgui acostar a una llengua viva, no caurà en col·loquialismes que només fan que sorprendre el lector amb grafies carnavalesques. La sola presència d’una vocal epentètica en casos com porteu’s-e bé genera una contradicció intrínseca en qualsevol codificació ortogràfica, mentre que la sonoritat de la essa invalida solucions com doneu-se les mans o porteu-se bé, útils només si la essa fos sorda.

Fixem’s-hi. És bo que els registres escrits comencin a reivindicar aquestes construccions, especialment la literatura, potser l’únic suport en què la col·loquialitat es pot imposar a l’estàndard normatiu i l’idiolecte d’un personatge permet saltar-se el diccionari i la gramàtica. Perquè la solució contrària —això és, fer-lo parlar “com cal”— escamotejarà solucions igual de genuïnes que són sistemàticament apartades dels manuals de llengua i que, com hem vist, tenen ortografies singulars. A la llarga, a base de repetir feu-vos, doneu-vos, porteu-vos, és fàcil que aquestes construccions s’imposin també en la llengua col·loquial i que la canalla no senti altra cosa.

M’hi vaig trobar fa poc corregint un llibre, una novel·la recent, i la temptació de recórrer al cànon pronominal va ser gran i poderosa; vaig sentir la crida del costat fosc, el que et fa corregir amb tot el pes de la gramàtica normativa com un dogma i et dispensa de fer atenció al registre lingüístic, perquè si apliques la norma l’encertaràs segur, i en canvi, si et bellugues pel registre acabaràs tenint els peus de fang. Celebrem tanmateix que la nova gramàtica, malgrat recloure la col·loquialitat a la lletra petita (el mateix passa amb l’article neutre lo), faciliti el trasllat d’aquestes construccions al codi escrit.

Els pares han de marxar del parc amb les criatures. Els han hagut de cridar l’atenció un parell de cops (“quedeu’s-e aquí”, “esteu’s-e quiets”), però han aprofitat l’estona per rememorar temps heroics i han competit a veure qui es llevava més vegades a la nit. Finalment, un diu: “Vinga, afanyeu’s-e i anem’s-en”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >