_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Llar plaça Catalunya

Independentistes i sensesostre acampen a les vores d’aquesta estranya plaça des de fa dos mesos

Mercè Ibarz
Acampades independentistes i de sensesostre a plaça Catalunya.
Acampades independentistes i de sensesostre a plaça Catalunya.Albert Garcia

És una plaça de mala reputació urbanística. No és un lloc sinó un distribuïdor del trànsit rodat i dels vianants; no ha aconseguit ser un espai amb personalitat pròpia; serveix per travessar-la a peu i per evitar-la. Són les crítiques recurrents a la plaça de Catalunya, des dels seus inicis. La primera vegada que hi arribes, no diries que és una plaça. La busques i al final dius “ah, és això”. Pregunteu-ho a qualsevol visitant. Després, t’hi vas fent. Els nens i els seus familiars agraeixen la rodona central fins i tot ara que ja ningú no dona pa als coloms; d’acord, sí, però cada vegada menys. Només hi faltava aquest monument prop de la Rambla que havia de ser de làser i finalment és aquesta estranya escala incomprensible on s’asseuen els emigrants. Desmanegada, oberta per totes bandes, la plaça és lletjota.

Però no és només així. Té els seus secrets. Just allò que els cànons de fa un segle consideren la seva inconsistència urbana la manté viva, molt viva. No té una gran presència sinó un tret amagat: els vulnerables la fan servir. Des de fa dos mesos hi conviuen dues acampades, de dia i de nit. Hi ha força tendes de campanya i un nombre variable de persones. Envolten la plaça i viuen aquí.

La plaça no canvia, canvien els grups que acull i les seves protestes. Els primers que hi han acampat aquest any han estat els independentistes que promouen la república catalana. Hi són des de fa 65 jornades. Paren davant del que havia estat la seu del banc Banesto i tenen al darrere les estàtues de Clarà, a les quals han penjat una bandera estelada a una i la bandera negra dels miquelets a una altra de les dones de pedra que s’alcen a la plaça. Al cap d’unes dues setmanes, van tenir companyia. Uns sensesostre van veure que hi havia espai per a tots i van plantar les seves tendes a una banda i l’altra dels republicans. Els emigrants, sense tendes, hi són des de sempre i es col·loquen per la part de l’accés al Portal de l’Àngel. Indepes, sensesostre, emigrants. Hi podria haver més varietat, però aquesta ja és prou fecunda. Si t’hi fixes.

La plaça permet, discreta, la cohabitació, pel recer que donen la gespa i els bancs sota els arbres. M’apropo i xerro una mica amb uns i altres. Els indepes tenen ganes d’enraonar amb qui vulgui escoltar-los. Poden fer-ho també en francès i en anglès, per descomptat que en castellà també. Quan m’atenen, haig d’insistir que no cal que m’ho expliquin tot des del principi, que més o menys ja sé de què va. La seva iniciativa no respon a cap partit ni entitat, l’home que m’ho explica diu que la idea va sortir del parc de la Ciutadella quan no els van deixar plantar-se davant del Parlament. No aconsegueixo entendre de qui va ser la iniciativa, però no hi insisteixo. Una noia negra escriu alguna cosa a la taula del costat, envoltada d’adhesius i llaços grocs. En una altra taula, dues senyores venen el que han fabricat pacientment: bufandes, llaços grans i petits, banderes, i també xapes (que no fan elles, és clar). És l’Acampada República. Un cartell informa que es pot seguir per Facebook, Telegram i Twitter. Apleguen força persones i duen a terme activitats, segons els voluntaris que s’hi sumen amb música, teatre, idees o habilitats, informa un altre cartell.

Un grup de dones amb el cap cobert i nens ocupa un banc al costat. Al darrere, més tendes de campanya. Un cartell: “Sense dones no hi ha revolució”. I una pancarta: “Democràcia real”. No, elles no hi tenen res a veure, només estan passant l’estona al banc. Més enllà, un grup xerra asseguts a l’herba. Sí, les tendes són seves. Són sensesostre. Tres mil persones dormen als carrers de Barcelona, m’informen. O sigui que no s’ho han pensat gaire i prefereixen estar-se aquí. Ja fa sis setmanes i hi seran tant com puguin. Com els independentistes, també s’acullen als drets humans. No semblen activistes, però tampoc els indepes. Són diferents. No, no hi ha un look únic d’acampats 2018.

Altres barcelonins, viatgers i turistes ocupen el centre, el travessen i es fan fotos sense adonar-se que al darrere tenen els acampats, un paisatge urbà més. Una ciutat, al cap i a la fi, és els seus conflictes. Les acampades han trobat refugi aquí perquè la plaça és com és, oberta. Una ocupació diferent de la del 15-M, espero que no acabi amb els mossos atonyinant com llavors. La plaça de Catalunya, injuriada, estranya i gairebé sempre discreta, és també una mena de Hyde Park Corner barceloní, un lloc per a l’expressió. Que ningú digui que no és un lloc. És fins i tot una llar.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_