Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

I el tercer dia...

Si segons l’Evangeli és la veritat la que ens fa lliures, segons el codi democràtic és la llibertat la que ens fa iguals

Els ministres Cospedal, Catalá, Zoido i Méndez de Vigo, en una processó dels legionaris a Màlaga, dijous passat.
Els ministres Cospedal, Catalá, Zoido i Méndez de Vigo, en una processó dels legionaris a Màlaga, dijous passat. ©GTRESONLINE

El calendari, capritxós, ha fet coincidir el Diumenge de Glòria amb els sis mesos del Diumenge de la Ira. Aquell 1 d’octubre que l’independentisme pretenia festiu i les forces de l’ordre van convertir en una data per a la vergonya, el dolor i la ràbia. Una jornada en l’almanac de l’oprobi, pel qual ningú ha demanat disculpes i del qual ningú va assumir responsabilitats. Com si les forces de seguretat no haguessin rebut ordres i la seva actitud repressiva hagués estat el resultat de la reacció espontània d’un grup d’agents descontrolats que responien als seus propis instints de revenja. Comandos autònoms fruit de la improvisació, la descoordinació i la falta de criteri. Sembla que així va ser segons alguns policies implicats, però, en no admetre’s oficialment, no ha constat mai. Al contrari. Es va descriure un relat allunyat de la realitat atribuint a les xarxes socials manipulació, divulgació i intoxicació. Però la veritat sempre aflora.

Un ex-alt càrrec del Ministeri de l’Interior avala que una decisió de càrrega contra una multitud l’ordena el ministre personalment. I malgrat les explicacions gens convincents que el senyor Zoido ha donat al Congrés i el Senat, malgrat les seves justificacions mediàtiques a una estupefacta opinió pública, la imatge que va fer la volta al món el segueix perseguint i s’escampa sobre tot el Govern, tacat amb la sang vessada, dolgut pels cops descarregats i ruboritzat per la contundència aplicada. No conec ningú que no segueixi avergonyit mig any després, independentment de la seva posició política. Ningú amb qui he parlat des de llavors en llocs diversos i allunyats ha evitat preguntar-me amb reprovació per aquelles imatges que les cadenes internacionals de notícies segueixen projectant per il·lustrar el viu conflicte català, per a desesperació de cancelleries i neguit d’ambaixadors.

Tant de bo els aires de Pasqua ressuscitin en el Govern espanyol l’autèntic esperit del Jesucrist al qual la ministra Cospedal ha retut tribut a les casernes hissant la bandera a mitja asta durant la Setmana Santa. Seria lògic en els qui li professen legítima veneració que no adaptessin a les seves conveniències les lliçons del Redemptor. Seria coherent que, seguint el camí del Calvari, redimissin les seves pròpies culpes més enllà del que les enquestes els adverteixen. Perquè si segons l’Evangeli és la veritat la que ens fa lliures, segons el codi democràtic és la llibertat la que ens fa iguals.

Als carrers de Derry, Irlanda del Nord, els murals pintats en honor de les víctimes del Bloody Sunday es mantenen intactes. Un altre diumenge –el 30 de gener del 1972– va convertir el barri republicà en l’escenari d’una jornada sagnant. Càrregues policials que van començar amb aigua, van acabar amb foc real. 13 morts. Cap armat. El rostre somrient dels sis menors caiguts esbossa una ingenuïtat congelada per la pintura grisenca quatre llargues dècades més tard. Cares innocents davant de corpulents policies amenaçadors amb armes i màscares antigàs. Altres adults corren descamisats posant-se un mocador a la boca per evitar l’ofec irritant. Retinguem les imatges per recordar-les a aquells que fa mesos que adverteixen del risc de la “ulsterització” de Catalunya. Aquell no pot ser el camí, encara que alguns ho intentin. Tinguem present la tragèdia d’aquell país dividit per les seves discrepàncies i els seus anhels, les seves esperances i els seus desitjos antagònics per bandejar qualsevol vel·leïtat violenta, provocativa, reaccionària, insensata. Que no sigui la Fiscalia només qui els ho recordi als autoproclamats CDR. Que els seus amics els ho expliquin si la història els agafa lluny i la sensatesa els ha abandonat. No és així com es defensa una república que no es va proclamar, ni es construeix un Estat que no es va dibuixar, ni s’argumenta un dret que no es va estructurar.

Aquell 1 d’octubre de trista memòria l’independentisme va perdre la penúltima oportunitat de reconduir el seu full de ruta. Ho tenia tot a favor: la contundent derrota moral del Govern de Rajoy, la imatge internacional del seu desvari, la reacció exemplar de la ciutadania de Catalunya, l’excusa lògica, legítima i legal de no donar per bo un escrutini inviable, amb centenars de col·legis electorals tancats o vulnerats, un cens inassumible per universal, un resultat impossible encara que significatiu per solidari més que per oficial, un relat eficaç que no hauria pogut millorat ni el guionista més imaginatiu, i un aire de grandesa democràtica desaprofitada a causa d’una temeritat mal calculada. Però serveix de ben poc lamentar-se d’allò que podria haver estat i que no va ser, la metàfora del Diumenge de Resurrecció apareix per superar el dolor del Gòlgota i recuperar la fe i l’esperança en un país possible i viable, sòlid i potent, capaç de liderar unes institucions que treballin amb normalitat, allunyar riscos majors i reconsiderar si no és moment de reconduir-ho. Artur Mas i Pere Aragonés hi semblen disposats. Deu ser per l’obligada contrició del primer i el misticisme empresonat de Junqueras, líder del segon. Deu ser per això.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >