_
_
_
_
_
CORREDISSES

El bo és Busquets

Busi fa equip, dona identitat i sentit al joc i avala la competitivitat del Barça

Ramon Besa
Sergio Busquets (a la dreta), aquest dimarts.
Sergio Busquets (a la dreta), aquest dimarts.LLUÍS GENÉ (AFP)

El barcelonisme s’omple la boca de Messi, i em sembla just i necessari que així sigui, no només com a símbol i expressió de la bonança de l’equip, sinó també per defensar la seva raó de ser i la condició de número u davant dels gols que fa Cristiano. Ara toca elogiar i presumir per molts anys de l’argentí al Camp Nou.

La figura de Messi no sempre havia estat tan dimensionada al Barça, sobretot en temps de Guardiola, més que res perquè l’impacte de l’entrenador traspassava l’estadi i arribava fins al club en tant que hereu de Cruyff. I avui m’atreviria a dir que la millor expressió del cruyffisme és el Manchester City.

Això no vol dir que s’hagi de menystenir el Barça de Messi i Valverde, més aviat al contrari, ja que la tasca del jugador i del tècnic poden ser tant o més transcendents que la de Guardiola a Anglaterra. Només voldria recordar que el Barça és competitiu des de l’arribada de Cruyff i excel·leix a partir de Messi.

No hi ha equip més hegemònic que el Barcelona des que el 10 va debutar a Porto el 2003. Els blaugrana han guanyat vuit de les 14 lligues disputades, el doble que el Madrid –el València i l’Atlético en tenen una cadascun– i ha estat subcampió en cinc de les altres sis –en una va ser superat pel Vila-real. Això vol dir que sempre ha competit com abans feia només el Madrid.

El mateix passa més o menys amb la Copa. N’ha aconseguit cinc per dues el Madrid, mentre que les altres vuit se les reparteixen Sevilla (2), Mallorca, Saragossa, Betis, Espanyol, València i Atlético. Fins i tot a la Champions, tot i que el darrer èxit data de 2015, el Barça mana amb quatre títols (2006, 2009, 2011, 2015) per tres del Madrid (2014, 2016. 2017).

El que passa és que el Madrid ha conquerit tres de las quatre darreres Copes d’Europa i ha contrarestat la força del Barça, per no parlar dels trofeus guanyats per Porto, Liverpool, Milan, Manchester, Inter, Chelsea i Bayern Munich. Negar l’èxit blanc continental és tan mesquí com menystenir l’hegemonia blaugrana als campionats que es disputen a Espanya.

Les set victòries en les deu darreres visites al Bernabéu donen fe del domini blaugrana a la Lliga, el torneig de la regularitat, per més que des de Madrid es vulgui fer veure que només compta la Champions. El que sobta, si de cas, és que el Barça no hagi aprofitat Messi per guanyar més Copes d’Europa.

Tal vegada no sigui culpa només del jugador de Rosario, sinó també del club, per no haver sabut triar els futbolistes necessaris, una apreciació que té encara més sentit si tenim en compte el que li passa al 10 amb la selecció de l’Argentina. I és en aquest context que convé reivindicar l’obra de Guardiola i de Cruyff.

La dimensió individual de Messi ha augmentat darrerament perquè ha madurat molt bé com a futbolista i perquè ha hagut d’assumir més protagonisme en absència de jugadors com Xavi. I encara s’hi haurà de fer més si se’n va Iniesta. Només aleshores ens fixarem més en Busquets, la clau de volta del Barça.

Cal no oblidar que l’eix blaugrana de l’equip que comença a ser punt de referència al futbol, amb Cruyff a la banqueta del Camp Nou, va començar amb Milla i va continuar amb Koeman i Guardiola. La naturalesa del mig centre, i la font del joc, ha variat amb el temps fins a arribar a Busquets.

Busi fa equip, dona identitat i sentit al joc i avala la competitivitat del Barça. Té tècnica, control, visió i totes les condicions que s’exigeixen a la figura del 4 instaurada per Cruyff. El seu èxit i també la seva condemna és la senzillesa i naturalitat amb què juga, com si el que fa ell ho pogués fer qualsevol, raó de més per no ser distingit ni escollit per disputar premis individuals com la Pilota d’Or.

El segon capità del Barça té un problema afegit, i és que no vol saber res de les xarxes socials ni del soroll mediàtic, de manera que sempre serà més anònim que molts d’altres, content per ser considerat un jugador d’una altra època com Del Bosque. No té pinta de futbolista, ningú no el triaria per al seu equip, i menys ara que al Barça es necessiten cent jugadors per trobar-ne un de bo. I d’aquí ve el mèrit de Guardiola i el certificat de garantia que li va donar Cruyff.

Tot depèn de com ens mirem el futbol, i pel que sembla costa veure Busquets. És com la salut: només la trobem a faltar quan estem malalts. O sigui que en els moments de glòria de Messi estaria bé no oblidar-se de Busi, i més sabent que no té Twitter, ni llegeix els diaris, i molt menys està pendent del que diran; només li interessa que el seu equip jugui bé a futbol.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_