Selecciona Edició
Connecta’t

La llengua amagada

Signants del lamentable 'Manifest dels 2.300' portaven els seus fills a escoles de neta estirp catalanista

Una manifestació de 'som escola', fa un mes a Barcelona.
Una manifestació de 'som escola', fa un mes a Barcelona.

Diumenge em llevo i llegeixo que un alt dirigent d’Esquerra Republicana, Pere Aragonès, reconeix que cal iniciar un diàleg amb Mariano Rajoy. La notícia m’alegra perquè, mancant un reconeixement explícit del fracàs de la declaració unilateral d’independència, almenys es reconeix implícitament que va ser un error majúscul per part de l’independentisme, amb Carles Puigdemont al capdavant, respondre insistentment i infructuosament amb “Referèndum, sí o sí”. Així els va anar. I així ens va anar, també, als que no combreguem amb la independència, als que advocàvem per un referèndum acordat amb el Govern central i fins i tot a no pocs sobiranistes que mai van compartir la irresponsable unilateralitat. El 155 ens va caure a tots al damunt. I ho va fer amb la neguitejant sensació que la Generalitat ja no pinta res. I a redós del mateix 155, agregat el perill d’intervenció de noves àrees de la nostra autonomia (els mitjans públics de comunicació i la Llei d’Immersió Lingüística), com es va posar de manifest les últimes setmanes per part del Partit Popular i C´s. A aquella esperançada notícia, se li va sumar gairebé immediatament una altra no menys rellevant: Artur Mas no veu clar que s’insisteixi que Puigdemont continuï sent el candidat a la investidura per presidir el Govern de la Generalitat.

Però avui no volia parlar d’aquesta qüestió, que ja gairebé es fa pesada per recurrent i, sobretot, per òbvia. (Per exemple, era obvi que l’estat espanyol reaccionaria com ho va fer, inclosa la seva fúria venjativa i l’absoluta manca d’empatia política). Volia parlar de la situació lingüística a Catalunya. Clar que no ho faré com un expert en la matèria, encara que tinc les meves preferències teòriques, que s’inclinen pels articles d’Albert Branchadell i Rudolf Ortega, entre d’altres. No fa gaire, caminant pels carrers de Nou Barris, on viu la meva mare, em vaig creuar amb un grup d’escolars d’entre 6 i 9 anys aproximadament. Creuaven el carrer de l’Artesania per endinsar-se al Parc de la Guineueta. Els acompanyaven dues mestres. La primera cosa que vaig observar va ser que els nens parlaven entre ells en castellà, però no les seves mestres, que s’adreçaven a ells en català. Vaig decidir instantàniament iniciar un treball de camp. Vaig anar seguint el grup fins que els nens es van separar i les mestres es van asseure en un banc. M’hi vaig apropar, demanant perdó per endavant, i com qui no vol la cosa i com si acabés d’aterrar de Mart els vaig preguntar per què els nens parlaven entre ells en castellà si a l’escola, pública vaig deduir, l’ensenyament es feia en català. Amb tota l’amabilitat del món em van respondre que la causa és que pràcticament tota la població d’aquell barri era d’origen immigrant i que la llengua que utilitzaven era la que escoltaven a casa seva. Molt generosament van entrar en altres consideracions, totes destinades al fet que em fes una idea del perquè d’aquest comportament lingüístic. Llavors, aquests nens quan usen el català?, vaig preguntar. A les classes, van respondre amb certa resignació, com si aquesta situació fos gairebé impossible de canviar. Sense pensar-m’hi gaire els vaig suggerir una idea que em ballava pel cap des de fa força temps. I si es destinés una hora al dia a la vostra escola a que aquests escolars parlessin entre ells en català? Em van mirar, es van mirar i em van respondre que la idea no els semblava malament, que en fi… Aquesta idea insòlita, tal vegada, la vaig tenir quan intentava visualitzar un moment en la vida d’aquests nens i nenes parlant entre ells en català. Que se sentissin autènticament bilingües. És a dir, a més de les seves llengües maternes, que parlessin el català, tenir aquesta oportunitat, potser una mica artificial, de sentir-se ells mateixos parlant una altra llengua a la qual habitualment senten parlar entre els seus familiars, al carrer, a la tele o al cinema. A Nou Barris la llengua que se sent massa majoritària és el castellà. I és aquí, durant les campanyes electorals, on venen polítics del PP i de C´s a dir-li a la gent que han de rebutjar el monolingüisme, que el nacionalisme català s’imposa a les escoles.

Ja ho vaig escriure alguna vegada i ho torno a repetir. Un dia em vaig emportar una enorme sorpresa, ja fa unes dècades, quan vaig descobrir que alguns signants del lamentable “Manifest dels 2.300”, portaven els seus fills a escoles d’autèntic llinatge catalanista.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ