Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Paco Camarasa: gran divulgador del gènere negre, llibreter etern

Des de la llibreria Negra y Criminal i la direcció de BCNegra va ser essencial perquè la novel·la policial aconseguís prestigi i difusió a Espanya

L'exlibrero i comissari de la BCNegra, Paco Camarasa, en 2017.
L'exlibrero i comissari de la BCNegra, Paco Camarasa, en 2017.

Avui el gènere negre i criminal plora una mort que ningú investigarà, una pèrdua que no per previsible és menys dolorosa. El culpable està identificat: càncer, mieloma múltiple amb cadenes de lambda lleugeres, un verí destructor que circulava per la sang de Paco Camarasa (València, 1950) des de fa mesos. Camarasa va ser el visionari, o el boig, que va muntar el 2002, amb la seva inseparable Montse Clavé, Negra y Criminal, una llibreria especialitzada que durant 13 anys va ser el far del gènere policial des del mariner barri de la Barceloneta. Era i va ser durant molts anys l'única d'aquest tipus a Espanya. Camarasa va ser el comissari de BCNegra durant 12 edicions i només la malaltia el va apartar de la seva criatura. Però Camarasa, Paco, va ser abans que res el gran divulgador de la novel·la negra a Espanya.

Al capdavant de BCNegra va saber treure partit de la llavor plantada per la Semana Negra de Gijón i aprofitar la força de Barcelona per donar-li una projecció internacional. Des d'aquell modest local del carrer de la Sal, des d'aquella llibreria militant de la bona literatura, va ser capaç d'atreure les grans figures internacionals del gènere, conspirar amb les editorials i donar-li presència a un tipus de llibres i a uns autors fins llavors marginals i desprestigiats a Espanya.

Sense la novel·la negra no s'entén Paco Camarasa i viceversa. Quan la malaltia va atacar, aquest lector impenitent comentava que estava aprofitant la diàlisi per rellegir McBain. Gràcies a ell, milers de lectors van conèixer al veritable George Simenon, es van enamorar de la duresa de Jean Claude Izzo o van saber que hi havia molta novel·la negra més enllà de les piles de llibres “trepidants” que començaven a poblar les grans superfícies.

Ni un comissari ni un llibreter es jubilen mai”, comentava en una entrevista a aquest diari, des de la cuina que tenia a la part posterior de la llibreria, refugi d'amics i escriptors, festiu punt neuràlgic des del qual es reivindicava cada dissabte, després de la presentació de rigor i els musclos i el vi, un gènere que sortia a poc a poc de l'ostracisme. Per aquella Negra y Criminal van passar els millors escriptors vius del gènere gairebé sense excepció. Camarasa va recollir totes aquestes vivències en un llibre heterodox i únic, un diccionari gens a l'ús, Sangre en los estantes (Destino), que es va convertir aviat en una obra indispensable.

No obstant això, va ser precisament l'èxit del gènere, la seva presència en les grans superfícies i en les llistes de vendes i premis, allò que va condemnar el seu projecte. El tancament de la llibreria va ser un glop amarg. “Infidelitat no”, comentava a aquest diari, “el problema és la falta de lleialtat, que és una altra cosa. La infidelitat pot ser passatgera. No ens han posat les banyes, simplement els ciutadans han passat a ser consumidors i la ciutat ha deixat de ser-ho per passar a ser centre comercial. I nosaltres com a centre comercial no tenim res a fer”.

Alma prescriptora

Entrar en aquella llibreria era passar a un altre univers, gaudir d'un museu del gènere, preparar-se per compartir lectures, cafès, vins i converses amb l'enèrgic Paco i la seva veu esquinçada que marcava un discurs que no va perdre força ni quan ja li costava posar-se dempeus. Igual explicava a un nouvingut que la novel·la negra no era la novel·la enigma, que no hi havia color, que cada cosa havia d'estar al seu lloc, que es capficava en una discussió sobre l'últim valor del noir americà abans de passar darrere de la caixa per canviar el disc de jazz. Savi, apassionat i bon home, en l'ordre que es vulgui.

Crític amb allò que no li agradava, també recorria als llibres i als seus autors preferits per fer algun repàs. “De la ciutat de Carvalho no queda res. Han guanyat les hordes de guiris i el turisme de masses”, assegurava sobre la seva ciutat d'adopció aquest valencià que a cavall d'un gènere va ajudar a canviar la faç cultural de Barcelona.

Quan el passat mes de novembre se li va concedir la Medalla d’Or de Barcelona, l'escriptor Andreu Martín va recordar les etapes d'agitprop de Paco El Ciego, com se’l coneixia entre els cercles d'opositors al franquisme, la seva condemna a presó, la seva oblidada etapa de comentarista esportiu, la seva inabastable funció divulgadora que el va portar a tenir sota la seva tutela fins a vuit clubs de lectura, un d'ells només amb mossos d’esquadra. Segur que allà on estigui ja n’està muntant un altre i explicant a qui vulgui escoltar-lo que una cosa és el que feia Agatha Christie i una altra el que feia Dashiell Hammett, o per què Petros Markaris és l'autor que millor abraça o qui llegir en la vida eterna.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ