El sobiranisme torna a ordir un relat jurídic propi

La justícia ha estat el principal dic de contenció de l’independentisme. Els jutges han prohibit les dues consultes organitzades pel Govern català en quasi tres anys (el 9-N i l’1-O) i han perseguit els seus promotors per la via penal. Conscient que el món judicial és la seva baula més feble, el sobiranisme ha tractat d’ordir la seva pròpia estructura jurídica. A l’atzar del procés, li han sorgit mitja dotzena d’entitats de segon rang que, amb diferents objectius i perfils (n’hi ha d’advocats, d’acadèmics i de magistrats) intenten construir un relat alternatiu a favor del dret a decidir i promouen accions contra l’empresonament dels líders polítics catalans.

Catalunya no és terra de jutges. A l’última promoció, dels 66 opositors només cinc (el 7%) són catalans. Tampoc és terra de fiscals, procuradors o notaris. I tot i que es fa difícil de trobar-ne les causes, Sergi Blázquez en té clar el diagnòstic: “Sempre hem tingut dificultats perquè tot està controlat des de Madrid, són famílies històriques. I quan apareixen jutges que obren la boca, com Santi Vidal o els 33 del dret a decidir, els anihilen”, opina el portaveu de Drets, una entitat que va néixer poc abans de la consulta del 9 de novembre del 2014 per interposar denúncies per “catalanofòbia” i que ha acabat defensant independentistes per incitació a l’odi, com el còmic Toni Albà.

El febrer del 2014, 33 jutges i magistrats catalans van afirmar en un manifest que “Catalunya és una nació” i que l’anomenat “dret a decidir” cap a la Constitució si aquesta s’interpreta “des d’una perspectiva dinàmica i viva”. La Policia els va investigar. Un d’aquests jutges era Santiago Vidal, figura clau en els intents per dissenyar una judicatura pròpia en una hipotètica Catalunya independent.

Vidal exercia llavors com a magistrat de l’Audiència de Barcelona, per bé que les seves il·lusions estaven posades en la independència. En les seves estones lliures, va redactar un esborrany de Constitució catalana, la qual cosa li va costar tres anys de suspensió. En aquell moment, els partits se’l van rifar perquè els jutges independentistes escassegen. El Govern d’Artur Mas el va fitxar com a assessor de Justícia, càrrec que Vidal va aprofitar per entrevistar advocats sensibles a la causa i prometre’ls un futur com a jutges. L’escàndol el va obligar a sortir: va aparèixer a ERC, i va ser triat senador. Però també va haver de dimitir després que EL PAÍS revelés el contingut d’unes converses en què va confessar suposades il·legalitats del Govern català a compte del procés. Va afirmar, per exemple, que havia estudiat la ideologia de la plantilla dels jutges a Catalunya —més de 800— i que sabia quins serien fidels (uns 300) a la República. “Sabem perfectament quins es quedaran i quins se n’aniran”.

L'entitat Àgora Judicial, formada per jutges, rebutja que la presó preventiva es basi en que els investigats puguin tenir o no una determinada ideologia

El calador de jutges afins el va buscar Vidal entre els magistrats interins i substituts, aquells que no disposen de plaça pròpia i estan en una situació més precària. Els reuneix l’Associació de la Judicatura Eventual Catalana (AJUDICAT), una entitat “d’àmbit estrictament català” afavorida per Vidal. En l’acte de presentació, els va animar a “posar el seu granet de sorra perquè això acabi de la millor manera” —era una al·lusió a la consulta del 9-N— i els va comminar a “lluitar no només pels drets professionals, sinó perquè aquest país tiri endavant”. “Donem suport obertament a la constitució d’un poder judicial català i una judicatura catalana”, va agregar el president d’AJUDICAT, Fruitós Richarte.

Una part dels jutges que van signar el manifest dels 33 ara estan integrats a Àgora Judicial, una associació nascuda el gener passat. Una vintena de magistrats havien abandonat Juezas y Jueces para la Democracia en entendre que havia mantingut un posicionament tebi sobre la repressió policial del referèndum de l’1 d’octubre; l’escissió va ser un símptoma de la creixent tensió provocada pel procés. El seu portaveu, Francesc Xavier González de Rivera, subratlla que l’entitat “no es pot pronunciar sobre el dret a decidir”, però sí que ho pot fer sobre “decisions judicials”. Com l’empresonament dels polítics catalans. Àgora Judicial —a la qual pertanyen, entre d’altres, Maria Josep Feliu, que va ser secretària de relacions amb l’Administració de la Generalitat també sota el Govern Mas— sosté que la presó preventiva “no es pot basar en el simple fet que els investigats tinguin o no una determinada ideologia o la intenció de desenvolupar una activitat política”, en al·lusió a les interlocutòries del jutge Pablo Llarena que mantenen a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis.

En la mateixa ona que Àgora se situa el Col·lectiu Praga, que no està format per jutges sinó per juristes: professors i catedràtics, alguns de Dret Constitucional. L’objectiu declarat de la plataforma és donar “arguments jurídics fonamentats” sobre el “dret a decidir de la nació catalana”. Per exercir-lo, sostenen que no cal cap reforma legal. L’entitat va animar els ciutadans, pocs dies abans de l’1-O, a mantenir-se “ferms”, i va assegurar que el resultat de la consulta seria “legítim” amb una alta participació. Després del referèndum, ha criticat les “violacions de drets humans” en un manifest de 650 juristes que ha portat a la ONU i al Consell d’Europa. El col·lectiu també ha demanat l’“alliberament immediat” dels “presos polítics”. La seva coordinadora és Mercè Barceló, catedràtica de Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona: “Tenim gent de dretes i d’esquerres, independentistes i no independentistes, però creiem en els drets de la ciutadania. La unitat d’Espanya no pot servir per vulnerar aquests drets”, opina Barceló, que afegeix que el poder judicial “és l’únic que no s’ha descentralitzat” i que “l’Estat queda molt lluny a Catalunya”.

Els advocats són la cara més visible d’aquest magma jurídic proper al sobiranisme. “Ells són més teòrics, però nosaltres som més del camp de batalla”, rebla Blázquez. Drets no és l’únic actor. De fet, hi ha una estreta col·laboració entre algunes d’aquestes entitats. Com Advocat’s, una coordinadora que ha promogut diverses accions al carrer: tres dies abans de l’1-O, van exigir “respecte a l’autodeterminació” de Catalunya davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; al novembre, van tornar a sortir amb les togues per demanar l’alliberament dels polítics empresonats. Els col·legis professionals amb més presència són els de Girona, Vic, Mataró, Reus, Manresa o Figueres. Entre altres coses, han defensat que Carles Puigdemont podia ser investit president a distància. Molts d’aquests lletrats van formar part, durant la jornada del referèndum, d’un “equip jurídic” coordinat per Drets per assessorar ciutadans i empreses i recordar-los que votar “no és cap delicte”. “Prevèiem que l’1-O hi hauria una actuació de la Policia i la Guàrdia Civil i que hi hauria detencions”, recorda Blázquez.

La necessitat d’acaronar l’àmbit judicial va portar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), organitzadora de les Diades multitudinàries dels últims anys, a comptar amb una sectorial pròpia d’aquest àmbit: Juristes per la Independència (JurCAT), que integra “advocats, llicenciats que treballen a l’Administració, professors d’universitat, procuradors i algun notari”, explica Josep Faiges, fins fa poc coordinador de la sectorial, que constata la necessitat, per a l’independentisme, de “ser forts des del punt de vista del dret”.

L’obsessió independentista per disposar d’un corpus teòric i, sobretot, d’una armadura judicial pròpia va tenir el seu trasllat a l’àmbit institucional ja en plena posta en marxa de les lleis de desconnexió l’any passat. L’exmagistrat del Tribunal Constitucional Carles Viver Pi i Sunyer va coordinar un esborrany que preveia un sistema d’elecció de la cúpula judicial que, a la pràctica, permetia que el Govern controlés el poder judicial. El president, segons aquest esquema, no només nomenaria el fiscal general de Catalunya sinó també el president del Suprem català. A més, incloïa la previsió que els jutges que ja treballen aquí haguessin de tornar a presentar-se a concurs per les seves places, la qual cosa va indignar les seves associacions.