Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tasques per al catalanisme

El fracàs del quinquenni d’hegemonia independentista obliga el catalanisme a recuperar un projecte d’àmplia majoria social

Moment d'una votació al Parlament.
Moment d'una votació al Parlament.

El quinquenni d'hegemonia independentista en el catalanisme després de dècades d'autonomisme s'ha liquidat amb un fracàs espectacular, i ara resta en el paisatge polític, sobretot, confusió. Tal com han anat les coses és il·lusori pensar que la derrota de l'independentisme no és també la derrota del catalanisme en el seu conjunt, per molt injust que això els sembli a autonomistes i federalistes.

El que s'obre ara davant del catalanisme és una etapa de recerca de projectes susceptibles d'aconseguir un suport àmpliament majoritari i transversal en la societat catalana que superi i integri el 47,5% dels vots assolits pels independentistes. És il·lusori pensar que la tasca per a aquesta nova etapa pogués consistir en una acumulació de forces per part de l'independentisme per superar a curt termini el seu sostre electoral. Un mínim de sensatesa obliga els independentistes a assumir que la clau de volta és tornar a l'autonomisme i recuperar la normalitat política i social. Sembla que són aquí, tenint en compte que accepten el marc legal després de la intervenció de la Generalitat per part del Govern de Mariano Rajoy i les consegüents eleccions autonòmiques del 21-D. Però es troba a faltar, de manera flagrant, que els partits independentistes duguin a terme el duel per la seva derrota i assumeixin de manera sincera la necessitat de proposar objectius nous i veritablement viables en el marc polític actual.

Les tasques no són les mateixes per a tots. Sabem, per començar el recompte, que la CUP no s'ho planteja. La seva opció ara és organitzar la resistència popular en defensa de la non nata república. El combat. No sembla que els hagi de faltar feina. Però això no constitueix una nova oferta de govern del bloc independentista i menys encara del catalanisme en el seu conjunt.

També sabem que a l'àrea d'ERC ha sorgit l'aposta de concedir-se una pausa, se suposa que llarga, per ampliar el perímetre dels suports socials i polítics de l'independentisme. En els termes expressats pel diputat Joan Tardà, es parla de buscar acords polítics, o aliances, entre ERC i les altres forces d'esquerres, el PSC i els comuns. Seria, si s'escau, una espècie de tornada a l'etapa de l'equidistància practicada a la dècada del 1990, en què ERC s'inclinava de vegades cap a l'esquerra, però d'altres  s'unia als nacionalistes encara que fossin de dretes.

De la part del catalanisme que ha defensat històricament el federalisme sabem que la seva preocupació principal no és oferir la corresponent proposta de canvi d'estatus constitucional. Tothom té clar que, en aquesta matèria, el Govern espanyol no està per orgues. El que preocupa més tant al PSC com als comuns, si s'ha de jutjar pel que han expressat Miquel Iceta i Xavier Domènech en les últimes sessions del Parlament, és sargir els descosits socials provocats per la fugida cap endavant dels governs d'Artur Mas i Carles Puigdemont durant el quinquenni independentista. Una etapa per curar ferides.

La veritat és que ara mateix ningú no dona ni cinc per les ofertes polítiques llançades la setmana passada per Iceta i Domènech. Iceta va proposar un govern de concentració amb participació de tots els partits. Domènech va defensar la creació d'un govern integrat per personalitats independents representant un ventall politicoideològic tan ampli que tots els partits poguessin acceptar-lo. La clau d'ambdues propostes radica que exigirien l'articulació de la corresponent majoria parlamentària, en què també hi hauria els independentistes, però no seria independentista. Ningú ho accepta.

Els nacionalistes del PDeCAT estan dramàticament dividits entre la seva direcció formal, encapçalada per Marta Pascal, i la llista de Puigdemont. De la direcció del partit se sap que no li costaria gens, o molt poc, endinsar-se de nou al camí de l'autonomisme. En el cas dels hereus de la Convergència, és estrany, excepcional, que hagin anat tan lluny al costat de socis com ERC i la CUP. Per al PDeCAT, la prioritat hauria de ser recuperar el control d'allò que se li va escapar en forma de llista de Puigdemont. El segon objectiu prioritari per al PDeCAT és recuperar el perfil de partit fiable, d'ordre, capaç de mantenir-se com a eix de la dreta catalana. Això és el que el PDeCAT hauria de poder garantir ara al catalanisme. Si no ho aconsegueix, hi haurà tsunami.