El mercuri del peix espasa enfronta Roma i Madrid

La presència de mercuri en els grans depredadors del mar —sobretot a l’emperador i el peix espasa, però també a taurons com la tintorera i el marraix— ha obert una baralla comercial i de salut pública entre Espanya i Itàlia. El país transalpí va retirar del mercat i va destruir l’any passat 50 lots d’origen espanyol —gairebé un per setmana— d’aquestes espècies en detectar-hi nivells de mercuri superiors al màxim legal fixat per la Unió Europea (UE), d’un mil·ligram per quilo. Un informe del Govern espanyol, no obstant això, qüestiona les anàlisis fetes per les autoritats italianes i considera que estan causant pèrdues milionàries injustificades als productors nacionals.

El litigi manté en suspens un sector que mou més de 500 milions d’euros l’any només amb aquestes espècies, de les quals depenen un centenar de vaixells i més de 2.000 llocs de treball. “Estan destruint enviaments de diverses tones que valen desenes de milers d’euros de forma incomprensible”, es queixa Emilio Martínez, de l’empresa gallega Espaderos del Atlántico. “Nosaltres sotmetem cada lot a estrictes anàlisis que donen resultats molt per sota del límit i que després a Itàlia els superen. Hi ha alguna cosa que no encaixa”, afegeix.

Segons dades del Ministeri d’Agricultura i Pesca, la flota espanyola és amb gran diferència la major productora mundial d’emperador i peix espasa, noms que s’utilitzen indistintament per a espècies molt semblants. Itàlia, al seu torn, n’és el principal consumidor i cada any importa d’Espanya unes 15.000 tones, valorades en més de 120 milions.

Les dades del sistema d’alertes ràpides en seguretat alimentària de la Unió Europea (RASFF, en les seves sigles en anglès) il·lustren la magnitud del litigi. Si tot el comerç de peix entre els 28 estats membres va motivar l’última dècada 459 alertes per la presència de mercuri, només les llançades a Itàlia per peix espasa i tauró espanyols representen dues terceres parts del total (295). L’alerta és la notificació més greu sobre una incidència alimentària que preveu la UE i exigeix la retirada i la destrucció del producte en considerar-se que comporta un risc per a la població.

Les reiterades alertes italianes han catapultat Espanya l’última dècada fins als primers llocs de la injuriada llista dels 10 països del món les exportacions alimentàries dels quals generen més avisos a la xarxa europea de seguretat alimentària. Aquest fet va provocar que el Govern espanyol mogués fitxa el 2015 a causa de “les grans repercussions econòmiques i comercials” del cas, segons consta en un informe remès a la Comissió Europea.

L’estudi, fet per l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició va analitzar amb detall 35 casos en els quals Itàlia havia notificat la presència excessiva de mercuri. L’objectiu era aclarir, entre altres qüestions, fets aparentment inexplicables com els 24 lots que en origen havien donat resultats negatius i que en arribar a Itàlia van fer saltar les alarmes.

L’agència espanyola, que ha declinat oferir més informació sobre la seva tasca, va posar el focus, segons totes les fonts consultades, en l’origen de la controvèrsia: la forma en la qual es prenen les mostres per realitzar les anàlisis. “El mercuri s’acumula al llarg de la vida dels grans peixos en els teixits grassos”, explica Victòria Castell, cap de servei a l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària. Per això, Juana Parada, directora de l’associació de productors Organitzación de Palangreros Guardeses, lamenta que “si d’un lot només s’analitzen els exemplars més grans, i per tant, de més edat, o la mostra s’agafa de la part més grassa del peix, els resultats de mercuri sortiran més alts”. “Això pot provocar la destrucció de tot un lot per unes mostres mal preses”, afegeix.

Per evitar aquests problemes, la normativa europea detalla exhaustivament al reglament 333/2007 com han de prendre i analitzar les mostres, de manera que els resultats siguin el més ponderats possible. I és aquí on Espanya qüestiona les anàlisis italianes, fins al punt de sostenir a l’informe que “en el 95% de les notificacions investigades” no quedava acreditat que s’haguessin complert “els procediments de mostreig” establerts.

EL PAÍS ha provat d’obtenir, sense èxit, la versió del Ministeri de Sanitat italià sobre les conclusions de l’informe espanyol. La resposta que van oferir a la Comissió Europea el 2015 era negar que les seves anàlisis incomplissin els “requisits del reglament 333/2007”. En qualsevol cas, les gestions del Govern espanyol no semblen haver fet cap efecte. Des de l’elaboració de l’informe, les alertes s’han seguit repetint fins a aconseguir l’any passat, amb 50, el seu nivell més alt en una dècada.

La primera flota del món en captures

Producció. Espanya pesca gairebé una quarta part de la producció mundial de peix espasa, d’unes 120.000 tones l’any.

Consum. Els països del Mediterrani en són els principals consumidors. El mercat espanyol absorbeix unes 24.000 tones l’any.

Exportacions. Malgrat les seves importants captures, Espanya importa fins a 13.000 tones anuals per cobrir el seu mercat intern i atendre els seus clients exteriors.