_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Banderes, indults i càrregues policials

Aquesta Setmana Santa ha vingut carregada de tots els ingredients de la rància Espanya nacional-catòlica

Francesc Valls
Legionaris a Màlaga dijous passat.
Legionaris a Màlaga dijous passat.Carlos Diaz (EFE)

No ha faltat de res. Aquesta Setmana Santa ha vingut carregada amb tots els ingredients de la rància Espanya nacional catòlica. El Govern del PP ha menystingut l’aconfessionalitat de l’Estat, la qual cosa no sorprèn en un país que ha convertit La saeta d’Antonio Machado en himne de confraries. Quatre ministres de Mariano Rajoy —Cospedal, Catalá, Méndez de Vigo i Zoido— van esmorzar fort passades les 10 del matí de Dijous Sant amb el coratjós cant de la Legión, Novio de la muerte, que van entonar al pas del Crist de Mena davant la malaguenya església de Santo Domingo. Aquest era el devot aperitiu d’aquesta Setmana Santa en la qual, per segon any consecutiu, la bandera espanyola ha onejat a mitja asta des de les 14.00 de Dijous Sant fins a les 00.01 de Diumenge de Resurrecció en unitats, bases, centres i aquarteraments dependents del Ministeri de Defensa. Els militars també han pogut d’aquesta manera desfogar la seva fe i participar de forma “voluntària” —segons el Govern— en més de 200 actes religiosos. Molta energia que podria contagiar-se a les autoritats militars competents perquè fossin capaces per fi d’imputar, detenir o arrestar algun dels presumptes participants en la violació en grup, que va tenir lloc el 12 de desembre, d’una soldat de l’exèrcit de l’aire de la caserna de Bobadilla (Màlaga).

En aquest quadre propi de l’Espanya més negra, també destaca la petició de Carmen Martínez-Bordiu, neta del dictador, de ser duquessa de Franco i Grande de España. El 1975, Juan Carlos I va atorgar aquest títol a l’única filla del Generalísimo, “desitjant donar una mostra de la meva real estima a doña Carmen Franco Polo, Marquesa de Villaverde, i tenint present les excepcionals circumstàncies i mereixements que en ella concorren”. Ara, 43 anys més tard, el Ministeri de Justícia ha decidit donar resposta a la petició de la nietísima, segons va publicar el Butlletí Oficial de l’Estat dilluns passat. Com va escriure a Twitter el magistrat Joaquim Bosch, portaveu de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia: “El Ministeri de Justícia tramita l’assignació del Ducat de Franco. No em consta que a Alemanya les institucions gestionin cap Ducat de Hitler. Sembla que allà aposten de debò per una democràcia sense vincles amb una dictadura criminal”.

En aquesta Setmana Santa de mantellina, uniformes i molt de cucurulla tampoc podien faltar els indults. El clement Govern mogut per “justícia, equitat o utilitat pública” ha concedit l’indult a cinc presos proposats per les confraries de Nuestro Padre Jesús El Rico y María Santísima del Amor (Màlaga); la del Santo Cristo del Perdón (Lleó); la Real Hermandad de Jesús Nazareno, de Ponferrada; La Pontificia y Real Cofradía y Hermandad de Nuestra Señora de La Soledad y Descendimiento del Señor, de Granada; i, finalment, la Hermandad del Santísimo Ecce Homo, de Gandia.

El viacrucis d’una realitat que dona la mesura de com el Govern respecta l’aconfessionalitat constitucional de l’Estat no estaria complet sense el contrast aportat per l’imaginari català. La comunitat més laica i descreguda d’Espanya li dona el toc Monty Python, com si fos La vida de Brian, a tan atàvic període litúrgic. Hi ha una part de l’independentisme que aquests dies s’esforça a assajar una vegada i una altra la seqüència de l’esquadró suïcida del Front del Poble Judaic, en la qual tretze components d’aquesta elit s’aproximen a corre-cuita a un Brian crucificat, es detenen davant d’ell i s’apunyalen en el cor al crit de “així aprendran aquests romans”.

Entossudits i abstrets en aquesta gloriosa escena, corre el calendari, no hi ha Govern i res no avança. I abans de Divendres Sant, tal vegada confosos per l’esperit del Triduo Pascual, hi ha qui pensarà que els Mossos d’Esquadra eren els decoratius manaies del procés, que vistosament abillats de romans acompanyen la desfilada religiosa amb els seus rítmics cops de llança. Però les càrregues que s’han produït pels talls de carreteres i autopistes, així com per les concentracions davant les delegacions del Govern central a les capitals catalanes, han despertat del seu somni els qui tenien tan beatífica i patriòtica visió de la policia catalana. La revolució dels somriures ha rebut un tracte similar al repartit pels Mossos als indignats o als piquets de vaga. En nom de la legalitat. Així és el món real. Si persisteix, caldrà preparar-se per una Pasqua farcida de confirmacions i primeres comunions afavorides pel Govern central.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_