Selecciona Edició
Connecta’t

La tria d’un poeta inclassificable

Feliu Formosa ha seguit una trajectòria peculiar i paradoxal

Feliu Formosa, un perifèric de luxe de la poesia catalana
Feliu Formosa, un perifèric de luxe de la poesia catalana

L<CS8.7>a producció poètica de Feliu Formosa (Sabadell, 1934) va començar relativament tard, als 38 anys, amb Albes breus a les mans —abans hi havia hagut les versions d’A la paret escrit en guix. Poesia alemanya de combat (amb Artur Quintana, 1966)— i culmina el 2004 amb Darrere el vidre (Poesia 1972-2002), que recull un total d’onze llibres. Després d’aquest collected poems, apareix ara un selected poems elaborat pel mateix autor. En aquests casos, a diferència de les antologies fetes per altri, que responen al gust de l’antòleg o al seu interès per demostrar una tesi, el resultat té un valor afegit perquè, sense tractar-se de cap llibre nou, la tria pot donar pistes sobre els aspectes que el poeta considera més importants de la seva obra o que creu que estan més destinats a perdurar. De la tria ha estat sorprenentment exclòs el llibre Immediacions (2000) —un conjunt de 250 poemes cada un d’un sol vers, alexandrí o decasíl·lab; de fet, un intent de fer haikus amb mètrica tradicional— i s’hi ha afegit el breu Centre de brevetat (2006), posterior a Darrere el vidre. Aproximadament una tercera part de la poesia publicada per Formosa ha estat recollida a Papallona de l’ombra.

Dedicat professionalment a la traducció i al teatre, com a poeta ha seguit una trajectòria peculiar i paradoxal. Pel que fa a la recepció obtinguda, Enric Sòria ha dit que se l’ha vist sempre com “un perifèric de luxe, sense negar-li el valor però sense atendre’l gaire”. No és un destí tan dolent; al capdavall, poder escriure mogut només per impulsos íntims o nascuts de la pròpia obra, sense fer cas del que els altres esperen que facis, és gairebé un ideal. Però ni de bon tros és un escriptor aïllat ni immune a les influències; és només que no deixa que l’apartin d’una missió que, com en tota la poesia des de fa un segle i mig, és solitària. En els seus inicis, Agustí Bartra el va encoratjar, però no n’adopta la dimensió èpica ni el to altisonant. Malgrat el seu compromís militant, prescindeix de l’anomenat art social i aviat passa —les paraules són seves— “d’una etapa estrictament crítica i pretesament política, a una etapa declaradament estètica que em permetés recuperar-ho tot, és a dir saber qui era jo”. Així, cada llibre esdevé un experiment; i dins de cada llibre, sovint també cada poema, encara que comparteixi característiques amb els que l’envolten, és un món únic. Les modalitats formals que utilitza són molt variades, i el resultat en cada cas queda perfectament travat i arrodonit, de tal manera que és de suposar que al darrere hi ha hagut molts esborranys. Ha practicat els poemes en vers blanc, formalment impecables, com a Cançoner, un dels grans llibres d’amor de la literatura catalana; els poemes en prosa, com a Raval —que enllacen amb la prosa dels seus dietaris, no prou valorats i encara en part inèdits; la combinació de vers i prosa, com a Per Puck, un dels seus llibres més complexos, on explora la densitat filosòfica que pot contenir una obra teatral a partir de passatges concrets.

L’observació de la realitat i una contínua capacitat d’interrogació són constants. Sovintegen referències al teatre, a la pintura i a la música, a més de les literàries, sense que per això el llenguatge deixi de ser sempre planer, gairebé col·loquial —avui dia, que en els recitals de poesia s’hi poden sentir tantes coses inintel·ligibles, qualsevol dels seus poemes és perfectament apte per a la recitació en escenaris. En definitiva, Formosa és un dels grans poetes de la nostra època, i el fet que sigui inclassificable no és tant demèrit del lector com una prova de la seva grandesa. Aquesta autoantologia hauria de servir per redescobrir-lo sencer.