Burroughs, Defoe i el pirata James
El capità Misson ha exercit una gran influèncoa sobre un bon grapat d'obres literàries, films i videojocs
Citem autoritats: a La tempesta (1611), de Shakespeare, quan el vaixell naufraga vora l’illa de Pròspero, entre els supervivents hi ha Gonzalo, que, considerant que la natura de l’illa proveeix tot el necessari per viure, es despenja amb un discurs sobre les possibilitats polítiques d’aquest territori verge: “A la comunitat tot hi aniria al revés del que es fa. No hi fora admès cap mena de comerç ni magistrat. Riqueses i misèries, i servents, cap ni un. De contractes, successions, termes, conreus o vinyes, res de res. Ni ferramenta, ni oli, blat o vi. Ni treball. Tots els homes en vacança, i les dones també, castes i pures. Fora sobirania!”. El parlament de Gonzalo (aquí traduït pel Miquel Desclot) és fidel a l’esperit del temps. Els primers contactes d’Europa amb Amèrica havien encoratjat el desig d’emigrar per experimentar nous models d’organització social que solucionessin les imperfeccions i les injustícies dels regnes i els imperis del Vell Món. Radicals i heterodoxos somiaven amb una terra incognita on posar en pràctica les seves idees. Els blancs inexplorats de la cartografia (hic sunt dracones) despertaven la il·lusió de poder començar de nou. Les utopies literàries de l’època es van omplir d’illes que especulaven sobre el millor dels mons possibles: mons més lliures i més igualitaris.
Al XVII, l’auge de la pirateria transoceànica es va barrejar amb aquest ideal de llibertat i, tot i que només ocasionalment, es va formalitzar amb èxit: certs ports, certes illes, es van convertir en reductes de l’alternativa política, prescindint de l’autoritat d’uns sobre els altres, celebrant la força que neix de la germanor, tots de mancomú... D’aquesta edat d’or de la pirateria, el capità James Misson en podria ser l’estendard. A bord del Victoire, rere una carrera triomfant com a malson dels vaixells mercants i negrers de totes les nacions, va conduir la seva tripulació de mariners i lliberts africans cap a l’illa de Madagascar, on va fundar Libertàtia (el nom ja explica la cosa). Entorn del capità Misson s’ha forjat una llegenda que, és clar, confon realitat i ficció. El cert és que, encara que es tractés d’una figura idealitzada, Misson recull els atributs i les intencions de molts altres personatges històrics. Real o no, ha exercit una gran influència sobre un bon grapat d’obres literàries, films i videojocs. Real o no, l’editorial Males Herbes s’ha inventat un llibre que pivota al seu voltant.
És un deure del lector (l’exigent) acarar unes lectures amb altres i veure com s’hi relacionen. Males Herbes ens ho dona mig fet a El fantasma de l’oportunitat, on combina una nouvelle de 1991, obra de William S. Burroughs, amb unes pàgines de Daniel Defoe, extretes de la Història general de la pirateria (1717), que tot i anar signades per un tal Capità John son solen ser atribuïdes a l’autor de Robinson Crusoe (una altra illa per a l’experiment social).
Una ‘nouvelle’ d’un i planes
de la ‘Història de la pirateria’ de l’altre fan un llibre curiós
Quan Defoe segueix els passos de Misson es concentra en les seves peculiaritats religioses, poc amables amb Roma, i en el clam llibertari que el caracteritzava. De passada, retrata un sistema (el de les plantacions, l’esclavisme i el comerç global) que tot just assenta les bases del capitalisme extractiu dels nostres dies: “Els que es dirigien a ultramar exprimien a Europa els diners que aquesta recaptava d’Amèrica”.
Quasi en paral·lel, Burroughs s’apropa a Misson per criticar la destrucció mediambiental i escriure contra “l’Homo Sap”, el seu llenguatge i els seus estats policíacs. Madagascar és el territori idoni per al radicalisme de Burroughs: una illa, emancipada del continent i la civilització, habitada pels misteriosos lèmurs, que corren el risc de ser extingits... Però si el relat de Burroughs s’acontentés amb un recompte dels últims dies de Misson no seria Burroughs. La narració incorpora capítols sobre una epidèmia que altera els humans de les acaballes del segle XX. Millor no desvetllar-ne els símptomes, deixem-ho que semblen sorgits d’un viatge psicodèlic, un mal viatge.
El llibre, els dos textos plegats, no és tan sols una lectura grata i una bona pensada (esperem que prosperi com a sèrie dintre de la col·lecció Distorsions), és també una oportunitat per tal que l’any 1717, el 1991 i el 2018 (el lector hi haurà de dir la seva) conversin entre ells.
