Selecciona Edició
Connecta’t

Terenci del Nil no va ser un somni

L'empremta de Moix en l'interès de la societat per Egipte i la seva història es manté

L’empremta de Moix en l’interès de la societat per Egipte i la seva història es manté.
L’empremta de Moix en l’interès de la societat per Egipte i la seva història es manté.

"El Nil romn”, deia Terenci. Ell també. Sense cap dubte. El seu llegat egiptològic, egiptòfil i fins i tot egiptomaníac és molt viu.

Els seus llibres sobre la terra dels faraons romanen, i segueixen completament vigents. I ell viu en ells, com viu en els cors dels seus amics. Les novel·les No digas que fue un sueño (de la qual s’acaba d’editar una bonica nova edició commemorativa del 15è aniversari de la mort), El sueño de Alejandría, La herida de la esfinge, El amargo don de la belleza i El arpista ciego, i l’assaig (memòria i llibre de viatges) Terenci del Nilo, que segueix sent una guia recomanabilíssima per anar-hi, componen un sensacional apartat en l’obra de l’escriptor, un veritable cànon a part, en què va abocar tot el seu coneixement i la seva passió per Egipte. “Allà no m’hi sento mai un estrany”, deia. “La meva relació amb el país no acabarà mai. Els amants se’n van, però sempre queda Egipte”.

La influència de Terenci Moix en la propagació de l’interès per Egipte va adoptar moltes formes. Hi havia el proselitisme directe, el que efectuava de persona a persona. Era impossible, quan es posava en mode apostòlic-faraònic, no sortir després corrent a rellegir Sinuhé el egipcio o a tornar a veure Tierra de faraones, fixant-te molt en Joan Collins. Incitava a llançar-se de cap a Egipte també per televisió. I hi havia els seus llibres, on tants han adoptat el seu manament principal: “Estimaràs Egipte sobre totes les coses”.

És cert que l’Egipte de Terenci era molt particular, tenyit de les seves obsessions i fixacions i d’un “romanticisme bastard” que li proporcionava una aura especial inconfusible, alhora sublim i familiar. Ell va arribar a Egipte, a l’Egipte imaginat, de nen. Deia que als set anys ja dibuixava el sarcòfag de Tutankamon als quaderns del seu col·legi de “capellans cabrons”, als quals després no li va costar identificar amb cert clergat d’Amon. El seu interès va acréixer després canònicament, via Ceram, Sinuhé, etcètera, però sempre va quedar residualment aquell Egipte seu que “em va servir per sobreviure al cansament barceloní, a la manca d’imaginació dels meus conciutadans, de la manca de llibertats del franquisme”. Vaja, que Terenci es va construir el seu Egipte com un país de Maimés que compensés les mancances de la seva vida quotidiana i li permetés projectar en un cinemascop de palaus, temples i amants regis els seus anhels i les seves pors (al mateix temps, gran destructor).

I la menció al cinema no és intranscendent: també afirmava que la seva primera trobada amb Egipte havia estat al cinema Ponent veient César y Cleopatra, amb Vivien Leigh i Claude Rains, i descobrint l’Alexandria de Hollywood i els colors d’un món que van il·luminar una infància i una adolescència grises.

L’Egipte que apareix en les seves novel·les és així un Egipte somiat (malgrat això que “no diguis que va ser un somni”), però la intel·ligència i l’ànsia de saber de Terenci el van revestir amb un coneixement extraordinari, precís, científic, digne de l’egiptòleg més preclar. “No era el meu un amor cec”, feia broma, “alguna cosa sabia i anhelava saber molt més, saber-ho tot perquè el meu amor no resultés gratuït, perquè no fos mai un amor turístic”. Terenci ho llegia tot (quina biblioteca que tenia, envejada fins i tot per la Societat Catalana d’Egiptologia), estava al corrent dels últims descobriments i teories (si vam parlar de la tomba KV 55 i els seus misteris!, el que li hauria encantat seguir la polèmica sobre les suposades extensions secretes de la tomba de Tutankamon!), i a més coneixia els llocs sobre el terreny amb detall. Havia viatjat per Egipte com han fet pocs, i fins havia tingut una aventura amorosa en la vella Amarna, la capital d’Akenatón i Nefertiti (no amb ells, que sapiguem, encara que per descomptat hauria estat un ménage à trois notable).

Aquesta, la de viatjar (va començar el 1968), va ser una altra de les maneres amb què Terenci va inocular (ell faria broma amb la paraula) el vici d’Egipte a molta gent. De fet hi ha tot un gènere de fotos que són les de Terenci a Egipte amb acompanyants com la seva germana Ana María, Enric Majó, Josep Maria Benet i Jornet, Colita, Núria Espert, Antonio Gala o Rosa Maria Sardà. Cadascun d’ells es convertia al seu torn, insuflats de l’amor de Moix per Egipte, en apòstols de les meravelles del país. Jo no vaig viatjar mai a Egipte amb ell si es descompta haver-ho fet acompanyant les seves cendres.

Terenci estimava especialment Tebes (Luxor), “el més gran” —i el seu sancta sanctorum, la Vall dels Reis “on la imaginació es troba sense defenses”. Les seves pàgines a Terenci del Nilo sobre el lloc són apassionades i apassionants. Allà, a Medinet Habu es va fer una de les fotos que més l’identifiquen egiptològicament parlant, assegut a la pols amb l’esquena recolzada en un relleu, prenent notes, feliç i ple. Estimava gairebé físicament Tutankamon (de fet, feia broma dient que havia escrit El arpista ciego per posseir el rei adolescent de qui va descriure les daurades natges). Són intenses també les pàgines dedicades a les Piràmides de Gizeh i a l’Esfinx. Però la seva capital era Alexandria, “la metròpoli del déu soldat, el magne vòmit d’Alexandre, el gran miratge dels Ptolemeus”. Va aconseguir fondre’s amb ella d’una manera increïble, fins a entrar per propi dret en el panteó literari de la ciutat que conformen Kavafis, Forster i Larry Durrell (als quals tant admirava). Allà va abocar la seva passió per Egipte i la seva passió a seques amb una intensitat que inflama algunes de les seves millors pàgines. A No digas que fue un sueño va reinventar els ja desmesurats amors d’Antoni i Cleopatra amb un barroquisme digne d’Alma-Tadema (les onades que aixeca la nau de la reina són “estries rosicler”) i una fogosa sensualitat que et fa perdre el cap com “el zumo aceitoso que destilan las gardenias cuando han rozado el sexo de una virgen nabatea”.

Sigui com sigui, en aquest Egipte incandescent, deliqüescent i turgent ens perdem irremeiablement tots els amants d’Egipte. Doncs és sabut, oh, sobirà, enyoradíssim Terenci, que el cor no parla als castos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >