Selecciona Edició
Connecta’t

Testimoni sobre una trilogia nonada

L’acadèmic Pere Gimferrer recorda el rescat d’‘El sexe dels àngels’

Pere Gimferrer i Terenci Moix, el 1998, en la presentació d’un dels llibres del primer.
Pere Gimferrer i Terenci Moix, el 1998, en la presentació d’un dels llibres del primer.

Cap al 1964 vaig llegir un article molt curiós sobre el cinema de Joseph L. Mankiewicz; era de Terenci Moix. Així el vaig conèixer, com a crític de cinema; bé, ell i jo ho érem, de crítics: llavors els dos escrivíem a la mateixa revista, Film Ideal. Vàrem connectar i al cap de poc em va dir que estava escrivint ficció.

El primer que vaig llegir d’ell van ser uns contes, escrits en castellà, que després passarien a La torre dels vicis capitals. Recordo El demonio. També vaig conèixer una novel·la en castellà que acabaria sent, amb el temps i en català, El dia que va morir Marilyn. Era complicada; llavors es titulava El desorden i l’editor de Destino, Josep Vergés, li va suggerir que era millor que la fes en català perquè es veia que estava pensada com a novel·la en català. Tot això era inèdit, perquè Terenci, fins llavors, només havia fet articles de cinema.

La torre dels vicis capitals, premi Víctor Català 1967 i publicada l’any següent, era una gran novetat en la literatura catalana, i en la hispànica també. A mi, que ja coneixia el que començava a ser El dia que va morir Marilyn, em va semblar que seria més important aquesta. Tant en la seva edició catalana primigènia com en la versió corregida que va presentar ell mateix, força més tard, i que en un sentit és més perfecta, però en l’altre no té el sotrac de novetat que va tenir en el moment de la seva sortida.

Tot plegat era un tipus d’escriptura molt insòlit llavors, no s’escrivia així ni en català ni en castellà. Aquesta escriptura insòlita venia de dues coses molt curioses: les seves lectures, molt extenses, i la seva tendència a barrejar aquestes lectures polifacètiques, poliglotes i amb certa inclinació pel decadentisme, amb les vivències del barri on havia viscut, el del carrer Joaquim Costa de Barcelona. I ho mantindrà fins al final de la seva escriptura. Això es traduirà, tant en castellà com en català, en una tendència al paràgraf llarg i a l’abarrocament, amb moltes càrregues de doble sentit irònic. En el cas del català, això el duia a forçar els límits establerts normativament en aquell moment, no pas ara, per a la llengua literària.

A El sexe dels àngels, l’obra més madura que farà en català, la llengua és molt insòlita i reptadora, és el millor català que va escriure mai. Es nota l’evolució com a escriptor, visible a la trilogia que havien de conformar Siro o la increada consciència de la raça, Lleonard o El sexe dels àngels i Ramiro o El ben plantat, llibre aquest, crec, mai no escrit. La trilogia s’havia de titular Una història catalana, imitant Una storia italiana, de Vasco Patrolini. En no sortir fins molt més tard El sexe..., la idea de la trilogia es va esvair.

El vaig empènyer a reprendre El sexe dels àngels perquè sabia que estava molt avançada, i tot el que en sabia m’interessava. Vaig tenir una conversa amb ell i amb José Manuel Lara Hernández, que tenia interès que es presentés al Ramon Llull, que guanyà el 1992; crec que també hi va intervenir Fernando Lara, a banda de la influència d’Andreu Rossinyol com a lector i corrector. Entre tots el vàrem empènyer i ell va començar a recuperar els originals, que tenia entre Barcelona i Ventalló.

El resultat és una obra amb una càrrega de crítica social insòlita en les lletres catalanes, que només he trobat a Mort de dama, de Llorenç Villalonga, a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i a Moment musical, de Carles Soldevila. S’hi podria afegir Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, tot i que el temperament d’aquesta com a escriptora és molt diferent al de Terenci. En tots els casos, es tracta d’una visió crítica d’una societat en els seus aspectes culturals i literaris, però també en els de la vida quotidiana, visió que és feta, alhora, des de fora i des de dintre d’aquesta societat. I són novel·les, en part, totes satíriques, i en part, també, elegíaques d’una època que desapareixerà.

El sexe dels àngels, discutit per alguns, té dues coses que no té qualsevol llibre: la Lletra d’Or, el premi que també té La pell de brau, d’Espriu; i el fet que en l’últim llibre que va publicar en anglès el catalanòfil britànic Arthur Terry digués que és la seva millor novel·la. Terrry era una autoritat i, sortosament per al cas, estava fora del món català... No és que acabés essent un llibre tractat injustament, però és evident que, com podia passar —i aquesta va ser la causa que ja no guanyés el Sant Jordi als setanta ni fos publicada llavors—, hi havia a qui no li agradaven coses que deia Terenci: hi ha moltes al·lusions, no tant a persones com a tòpics, que ell bandeja amb un to satíric considerable, i no tothom estava disposat a avalar tàcitament tot això.

La petja de Terenci en autors catalans d’avui hi és clarament, si més no en un escriptor com Biel Mesquida, que va començar més tard que Terenci, però els dos significaven una ruptura de la novel·la catalana, una narrativa de models molt diversos, influenciats tant per la literatura estrangera clàssica com per la d’avantguarda. Tot i així, en Mesquida hi havia components polítics que no sempre hi eren en Terenci, mentre que la presència del món gai era també més militant.

Contràriament al que es diu, Terenci no és un escriptor més important, complert o ambiciós en català que en castellà. Hi ha llibres més importants que no pas d’altres, però això li passa en les dues llengües. A més, no només va escriure narrativa; hi ha també l’assaig: el seu primer llibre extens publicat és, precisament, en castellà, Los cómics: arte para el consumo y formas pop... No crec que el català o el castellà sigui la ratlla, sinó que unes novel·les són més importants que d’altres: és evident que El dia que va morir Marilyn i La increada consciència de la raça són novel·les més cabdals que Onades sobre una roca deserta, que, no obstant, va tenir més ressò. Però aquestes coses, amb el temps es veuen... En castellà hi ha una cosa fonamental en la seva obra, el més important que va fer en aquesta llengua: els tres volums de les seves memòries.

Terenci va quedar amagat en vida: el personatge tapava l’escriptor. En qualsevol escriptor, quan mor, hi ha un moment en què l’atenció cap a ell es dispersa... Però sempre, de mica en mica, s’encarrilen les aigües.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >