Selecciona Edició
Connecta’t

Jesús, un enigma històric

Crist sols pretenia reformar el judaisme i hauria estat seguidor dels violents independentistes zelotes?

'L’expulsió dels mercaders', oli d’El Greco sobre el revolucionari episodi de Jesús al temple.
'L’expulsió dels mercaders', oli d’El Greco sobre el revolucionari episodi de Jesús al temple.

Voler escriure una historia de Jesús és una tasca de moment impossible. Ho van intentar David Strauss, en una monumental biografia, i Ernest Renan en una altra, no tan voluminosa. Però cap dels dos —per esmentar solament precedents il·lustres— no va poder dir gaires coses amb total seguretat. No hi ha dubte que Crist va existir, que va tenir un estol de seguidors —no necessàriament dotze, que és un nombre suposat pels evangelistes per avenir-se amb el tòpic de les dotze tribus d’Israel—, que va predicar durant un any, o dos o tres, segons els evangelistes, per terres del sud de Galilea, que va anar a Jerusalem arran de la Pasqua jueva de l’any 33, que va anar al temple i va foragitar-ne de mala manera els mercaders i els canvistes, i que, possiblement a causa d’aquesta darrera feta —no a causa de la seva predicació, semblant a la de molts altres visionaris, apocalíptics, taumaturgs i exorcistes d’aquell moment de crisi de la religió jueva—, va ser agafat pels fariseus de la ciutat, portat davant el governador romà de Palestina, Ponç Pilat, i lliurat a la mort per aquest, amb tota probabilitat per acontentar els fariseus, que ja significaven un problema prou gros per a aquella colònia romana, inestable fins a la rebel·lió de Bar-Kochba (132-136?), que els va quasi aniquilar. Va ser crucificat a les nou del matí de l’actual Divendres Sant —equivalent al dia 14, o 15, del mes de Nisan segons el calendari hebreu—, i va morir a l’hora nona romana, és a dir, a les tres de la tarda; no de nit, com tothom suposa.

Quasi totes les biografies de Jesús s’han fet d’acord amb tres fonts: els tres evangelis sinòptics —el de Marc, el més antic, després els de Mateu i Lluc—, els dos llibres històrics del jueu hel·lenitzat Flavi Josep: les Antiguitats judaiques i La guerra dels jueus —la guerra que va comportar la destrucció del temple d’Herodes l’any 70 i la presa de Masada, últim reducte dels jueus durant aquella contesa—, i els passatges escrits per historiadors de Roma del segle I i II, Plini, Tàcit i Suetoni, encara que aquests tres parlen més del cristianisme, ja força consolidat, que de Jesús.

D’aquestes fonts, només podem creure en la veracitat dels textos dels historiadors. Avui ja ningú no discuteix que potser cap dels evangelistes va ser deixeble directe de Crist —Marc i Joan, per descomptat que no—, i que els tres evangelis sinòptics van ser escrits entre els anys 60 i 80, i el de Joan cap a l’any 100, o més tard. Això sí: l’evangeli de Marc, comparat textualment amb els de Mateu i Lluc, ofereix una llum molt clara sobre el fet que aquest evangelista, que potser va escriure en grec, va partir d’un protoevangeli mai descobert, escrit possiblement en la llengua de Jesús, és a dir, l’arameu, l’anomenat evangeli Q, inicial de la paraula alemanya Quelle, que vol dir font. Tot el que es narra en aquests tres evangelis són adaptacions dels primers cristians a dues coses: les referències messiàniques i apocalíptiques que es troben a l’Antic Testament, i l’amplificació desmesurada dels fets i prodigis de Jesús, sempre d’acord amb la tradició oriental de la figura del sóteros, salvador, o christós, ungit, epítets que escauen a figures tan diverses com Krishna —que també hauria estat crucificat per a redempció dels seus adeptes—, Buda, el déu egipci Osiris —nascut també de mare verge—, l’Atis dels frigis, el siríac Tammuz, els déus de Grècia Hèrcules, Apol·lo i Hermes, el Bacus romà, o Cir, rei de Pèrsia (vegeu T. W. Doane, Bible Myths and the Parallels in Other Religions). Dit això, avui no podem sinó recomanar als lectors dos llibres que presenten dues noves hipòtesis sobre la persona de Jesús.

El primer és el de Geza Vermes, The Changing Faces of Jesus (Londres, 2000); el segon és el de Josep Montserrat Torrents, Jesús, el galileo armado (Madrid, 2007). El de Vermes fa una sòlida investigació sobre els textos evangèlics i dels historiadors grecs i romans per arribar a la conclusió que el cristianisme no va ser fundat per Crist, sinó pels seus seguidors —sant Pau en especial—, i que Crist, com va passar amb d’altres regeneracionistes del segle I que no van fundar cap religió, només pretenia reformar un judaisme que es trobava en una crisi notable al seu temps, com també va ser el cas de la secta dels essenis, a la vora del mar Mort (“No he vingut a abolir la Llei, sinó a acomplir-la”, va dir Crist (Mt 5, 17).

El segon és un llibre igualment documentat, però més d’historiador que de filòleg, i postula que Crist, que sempre es va moure per terres de Galilea, hauria estat un seguidor del corrent independentista i violent dels zelotes —els que van resistir a Masada contra les forces repressores i d’ocupació de l’Estat, és a dir, Roma, fins a la mort. “No he vingut a portar la pau, sinó la guerra”, va dir Crist (Mt 10,34).

Els dos llibres són apassionants per a tota persona que sigui amiga de la història i de la filologia. Per als creients, és sobrer conèixer els detalls de la vida de Crist o la veracitat de les llegendes narrades als evangelis: la sola fides és més que suficient.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >