Selecciona Edició
Connecta’t

Nota pels escriptors en curs

El català de Caterina Albert és vivaratxo, arriba a faró sense estridències, és d’una eficàcia total, una festassa

Retrat de Caterina Albert.
Retrat de Caterina Albert.

Club Editor ha publicat el primer dels quatre volums que contindran tots els contes de la Víctor Català. Aplega els últims reculls que va escriure, quan Caterina Albert tenia vuitanta anys. Va ser una escriptora d’alta volada. Es diu de tu amb les vaques sagrades de la literatura universal —al marge que les vaques o els marmessors de les vaques potser no ho sàpiguen.

Afluixant el panegíric, la funció actual de Caterina Albert bé podria ser la d’ensenyar català als escriptors en curs. Veuran que la llengua disposa de més muscles que no pensaven. I sabran que ve d’antic, totes les coses tenien un nom. La Víctor, diu l’Enric Casasses, podia fer el que volia. Als escriptors en curs que tinguin interès per la llengua greixada, o esvelta, o si més no poderosa per senzilla, els contes de la Víctor els faran servei. Per observar els replecs d’un idioma oceànic, per apuntar en una llibreta les frases fetes que després d’ella ja no les va escriure mai més ningú, per morbo arqueològic.

El català de la Víctor és vivaratxo, arriba a faró sense estridències, és d’una eficàcia total, una festassa. No pas tots, no derrapem, però a la pila del greix dels escriptors en curs n’hi ha que, a còpia de cultivar una prosa de tofu, fada i gomosa, de carambola infesten les llibreries de cadàvers —i no té res a veure amb els gèneres. En el cas que la prosa morta per dins sigui una opció premeditada dels autors, callaríem, però el nas ens diu que uns quants no donen més de si. Fa l’efecte que per no gastar la paraula exacta, ni que sigui l’aproximada o almenys el geni que l’afilla, necessitin un paràgraf i un altre per dir el que la Víctor esbandia amb un parell de frases portentoses. Banda enllà d’estils prou sòlids, un s’esfereeix quan detecta que sengles escriptors en curs fins i tot fan servir mots el significat dels quals desconeixen. Un dels tics més habituals és escriure “cafarnaüm”.

És veritat que si s’escriu amb el català que no es parla, de seguida i si no s’ha paït el vocabulari la prosa sembla impostada. Es nota, sobretot, quan l’escriptor en curs fabrica diàlegs. Rara vegada l’encerta si de fer-los versemblants es tracta. Potser els personatges de la Víctor Català s’expressen d’una manera avui dia estrambòtica. Però són més creïbles que no pas la majoria de titelles que poblen les novel·les actuals: de com parlen un diria que surten de la Siri o del robot que no ens resol els problemes quan truquem a Vodafone.

La cosa no va doncs de copiar-li argúcies i lèxic a la Víctor Català. Més aviat va d’agafar-ne l’esperit i de projectar-lo sobre el present —dels escriptors en curs que se sentin artistes ambiciosos i no funcionaris de l’ambició. Un esperit que es concreta a ser molt exigent, perquè tot sembli esplèndid i normal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >