Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Debat d’avui, rancúnia d’ahir

El gran moment del debat ha estat el cara a cara entre Miquel Iceta i Ernest Maragall. Un vell contenciós amb la sensibilitat a flor de pell

Ernest Maragall es dirigeix a Miquel Iceta.
Ernest Maragall es dirigeix a Miquel Iceta.

M’ha caigut al damunt com una estació espacial xinesa a la deriva una frase de Xavier Domènech en la seva primera intervenció d’aquest dimecres: aquest és el tercer ple en una setmana. Mare meva, és veritat. La voràgine del dia a dia m’havia amagat la dura realitat: en menys de set dies, tres sessions sobre el mateix. Sobre més o menys el mateix. Plens convocats a correcuita, amb la immediatesa d’aquell grup de col·legues que improvisa gràcies al WhatsApp una sortida per anar a fer uns vins (si encara no existeix, s’imposa també crear un grup de WhatsApp de portaveus de partits amb el president Torrent per a tanta iniciativa exprés; encara que seria un grup d’aquests en què algú penja un dibuix graciós i rep un buit tenebrós com a resposta, o fins i tot una notificació d’algú que ha deixat el grup).

Hi havia propostes per declarar Puigdemont investible, per demanar la dimissió de Roger Torrent, o per llançar a la cara del PP el document del Comitè de Drets Humans de l’ONU sobre els drets polítics de Jordi Sànchez. Un document que sembla un ninot de ventríloc: cadascú li fa dir el que vol. El text admet a tràmit la denúncia de Jordi Sànchez sobre el seu dret a ser investit, però no entra a valorar-ne el contingut. Això sí, recorda –i aquesta és la perla– que els drets dels electes s’han de respectar. Els independentistes s’han acollit a aquesta frase amb devoció mariana –amb perdó– perquè, en efecte, algú ha considerat necessari recordar a l’Estat espanyol que ha de respectar els drets civils. De totes maneres, aquí tenim Israel –aquest referent per a tants nacionalistes catalans– per explicar-los amb quina alegria algú es pot passar per l’arc del triomf i el mur de les lamentacions les resolucions de l’ONU, i seguir amb aquella alegria.

Deu ser cosa de la meva edat, però crec que el gran moment del debat ha estat el cara a cara entre Miquel Iceta i Ernest Maragall. Un vell contenciós amb la sensibilitat a flor de pell. Contenciós del protoprocés, de l’any 2006, quan l’aparell del PSC va forçar la liquidació política de Pasqual Maragall impedint que es presentés a la reelecció com a president de la Generalitat. (Algun diputat d’avui ni tenia edat de votar, d’altres obrien el diari pel suplement de Cultura, i fins i tot algun per les pàgines d’Esports).

Ha estat duríssim Ernest Maragall, que atacava Iceta avui –“les seves paraules em sonen buides”– amb la ment posada en l’ahir. El socialista actual, molt ficat en el paper de dialogant, ha regatejat tot el que ha pogut; és més, s’ha permès tancar el cara a cara amb alguna cosa que sonava molt semblant a “aquest és el principi d’una bona amistat”. No s’hi posa per poc.

En les últimes hores, Iceta i Domènech competeixen per veure qui és més valent proposant un acord global. El comú ho ha concretat més: un Govern d’independents amb un mandat limitat en el temps. Hi ha grups que hi responen amb un comentari sorneguer, d’altres que no es permeten ni una debilitat que els suavitzi el gest d’ofesos, i uns tercers a qui els brillen els ulls en sentir la proposta, però intenten fingir una mica d’escepticisme, perquè sempre sobrevola el sorteig de “traïdor del mes”. Ja ho sabeu, “sempre toca”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >