Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Rebel·lió i violència

El llenguatge jurídic limita el sentit de les paraules i obliga a interpretar els fets

Accés a la presó d'Estremera.
Accés a la presó d'Estremera.

Són temps en què en els procediments judicials bé faríem amb comptar amb un lingüista, un lingüista forense, que possiblement tindria més feina que la resta de lletrats junts. Una llengua és un mecanisme d’una complexitat infinita, indispensable per a la comunicació humana però ple de paranys que faciliten, precisament, els efectes contraris, això és, la incomunicació, el desacord i el malentès. És fàcil que molts missatges siguin imprecisos perquè els mateixos mots comporten ambigüitats, i ultra els significats que les paraules continguin en la seva denotació, sempre ens quedarà la discrepància per la via de la connotació, que sovint és més poderosa en fer la interpretació dels missatges. Ja no importa tant què volen dir les paraules, sinó el que sembla que ens volen dir.

Justament perquè és el llenguatge (objectivat a través d’una llengua) l’instrument que ens permet comunicar-nos, la cultura jurídica occidental ha tingut la necessitat d’encotillar les paraules en termes compartits i identificables, unívocs, a fi de convertir un artefacte profundament imprecís i equívoc en una convenció col·lectiva que faciliti l’elaboració de codis comunitaris. Les paraules, doncs, deixen de voler dir el que volen dir, ja no atresoren el sentit que la història els ha donat, i passen a significar el que decidim entre tots. Així, en llengua general un robatori pot ser moltes coses (fins i tot un mal arbitratge en futbol), però en llenguatge jurídic haurà de ser només el que puguem demostrar com un furt amb violència.

No obstant això, i malgrat la precisió amb què es descriuen els termes en dret, el sentit últim de les paraules continua estant subjecte a la interpretació humana, i, per tant, dependrà de la profunditat del pou d’afectes, opinions i intencions de les parts implicades (advocats, fiscals, jutges, però també mitjans de comunicació), que fundaran les seves accions i decisions en l’encaix del seu relat amb l’expressió literal de la terminologia. Al darrere, doncs, de l’ús de paraules com fugat o exiliat aplicades a la mateixa persona no hi ha tan sols l’expressió d’una opinió sobre la conducta d’aquell individu amb relació a les lleis, sinó també la voluntat d’encabir aquesta conducta en un marc mental que distingeixi amb netedat entre l’acció delictiva punible i la reivindicació política legítima, i, de passada, alineï el receptor en una de les dues opcions.

Passa que, en tant que convenció fruit de l’acord, el llenguatge jurídic estableix unes restriccions tals a l’ús de les paraules que els matisos et poden fer trontollar tota l’arquitectura argumental i afectar l’acció judicial d’un estat de dret. Qualsevol que obri un diccionari general veurà que el que passa a Catalunya en els darrers anys té força elements de rebel·lió —si anem al sentit normal de rebel·lió (és a dir, “acció de rebel·lar-se”, i rebel·lar-se, “refusar l’obediència a una autoritat legítima”)—, com també de revolta, insurrecció o revolució (cadascú s’ho mirarà des del seu prisma), però és clar que no n’hi ha prou a obrir el diccionari: segons la llei, en una rebel·lió a més de d’anar contra el poder caldrà demostrar violència, un detall aparentment nimi que a Espanya marca la línia entre la llibertat i les dècades de presó.

En això estem ara. A interpretar els fets per la via de la percepció perquè encaixin amb el llenguatge preestablert, a judicar com un tumult el que podrien ser manifestacions espontànies, a creure que la violència, si no és explícita i evident, és en tot cas subjacent i, per tant, igualment un perill per a la comunitat. A construir significats que relliguin un relat sobre el qual bastir una acusació, un procés i una condemna. Caldrà veure ara, però, si traduït a altres llengües aquest relat també basteix una extradició.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ