Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

El pas

És a les mans dels partits independentistes decidir perseverar en les dinàmiques que ens han portat fins aquí o bé reconèixer els errors dels seus plantejaments

Protesta a Barcelona després de la detenció de Puigdemont.
Protesta a Barcelona després de la detenció de Puigdemont.

Han calgut rius de tinta per explicar com la situació política catalana ha arribat fins aquí (probablement els millors treballs han estat els de Jordi Amat i de Guillem Martínez), però si s’hagués de donar una definició sintètica es podria dir –sense renunciar, evidentment, a l’angle de la mirada de cadascú, però tampoc sense faltar a la veritat– que el conjunt de la crisi catalana és símptoma d’un daltabaix econòmic, social, cultural i institucional que s’ha manifestat en tres nivells, clarament interconnectats entre si.

En l'àmbit macro ens hem de situar en el marc de la gran crisi europea i mundial, i que és alhora econòmica, de representació i especialment, de confiança. La sensació de desprotecció ha impulsat les multiformes experiències polítiques de replegament, que tampoc han tingut totes les mateixes orientacions (fins i tot en el cas italià s’ha assistit a com tenien declinacions diferents al nord –la Lega– i al sud –el Moviment 5 Estrelles–) ni els mateixos objectius ni els mateixos rerefons culturals.

En l'àmbit de l’Estat és evident que la crisi catalana ens parla d’un Estat que s’ha demostrat fort, però d’un pacte polític que mostra les seves febleses: malgrat tot, no només hi ha més de dos milions de catalans que han impugnat de facto la Constitució del 1978, sinó que uns quants més arreu de l’Estat han vist (especialment en la seva primera fase, no pas ara quan estem ben lluny de l'anomenada "revolució dels somriures") una escletxa per a la superació dels equilibris llegats de la Transició. Alhora, en aquesta última fase (des del 2015 ençà) en el panorama estatal ha estat i és cada cop més el terreny de confrontació electoral entre la dreta tradicional del PP i l'emergent de Ciutadans.

Però sobretot ens hem de preguntar bé allò que ha estat el procés en l'àmbit català. Ha estat moltes coses alhora i no totes al mateix moment, ni tan sols amb la mateixa significació. Si va ser la manera d’expressar-se –genèrica, perquè, com va dir la Marina Subirats, disponible– de la indignació d’amplis sectors de la població, alhora va ser un mecanisme de conservació dels equilibris existents, en el moment en el qual qui va acabar gestionant, pilotant, dirigint i en definitiva domesticant, per a uns interessos concrets, aquesta indignació van ser les mateixes forces polítiques que van ser corresponsables de la seva existència: el 2012 governaven les mateixes forces polítiques que han governat fins a l’octubre del 2017, abans de l'aplicació del 155 i en bona part els últims cinc anys han estat també la història de l'aferrissada competència entre elles, disputant-se un gruix d’electorat catalanista tradicional mutant cap a aquest nou independentisme. També el procés va ser una gegantina politització –aviat s’haurà d’estudiar exactament al voltant de quins valors i cultura política de sectors socials abans no mobilitzats: molta gent que abans d’aquell moment probablement no s’havia ni tan sols plantejat participar en una manifestació o bé afiliar-se a una organització amb objectius polítics.

Si pel que fa al quadre internacional i estatal el marc ha seguit els camins que s’albiraven (es pot –i s’ha– de debatre i criticar les mesures concretes adoptades pels jutges, així com les ingerències del Govern central, però es podia pensar que un Estat de la UE no prengués la iniciativa en contra d’una desobediència institucional?), els últims mesos –que culminen ara amb la detenció de Puigdemont–, han estat especialment intensos pel que fa el tauler català, en molts sentits, i no només estrictament polítics. Han demostrat la inconsistència i la temeritat del projecte dels partits polítics independentistes, les seves lluites internes, el seu poc sentit institucional i l'absoluta incapacitat d’escoltar i comprendre una bona meitat del país afavorint una divisió sense precedents. Certament la judicialització i la competència per la dreta de PP i Cs –i la incompareixença en el debat del PSOE–, no han afavorit de cap de les maneres una evolució positiva del conflicte. Però aquests són elements respecte als quals des de Barcelona es pot fer poc.

Allò que és a les mans dels partits independentistes és decidir perseverar en les dinàmiques que ens han portat fins aquí o bé fer el pas de reconèixer límits i errors dels seus plantejaments estratègics, deixar l'èpica en un calaix i tornar a fer política. S’entén que és un pas difícil, que d’entrada provoca vertigen. Té costos polítics i –en la situació límit en la qual ens trobem– per a molts dirigents de l'independentisme, fins i tot humans. En els propers dies sortirem de dubtes: èpica o política. Esperant que es faci el pas. Per tornar a poder caminar tots plegats.

Paola Lo Cascio és historiadora i politòloga.