Selecciona Edició
Connecta’t

La ‘Commedia dell’arte’ com a “alternativa de l’alternativa”

La sala Fènix, al Raval, celebra el seu cinquè aniversari fidel als seus principis de teatre creatiu i implicat

La família Cabezas, a l'escenari de la Fènix.
La família Cabezas, a l'escenari de la Fènix.

El març del 2013, fent (massa) poc soroll, va obrir les portes la sala Fènix, al cor del Raval. “Era una mala època, però jo què sabia…?”, reconeix ara Felipe Cabezas (Viña del Mar, Xile, 1979), alma mater d'aquest petit espai teatral de menys de 50 butaques que celebra el seu cinquè aniversari havent-se fet un lloc en l'escena barcelonina. “Ara, amb les dades d'Adetca a la mà, sabem que el millor hauria estat obrir a la tardor, quan l'ocupació mitjana a les sales de Barcelona supera el 65%”. Les coses no van acabar de funcionar en aquell terç de temporada que afrontaven com a bateig però, a poc a poc, van anar millorant. “Hem arribat a 11.000 espectadors en aquests cinc anys, dels quals 7.000 han estat en els espectacles familiars, que són marca de la casa”, explica.

“Teatre creatiu i lúdic que dona molta importància a la imatge”, s'aventura a definir Cabezas. “Mantenim tot el pes del text, però espremem emocions alternatives a la paraula: ombres, marionetes, gestos, mim, màscares. Llenguatges poc convencionals. Ens apropem a la Commedia dell’arte”. Aquest és el segell de la Fènix, que programa, almenys, una producció pròpia cada any.

Cabezas va arribar a Barcelona el 2002 havent fet la mili del teatre al seu Xile natal, i a Europa es va apropar al teatre visual amb Berty Tovías: màscara, pantomima, teatre gestual… A Itàlia, amb el mestre Antonio Fava, es va especialitzar en la Commedia dell’arte i és un dels promotors del dia mundial d'aquest gènere de teatre popular que, en paraules de Cabezas, “és una manera d'entendre el teatre i, per tant, de reflexionar sobre l'home i els seus problemes”.

“La Commedia dell’arte, en el Renaixement, innovava, evolucionava, aportava coses noves. Si ara només féssim el que ells feien llavors, no evolucionaríem i deixaria de ser Commedia dell’arte. Per això cal adaptar-la a l'actualitat”, explica Cabezas. Així es reconeix també en l'obra més recent de l'autor, El bufó del rei Lear, que no és cap personatge de la Commedia (Arlequí, Pulcinella, Pantalone, el Capità…), però que respira aquesta atmosfera. “Vull dir que el gènere segueix viu, però s'ha de seguir adaptant. El gran esperit era el risc i ho ha de seguir sent”, assegura.

Les màscares, senyal d'identitat de la Fènix. ampliar foto
Les màscares, senyal d'identitat de la Fènix.

El risc, sovint, es troba en la implicació. “Em va marcar l'1-O, no ho nego”, explica Cabezas. “I així ho expresso a través del personatge del bufó: parla dels fets però sense donar noms. Són les velles tècniques dels joglars, que no necessitaven explicitar certes coses, en tenien prou amb una picada d'ullet, amb allò del ‘tu ja m'entens’. I en això, el geni és el meu admirat Darío Fo”.

Felipe Cabezas va escriure el 2008 el seu primer monòleg, L’ultima notte del capitano, obra amb la qual anys més tard, després d'haver-la representat també fora d'Espanya, inauguraria la Fènix. Entre el 2010 i el 2013 va presentar els seus textos al Círcol Maldà, que dirigia Pep Tosar, amb qui ha seguit col·laborant. Després de les complicacions dels primers mesos de la sala, la temporada 2013-2014 va ser la de la consolidació. En la programació principal, els dijous es va afegir el cabaret i els caps de setmana es va seguir apostant per la programació familiar. Cursos, tallers i exposicions relacionades amb l'espectacle en cartell –al vestíbul de la sala– van acabar de donar-li al teatre aquest toc inquiet. “L'èxit de Cabaret Victoria [basat en la literatura fantàstica del segle XIX, a ritme de musical, amb màscares, gestos i ombres], que hem reposat diverses vegades i amb el qual seguim tenint bolos, ens va animar a seguir”, diu el director de la sala.

Des de llavors, la progressió ha estat constant. “Crec que el que millor ha funcionat és El bufó del rei Lear [ha estat en cartell fins a aquest mes] i la millor temporada, aquesta”, sosté Cabezas. Són habituals de la Fènix la companyia del clown Carlo Mo, la del marionetista Jordi Bertran, el mateix Pep Tosar, Alba Valldaura (que hem vist en la recent reposició de Mary Frankenstein Shelley)… “Ens hem creat un públic fix, tenint en compte que programem molt en castellà. Això ens atreu força estrangers residents a Barcelona: italians, anglesos i francesos, sobretot”.

Aquest estil teatral ha convertit la Fènix en el que Cabezas anomena “l'alternativa de l'alternativa”. Es refereix al fet que l'escena actual a la ciutat es basa en tres característiques: “Teatre de text, contemporani i en català. Després hi ha les anomenades sales alternatives (Antic Teatre, Hiroshima…), que exploten noves tendències i nous llenguatges teatrals. I més enllà, hi som nosaltres, no? que recuperem velles tendències i vells llenguatges sense deixar d'actualitzar-los”.

Submergit en les xarxes de la burocràcia a la recerca de subvencions públiques que no sempre arriben (aquesta última temporada, pràcticament tota la programació s'ha pagat de la butxaca de la sala), la Fènix segueix fidel als seus principis. “La nostra fi és cultural, no comercial”, proclama Felipe Cabezas. “L'oci és matar el temps; la cultura és aprofitar-lo”.

Qüestió d’identitat

Felipe Cabezas té en ment dues produccions amb vista a la temporada vinent. Una està basada en contes de terror escrits per dones; l'altra és un monòleg sobre l'Odissea, “una obra tan ingent, tan complicada i tan lliure que dona motiu al fet que cadascú en faci la seva pròpia versió”. Ell l'aprofitarà per parlar de la identitat: “Explicaré la meva història com a barceloní compromès amb Barcelona, on no he nascut però on he decidit que vull morir”. La ciutat en la qual han nascut els seus dos fills (immersos, també, en el dia a dia del teatre). “Em sento tan barceloní com Rubianes o el Gato Pérez. O com el meu compatriota Roberto Bolaño, no?”. Perquè… de debò importa d'on sigui la gent? A Londres o a Nova York ni tan sols els ho pregunten”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >