Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Tornem a la lluita antifranquista

Liquidat el processisme, passem a una nova etapa retroactiva i revolucionària sota la direcció de la CUP

Roger Torrent, president del Parlament, i Carles Riera, de la CUP.
Roger Torrent, president del Parlament, i Carles Riera, de la CUP.

El procés s’ha acabat. Ho va dir Carles Riera, el portaveu de la CUP, aquest passat dijous i amb gran solemnitat a la tribuna del Parlament. Tothom li ha fet cas, fins i tot els qui es negaven a l'evidència des de l'independentisme tenaç i obstinat. És lògic, ja que és la CUP qui ha marcat el ritme i l'agenda des del gener de 2016, quan va acceptar Carles Puigdemont com a president i va descartar Artur Mas. I és la CUP qui ara mana aturar.

Entrem en una nova fase, d'horitzons tan desconeguts i arriscats com els anteriors, en què qui mana ha expressat ja el seu desinterès per governar la despreciable autonomia d'un Estat en regressió democràtica i menys encara alimentar les quimeres de consultes legals i acordades o de negociacions i pactes amb Madrid, com albergaven d'una o altra forma les forces centrals de l’independentisme, al cap i a la fi els autèntics processistes.

Els objectius estratègics plantejats en fases anteriors, l'exercici del dret a decidir i la pròpia constitució d'un Estat propi o independent, han quedat superats. Per inabastables, és clar. Però també per la radicalitat i, alhora, la simplicitat de l'objectiu que ara els substitueix: la democràcia, a la que es dóna per liquidada a Catalunya i en bona lògica a Espanya.

El salt a la nova fase no s'ha produït de cop. Va començar l'1-0 amb l'acció de les forces de l'ordre per impedir la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per a la independència de Catalunya, però s'ha enervat amb el processament per rebel·lia i l'empresonament de la cúpula del moviment independentista, que ha estat denunciat pels afectats com un retorn a la dictadura.

L'alegria entre els dirigents de la CUP, especialment els més veterans, és tan intensa com la tristesa dels qui són aquests dies a la presó. La CUP no té presos, i la seva única 'exiliada' no ho és per necessitat -no hi ha ni tan sols càrrecs seriosos contra Anna Gabriel—sinó per la seva lliure opció, justificativa de la radicalitat d'unes posicions que graviten sobre l'eventual llibertat dels empresonats provisionalment. Aquesta responsabilitat sobre la llibertat de les persones la comparteix, per cert, amb els fugits de la primera hora, especialment amb Puigdemont, el comportament del qual va condicionar sense cap dubte l'actitud de la justícia a l'hora de decretar presons preventives.

La nova fase es caracteritza pels seus intensos efectes retroactius. La democràcia espanyola i l'autogovern de Catalunya eren una ficció que ha quedat desemmascarada. La transició, una vergonyosa conjura de repartiment de poder entre franquistes i antifranquistes traïdors a la seva causa. Apareix altre cop, ressuscita, el franquisme nu com a identitat autèntica d'Espanya, del seu Estat i, sobretot, de la Monarquia.

Ja que no es va poder fer un referèndum d'independència internacionalment reconegut, ja que tampoc es va poder proclamar ni aconseguir la República Catalana, ara es tracta de derrocar el règim franquista i proclamar la República que la CUP ha imaginat, més a prop de Veneçuela que de Singapur, per descomptat. Finalitzar d'una vegada amb el procés i amb el processisme i recuperar així la tasca pendent que la generació revolucionària de la transició va deixar pendent.

Contribueixen intensament a la construcció de la nova dinàmica antifranquista les experiències de la ciutadania independentista entre octubre i març, entre la repressió del referèndum i el processament per rebel·lió dels seus dirigents. Una gran quantitat de líders i militants independentistes han tingut l'oportunitat en aquests mesos de superar el llarg moment festiu i folklòric de les Diades estelades per incorporar a les seves pròpies biografies experiències de clandestinitat, resistència, violència policíaca i finalment presó i exili.

Un cop invocat el fantasma i aconseguit que es faci realitat, el problema consisteix en aconseguir que es quedi, retenir-lo. I el drama és que això només es pot fer ara sota el lideratge de la CUP. L'objectiu fins ara no era realment la república. I si ho era, a la vista està que hi havia plena consciència de la manca d’instruments per fer-la realitat. Les úniques forces realment existents van servir per arribar extenuats a una mera declaració sense conseqüències. L’estampida i la inacció governamental que van seguir indiquen que les esmentades conseqüències les havia de posar el govern de Rajoy. Com així es va fer.

El que amb tant esforç i obstinació es buscava, per tant, era la suspensió de l'autonomia, i podia ser de la forma més poderosa que es podia imaginar: aplicació del 155, detencions i processos que permetrien de cop proclamar el retorn del franquisme, ja que la proclamació de la República no es traduïa en cap mena d’efecte pràctic.

El retorn del franquisme uneix momentàniament els independentistes, però és clarament insuficient perquè no resol ni un sol dels dilemes de futur. Serveix per donar el cop de peu cap endavant, i potser per intentar arribar així, en aquestes penoses condicions, fins a les municipals, però no per governar. No amaga en cap cas la derrota ni la nuesa del processisme, liquidat i enterrat, sense horitzó ni perspectives, sense programa ni idees per ampliar la base que no sigui afegir-se disciplinadament a la desfilada revolucionària darrera de les banderes insurreccionals de la CUP.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >