Selecciona Edició
Connecta’t

Fantasia, bellesa i risc

Èxit de la presentació a Barcelona del Cirque du Soleil amb ‘Totem’, una esplèndida demostració d'imaginació

Un moment de 'Totem', l'espectacle del Cirque du Soleil.
Un moment de 'Totem', l'espectacle del Cirque du Soleil.

En un ambient que no convidava precisament a anar al circ van arrencar divendres a la nit les representacions a Barcelona de Totem, el nou espectacle del Cirque du Soleil que recala a la ciutat (Districte Cultura de L'Hospitalet, fins al 20 de maig). La crispada situació a l'exterior per les noves detencions es va traslladar en els moments inicials a l'interior de la gran carpa blanca amb crits de "llibertat presos polítics" que van ser corejats per una bona part del públic. La conjuntura va provocar també que l'estrena barcelonina quedés deslluïda com a acte social, amb molt poca presència de rostres populars i gairebé absoluta de polítics. A l'esperit preocupat de la vetllada va contribuir el tràgic record de la recent caiguda mortal de l'acròbata Yann Arnaud mentre representava un altre muntatge de la companyia, Volta, a Tampa, Florida, i que va ser recordat per megafonia abans de començar la funció.

Dit això, des del punt de vista de l'espectacle, la festa va ser completa. Totem és una creació magnífica, plena d'espectacularitat, imaginació, màgia i proeses físiques, embolcallada en una esplèndida teatralitat, una història que transcendeix l'estètica una miqueta buida, ensucrada i fins i tot cursi que ha caracteritzat altres produccions del Cirque du Soleil. Cal donar el mèrit especialment a l'autor i director de l'espectacle, el gran Robert Lepage, vell conegut del públic teatral barceloní. El muntatge, sense perdre el segell de qualitat i la luxosa producció, amb el fastuós desplegament de tecnologia (la cúpula d'ossos, aquesta rampa que es desplega com un ésser viu o la cua d'un drac, les projeccions que converteixen el terra en mar) que caracteritza la companyia canadenca, té una mica de tornada als orígens circenses, amb el focus posat en l'audàcia i en fer-la encara més difícil.

Totem se centra especialment en el tema de l'evolució i fa aparèixer, encara que res l’identifiqui, Darwin (“El Científic”) assistit per un cap de pista ecologista i crack del diàbolo, en un simpàtic batibull pel qual passen també micos i homínids sortits de 2001 y d’En busca del fuego (molt graciós el gag en què formen la famosa imatge de la línia evolutiva del simi a l'executiu), els personatges emblemàtics del qual són una espècie (i valgui la paraula) d'humanoides amfibis virtuosos de la barra fixa que semblen sorgits d'una fantasia colorista i vitalista (si això fos possible) de Lovecraft. Alguns d'aquests batracis que saltironegen en un feliç pantà primordial estan inspirats visualment en salamandres o en les famoses i vistoses granotetes punta de fletxa de l’Amèrica Central i del Sud. És destacable un ésser impressionant cobert per un bodi i malles fets amb milers de vidres reflectors i que baixa de la cúpula de la carpa, on sembla que visqui, per portar l'espurna de la vida a la Terra.

L'altra gran línia argumental de Totem són les cultures ameríndies personificades en personatges que al·ludeixen a diferents tribus, de les planes, dels boscos o dels conreadors, sortits d'un western o dels relleus de Palenque, i que amb els seus balls, cants i tambors componen en bona part la banda sonora de l'espectacle.

El públic va aplaudir d'allò més, i més encara quan els artistes van elevar les mans al cel de la carpa

En tot cas, Totem no té en realitat cap altre fil argumental que la sorpresa i la bellesa. També l'humor, amb uns pallassos realment molt divertits entre els quals destaquen Valentino, entranyable i provocateur hortera italià que s'insinua a les mamàs i fa les delícies dels nens i El Pescador, amb l'entossudida serietat d'un Buster Keaton. L'escena en què el segon tripula una llanxa i el segon fa esquí aquàtic és antològica.

És difícil destacar un número circense en un programa en el qual tots són sensacionals i posen sovint l'ai a les goles i el cor en un puny. Les noies sobre alts monocicles que recullen bols metàl·lics en els seus caps, la inimitable (!) contorsionista, els boníssims acròbates de barra russa caracteritzats d'extraterrestres fosforescents amb escafandres, el Tarzan antipodista... Però si n’hem de mencionar alguns són els que solquen el cel de la carpa: el vertiginós trio amb les anelles, el duo de trapezistes. Després del que va passar a Florida cal tenir coratge per pujar allà dalt. Es va poder percebre una preocupació per la seguretat a l’hora de recol·locar els tècnics un petit matalàs.

L'única cosa que no va funcionar gaire bé va ser el quadre multicultural amb aire flamenc i toros: probablement no era el dia.

Si cal endur-se una imatge d'aquest entusiasmant mosaic molts escollirien el número dels patinadors acrobàtics pèl-roges, ell un guerrer i ella una bellíssima princesa de la seva tribu, potser cherokee, que arriben i marxen en una canoa que es mou màgicament per uns ràpids salvatges, pur L’últim mohicà...

El públic va aplaudir d'allò més i encara més quan els artistes van elevar les mans, en senyal d'homenatge, al cel de la carpa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >