Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Buscar una sortida

Un problema polític s’ha convertit en judicial i a Rajoy se li escapa de les mans. El que marca els temps polítics no és el Govern espanyol sinó el jutge Llarena

Carles Riera, en el ple d'investidura aquest dijous.
Carles Riera, en el ple d'investidura aquest dijous. Getty

Deia Kepa Aulestia, a Cornellà, que quan hi ha un problema sense solució cal buscar alguna sortida que permeti solucionar-lo més endavant. Per contra, quan ni tan sols es busca aquesta sortida, el problema s’enquista i es gangrena. I som en aquest punt. Com a suma i confluència d’irresponsabilitats sense fi. Seria paradoxal que finalment fos la CUP qui tanqués el cicle de tres mesos en què l’entestament d’un sector de l’independentisme va camí de convertir el seu èxit del 21-D en un fracàs. La CUP passa a l’oposició: canvi d’etapa. Cal emprendre un temps nou amb una altra majoria de govern.

L’independentisme viu penjat d’una triple fantasia: la faula que si tens la raó i la bondat democràtica de part teva, tota la resta es dona per si sol, com si la política fos una justa poètica, en comptes d’una lluita pel poder; la confiança en la reacció internacional, que mai arriba; i l’espera de la insurrecció impossible. Des d’aquest núvol, el món es perd fàcilment de vista. I així l’estratègia de les grans fites, moments en què s’havia d’obrir la porta del cel, ha conduït inexorablement a la frustració, als tribunals, a l’impasse actual. La deessa fortuna –o la baixa autoestima del poder institucional espanyol, per dir-ho a la manera de Keith Lowe– va regalar una triple oportunitat quan ja s’era a tocar del precipici: tres moments per convocar eleccions. A Puigdemont li van tremolar les cames cada vegada (un anunci de la fugida que després va protagonitzar): abans de l’1 d’octubre; el dia 2, després de la maldestra actuació del Govern espanyol, i el 26 d’octubre. I el que podia ser plataforma per a una nova fase d’acumulació de forces es va convertir en una desbandada.

Aquesta estratègia ha anat paral·lela a la d’un Govern espanyol que, encara abrigallat pel Parlament i per l’establishment, no ha tingut mai la valentia d’afrontar políticament el problema. S’ha encongit. I, amb l’ajuda de bona part de l’aparell mediàtic, ha deixat que passés el temps anunciant en cada estació que l’independentisme anava la deriva i que s’enfonsaria tot sol. I, no obstant això, el 21 de desembre tornava intacte a les urnes. Deia Pierre Assouline, en aquest mateix diari, que “és increïble fins a quin punt un cap de govern pot estar tan immòbil. No conec un cas igual”. Des del primer moment, Rajoy va optar pel desistiment de responsabilitats i la subrogació de funcions en la justícia i ara es paguen les conseqüències. Un problema polític s’ha convertit en judicial i a Rajoy se li escapa de les mans. El que marca els temps polítics no és el Govern espanyol sinó el jutge Llarena.

El resultat és que ens trobem en una espiral que no s’acaba mai. Una part de l’independentisme es nega a assumir el que, fantasies a banda, el moment demana: buscar un candidat no susceptible d’esmena judicial, perquè, com diu Junqueras, “és hora de formar govern ja”. I no es pot tenir un president sota tutela. La resistència, l’últim mite independentista proclamat des de Brussel·les, anteposa els gestos de confrontació a la recuperació de les institucions i al pas a una estratègia possibilista. Cal saber distingir entre fer política i jugar a fer política. Jugant seguim ancorats a la mateixa casella, entregats a una cantarella que ja avorreix. Just iniciat el pla C ja s’està buscant el D. Però cada vegada amb menys marge, amb més risc de perdre-ho tot en l’obsessió narcisista d’uns pocs.

Jugar a fer política, deia Sartre, és l’expressió de la mala fe. I els uns i els altres, de Rajoy a Puigdemont, han jugat tant que han tancat les sortides. No obstant això, cal buscar-ne. En cas contrari, que ningú es faci il·lusions: Catalunya en pot sortir molt tocada, però Espanya també. El desplegament dels aparells repressius de l’Estat per resoldre un problema polític és, per sobre de tot, una expressió de feblesa del Govern i de la política espanyola en el seu conjunt. El president Rajoy es nega a participar en una reunió de la Unió Europea amb els països balcànics per la presència de Kosovo. Ni al seu principal enemic se li acudiria un gest que només transmet inseguretat i acomplexament. El fantasma de Catalunya causa estralls.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ