Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Els uns

Fracassat de moment el projecte estatista impulsat per aquestes elits, la seva necessitat crematística es canalitzarà després de formar-se govern cap a la conquesta de l’espai municipal

Carles Puigdemont el 21 d'abril del 2017.
Carles Puigdemont el 21 d'abril del 2017. efe

Deuen haver llegit que el 155 va destituir prop de 250 càrrecs de confiança mentre que un nombre similar, en lloc de rebel·lar-se, no acatar el dictat del Govern del PP i posar-lo en un compromís, ha seguit a l’Administració catalana perquè les direccions dels seus respectius partits així els ho han demanat “per responsabilitat”. S’han quedat per advertir la ciutadania d’una nevada, perquè no es descontroli el trànsit, per a les inscripcions escolars i, tal com van les coses, per organitzar les proves d’accés a la universitat. Vaja, que, tot i que s’ha titllat els dirigents independentistes d’irresponsables, la revolució de classes mitjanes s’impulsa des de la sensatesa. Convindran que el mateix concepte de revolució, amb somriures o llàgrimes, és antagònic al de responsabilitat. És, precisament per això, que el procés no ha anat gaire lluny.

La qüestió és que, com vostès saben, la realitat és molt més prosaica i als quarters d’hivern hi fa molt fred. S’imaginen els 250 càrrecs restants a la intempèrie renunciant voluntàriament a la seva gens menyspreable nòmina? Conceben els partits avalant les seves dimissions i, per tant, sacrificant els pessics que s’enduen dels seus respectius sous —pràctica comú, d’altra banda, en totes les formacions—? Jo tampoc. I és que, com diria Nick Carraway, l’impagable confessor de Jay Gatsby, “els joves no sorgeixen fredament d’enlloc i es compren un palau a l’estret de Long Island”.

No es deixin entabanar. La crisi econòmica, veritable desencadenant del procés, ha estancat les expectatives professionals i salarials d’un sector molt format que tindria en àmbits com l’universitari i les professions liberals la seva sortida laboral natural. D’aquí l’interès de muscular l’Administració catalana en forma d’Estat. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la recentralització iniciada amb el segon govern d’Aznar no van ser l’epicentre de la revolta, encara que s’hagi venut així, però van contribuir a la necessitat d’Estat.

Observin el perfil dels diputats de Junts per Catalunya, el PDeCAT i ERC. Són molts els titulats universitaris. En els dos últims grups la majoria dels electes ja han treballat a l’Administració catalana —en molts casos mai en altres llocs—. L’allau de figures que pertanyen a JxCat, i els que s’adheriran a aquest moviment, tenen un perfil una mica diferent. Alguns, entenguin que simplifiqui, procedeixen de les files convergents o republicanes, on han assumit que no tindrien el recorregut polític que desitjaven, també de partits sobiranistes que no van prosperar, altres de l’agitació cultural, de l’àmbit universitari precari i encara alguns a qui la universitat els ha quedat petita.

Deixin per un moment de banda el prejudici que suposa que la gent de carreres tècniques o experimentals no és donada a la dialèctica i preguntin-se per què els seus perfils estan tan poc representats a les llistes. Potser perquè els seus sectors professionals els permeten més progressió laboral? Mirin, Barcelona té un important clúster biomèdic i forma enginyers contractats per empreses mundials capdavanteres, però en l’àmbit humanístic la realitat és molt diferent. Per a periodistes, historiadors, filòlegs, professors d’universitat (de lletres), politòlegs i similars, Barcelona és, fins que no es demostri el contrari, una capital de províncies, gran, però poca cosa més. Si treballen en català, encara ho tenen més pelut. El mercat és limitat i l’única manera de superar el sostre de vidre és passar-se al castellà —on tampoc és fàcil entrar— o a l’anglès —pitjor encara— o potser buscar altres horitzons lluny de l’agradable vida mediterrània. Per aquest motiu, alguns d’aquests perfils, els uns, han acabat conformant la intelligentsia catalanista, avui majoritàriament independentista, i fent el salt, d’altra banda de manera molt lícita, a buscar una exposició social a través de càrrecs de l’anomenada societat civil i professional (salarial) a través de l’Administració catalana.

Fracassat de moment el projecte estatista impulsat per aquestes elits, la seva necessitat crematística es canalitzarà després de formar-se govern cap a la conquesta de l’espai municipal. Per això, els comicis del 2019 seran els menys municipalistes des dels del 1931. Veuran en les llistes perfils inversemblants i en alguns casos retornats de Barcelona. El mateix passarà amb Ciutadans, que formarà candidatures amb els descontents del PP, el PSC i CiU. Aquests, els altres, com vaig explicar en l’article anterior, canalitzaran cap a l’àmbit local el seu fracassat assalt a la Generalitat. Amb discursos polítics diferents són dues cares d’una mateixa moneda. Fa uns dies el sempre perspicaç Antoni Fernández Teixidó exclamava “autonomia o revolució!”. Ni una cosa ni l’altra, estimat: “Promoció!”.

MÉS INFORMACIÓ