Selecciona Edició
Connecta’t

Pamuk, buscant nous ponts

Dos dels seus llibres ara traduïts permeten veure les seves dues forces rectores: cor i fabulació

Orhan Pamuk, un Janus literari: guaitant a dos mons en principi irreconciliables
Orhan Pamuk, un Janus literari: guaitant a dos mons en principi irreconciliables

El narrador arquetípic de les novel·les d’Orhan Pamuk (Istanbul, 1952) —que acostuma a parlar en primera persona— l’hem d’imaginar en una posició fronterera, un peu a cada banda, o com la divinitat romana Janus, guaitant cap a tots dos costats. Els mons, suposadament paral·lels i irreconciliables però en el fons connectats i mútuament influïts, són de naturalesa diversa: la fantasia i la realitat, Occident i Orient, la fe i la racionalitat, la tradició i la modernitat, la literatura i la vida… Mostrar el caràcter inextricable d’aquelles entitats que ens entestem a separar, per motius sobretot polítics i culturals, és probablement la principal raó de ser dels seus llibres. Hi ha dues lingua franca, ens ve a dir: la del cor i la de la fabulació. L’amor i la necessitat d’històries ens igualen, forces universals que superen qualsevol escletxa. La fortuna editorial ens permet atendre a aquestes forces rectores —i pensar en la seva possible evolució— en coincidir a les llibreries una de les seves novel·les cabdals (i més lliures), La vida nova, i la més recent i una de les més ortodoxes, La dona pèl-roja, separades per més de vint anys.

Encomanant-se en la mateixa mesura a llegendes que a relats iniciàtics d’aventures i a autors com Italo Calvino o Borges, Pamuk va fer de La vida nova una mena de tractat dels fonaments de la seva obra fins al moment, condensat en les frases d’obertura dels dos primers capítols: “Un dia vaig llegir un llibre i em va canviar la vida. Des de les primeres pàgines vaig percebre amb tanta intensitat la força del llibre, que vaig sentir que el cos se’m separava de la cadira i de la taula davant la qual estava assegut” / “L’endemà em vaig enamorar. L’amor era tan trasbalsador com la llum que havia emanat del llibre i m’havia batut de ple a la cara, i, amb tot el seu pes, em demostrava que la meva vida ja havia sortit de la seva via”.

Endinsant-se en una atmosfera irreal, plena d’intuïcions fugisseres i amenaces indefinides, el jove Osman Bey creua Turquia empès per dos enigmes: la dona que estima i el llibre que el supera.

Després de continuar explorant camins avantguardistes i ambients de perfil oníric a les novel·les següents —Em dic vermell, Neu—, Pamuk va fer un canvi de rumb cap a una ortodòxia marcada per un naturalisme malenconiós amb Istanbul i El museu de la Innocència. Ara, La dona pèl-roja es pot entendre com un llibre pont entre totes dues etapes (pont d’un mestre en la construcció de ponts, com hem vist, alhora que, de nou, una frase inicial marca l’esperit del llibre, en aquest cas la lluita entre somni i realitat: “Jo volia ser escriptor, però després dels fets que em disposo a descriure, vaig estudiar enginyeria geològica”).

La primera part de l’obra, emmarcada en la joventut del protagonista, quan un estiu treballa amb un mestre constructor de pous als afores d’una ciutat propera a Istanbul, on cau rendit als peus d’una artista de teatre, parla de culpa i de desig. A la segona, quan d’adult és un contractista d’èxit, assistim a la persecució a la qual el sotmeten neguitosos interrogants del passat i els buits que hi deixen. Amb tot, el tema troncal de la novel·la és la paternitat —la biològica, la substitutiva i la fantasmàtica— que l’autor articula teòricament recorrent a un text de la tradició occidental (el mite d’Edip de Sòfocles) i un altre de la tradició oriental (la tragèdia de Rostam i Sohrab, inclosa a l’epopeia Shahnameh, del poeta persa Ferdowsi), centrats en un parricidi i un filicidi, respectivament.

El Pamuk denunciatiu no perd ocasió de treure el cap per lamentar el creixent autoritarisme del govern turc —amb l’efecte derivat d’enfrontar el jovent al dilema de ser un fill obedient o bé adoptar costums occidentals— i alhora el creixement monstruós d’una ciutat que ha perdut la vida de barri. Són molts els fronts oberts i també les tensions entre pulsió narrativa i dissertació crítica perquè la novel·la acabi de ser del tot compacta, com si l’autor hagués volgut posicionar-se en una frontera personal, aquella des de la qual fer proves incorporant elements de les seves dues fases literàries bàsiques. Una jugada per moments brillant i per moments fallida d’un Pamuk lleugerament menor o en trànsit cap a nous horitzons literaris.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >