Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Exèquies sense convicció

Jordi Turull ha pujat a la tribuna amb ganes de passar el tràngol de la manera més ràpida possible

Jordi Turull, durant el seu debat d'investidura al Parlament.
Jordi Turull, durant el seu debat d'investidura al Parlament.

He escoltat en aquest Parlament recitats d'articles i subapartats del reglament més il·lusionants que el discurs d'investidura de Jordi Turull. Si el to d'una intervenció d'un candidat a president té alguna proporcionalitat amb el grau d'embranzida social i política d'un país, creieu-me, estem molt pitjor del que ningú es pot imaginar. El candidat de Junts per Catalunya ha pujat a la tribuna amb ganes de passar el tràngol de la manera més ràpida possible. El missatge implícit que llançava en cadascuna de les seves frases era: “Senyor, aparta de mi aquest calze”.

La part inicial del discurs ha rebentat el topicòmetre noucentista: pau i treva, seny i rauxa, la feina ben feta, som gent d’entesa, aixequem castells… faltaven algunes il·lustracions de Pilarín Bayés. Però quan ha arribat el torn de la proteïna, el programa de govern, el candidat no s'ha rearmat amb nou vigor, al contrari: el recitat de projectes, a part de poc sorprenent –d'acord amb les dificultats reals d'aplicar-lo, de moment, s'ha mogut en una cadència sense ritme, de to descendent, molt similar a aquestes exèquies funeràries rutinàries amb les quals els capellans del torn d'ofici –existeix aquest concepte, com en els advocats?– agreugen amb una càrrega de cansament la tristesa dels familiars del difunt. Tots hem assistit a un funeral d'aquest tipus, i tots ens hem plantejat que semblen una crida implícita –i entusiasta– a l'apostasia immediata i militant.

De la mateixa manera, el discurs de Turull, més que intentar convèncer algú dubitatiu, si és que n'hi ha, era una invitació a despenjar-se del projecte comú. De tal manera es va imposar la monotonia que fins i tot els seus, els diputats de Junts per Catalunya, es van oblidar del protocol d'anar aplaudint a ritmes periòdics per mantenir els ànims. És clar, no n'hi ha gaires, d'ànims per mantenir, amb l'expectativa d'una derrota cantada i, potser, amb el cap del candidat a la compareixença de divendres davant del jutge del Suprem, que juga a ser Jutge Suprem.

A les llotges de convidats hi havia molts rostres com d'estar assistint a una obra de teatre conceptual en búlgar antic. El cap de files d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, va estar a punt de salvar-se, perquè no portava invitació i no el deixaven entrar a l'hemicicle. Per un moment vaig pensar que el funcionari que li barrava el pas era un barceloní partidari del tramvia per la Diagonal.

Detectant el buit que li havia deixat Turull, va ser el portaveu d'Esquerra, Sergi Sabrià, qui es va encarregar de defensar la investidura amb suposada convicció. Es dirigia de facto als diputats de la CUP, amb alguna mirada ràpida però clara cap a l'última fila d'escons, on hi ha els quatre cupaires, que van aguantar amb la tranquil·litat de saber que ni en el remot cas que algun discurs pogués fer-los flaquejar, aquí hi ha les assemblees per frenar qualsevol desviació.

Turull va estar millor en la rèplica als portaveus, demostrant que és un gran periquito: juga millor al contraatac. Però es presenta a president.

I mentre assistim a aquesta derrota cantada, a Twitter se segueixen convocant concentracions amb els hashtags de sempre: tossudament alçats, dempeus, sensepor…és el que tenen les xarxes socials, no les condiciona la realitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ