Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Enchegar, rachola, maneta

Cop d’ull a les freqüents catalanades del castellà de Catalunya

Un paleta en una obra.
Un paleta en una obra.

Una de les obsessions de professionals i aficionats a la llengua catalana ha estat sempre la persecució del barbarisme com a element més visible de la interferència lingüística. D’interferències n’hi ha de moltes menes, i algunes, com ara les sintàctiques, són molt més greus, però cal admetre que la intromissió lèxica és la més evident i, per tant, la més combatible. La feina feta, en aquest sentit, ha estat tenaç i implacable, perquè barbarismes freqüents de fa 35 anys com passillo, bussón o ajedrès estan més que erradicats i ara formen part d’un català jovial. La pregunta és: funciona també la interferència a la inversa? Hi ha paraules en català que es diuen en el castellà d’aquí, a mode de barbarismes? Quins mecanismes faciliten aquesta intromissió?

Val a dir, d’entrada, que en parlar dels catalanismes de la llengua espanyola no parlem ara de paraules patrimonials admeses per l’estàndard normatiu que procedeixen del català (serien els clàssics alioli, peseta o pundonor), ni tampoc del lèxic d’una presumpta —per inexistent— varietat geogràfica del castellà d’aquí i que els tabarnesos podrien reivindicar. Són, senzillament, paraules d’origen català que prenen el lloc de mots ja existents, i que tots hem sentit un cop o altre: plegar, hacer un café, enchegar, cal (en casos com “no cal que vengas”), tocho, rachola, sucar, paleta o moncheta, i un altre cas que s’ha estès per les xarxes socials arran de certs successos de l’1-O: apalizar, que hauria de ser més aviat apalear. Cal apuntar, però, que els principis que guien l’explicació de la interferència del castellà al català no valen en aquests casos. Si presumim que la incorporació de paraules castellanes es deu a la pressió històrica que ha exercit la llengua espanyola, tal com s’ha pensat sempre, caldrà trobar altres explicacions per als mecanismes inversos, que tinguin més a veure amb el sentit intrínsec de les paraules i els usos que en fem, i menys amb la pressió sociopolítica.

Vegem per exemple el conegut cas de enchegar, imbatible al costat d’un sonso poner en marcha, molt millor —on vas a parar— “enchega el ordenador” que “pon el ordenador en marcha”. No costa veure al darrere d’aquests intercanvis factors d’ordre pragmàtic, a la recerca de millorar l’eficiència comunicativa. Com passa amb una de les màximes del Principi de Cooperació de Paul Grice (pel qual estem predisposats a facilitar la comunicació quan interactuem amb els altres), tendim a fer que la nostra expressió sigui clara a la vegada que procurem ser breus, i és per això que triomfen les solucions sintètiques per davant de les perifràstiques, com passa amb cal per es necesario i sobretot amb el fenomenal plegar, arrelat gràcies al seu ús absolut que permet deixar de fer qualsevol cosa o acabar una feina, i que en castellà requereix de malabarismes.

Mirem ara què passa amb rachola, victoriós davant d’un baldosa que no hauria de generar maldecaps (ni és més difícil de dir, ni és més llarg, ni és ambigu). En aquest cas no hauríem d’obviar el factor social. No deu ser casualitat que algunes d’aquestes catalanades s’hagin estès precisament en el lèxic de la construcció, un sector al qual al seu dia van anar a parar molts immigrants castellanoparlants sota les ordres d’amos i capatassos catalanoparlants que haurien actuat com a difusors dels termes gràcies a la superioritat jeràrquica; es tractaria doncs d’exemples com tocho per ladrillo, paleta per albañil, colla de paletas per cuadrilla de albañiles i maneta per mango o palanca, amb un esplèndid i freqüentíssim “apretar la maneta”, que contindria un barbarisme en cada llengua i seria un perfecte catanyol.Seguint amb maneta, crida l’atenció l’abundància de mots amb la terminació diminutiva -eta, existent en castellà però força menys freqüent que ­-ita o -illa i que sembla exercir una estranya atracció en el castellanoparlant. Són casos com l’esmentat paleta, però també moncheta, maquineta o micheta. I finalment, destaca un adverbi que per la seva brevetat i contundència s’ha imposat al basta quan pares i mares, parlant en castellà, volen reprendre els fills que no paren de donar pel sac: prou!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ